La RetroTrencada

La RetroTrencada és un sentiment que tot jugador d’una certa edat haurà patit o patirà una vegada en la seva vida.
Aquest sentiment es produeix al rejugar aquell joc que en la nostra memòria era perfecte i adonar-nos que malament a envellit o simplement veure que no era tan perfecte com recordàvem.

 

Aquest fenomen no sols passa amb els videojocs, si no també amb els llibres o les pel·lícules. Encara que se sol utilitzar sempre i gairebé exclusivament al món del retrograming.

Per descomptat no passa amb tots els videojocs, hi ha molts que resisteixen el pas del temps i segueixen sent igual de bons que van ser en el seu moment. Podem jugar-los mil i una vegada i ens seguiran semblant igual de fantàstics com van ser al seu dia.

Uns altres, per desgràcia, queden obsolets i comencem a veure aquells defectes que abans no vèiem, fent que l’experiència jugable no sigui del tot bona i que aquell joc que teníem en un altar, caigui d’ell.
S’ha de reconèixer que gran part de culpa de l’efecte RetroTrencada ho té el jugador. Els aficcionats al videojoc, igual que els aficcionats altres coses, solem mitificar molt les obres que ens van impressionar en el seu moment. Sobretot en la nostra infància.
El que ens semblava un simplement un bon joc, es converteix amb el temps en un gran joc i amb els anys una obra mestra. Gairebé tots tenim jocs en un altar que segur que si els juguéssim avui, ens semblarien jocs simplement correctes.
I és que aquest sentiment de glorificació s’accentua si trobem altres aficionats a aquest videojoc. Junts, solem engrandir les virtuts d’aquest títol i solem oblidar-nos dels defectes.
Si a aquesta glorificació del joc, li vam sumar que moltes vegades no solem jugar a aquest joc ni veure vídeos ni imatges del joc en qüestió en anys, fa que el record que tinguem d’ell sigui molt superior a la realitat.
Així que és fàcil que al rejugar a aquest títol que tant enyorem, ens adonem que no era ni tan bo ni tan perfecte com recordàvem. Segurament els gràfics ens semblaran pitjor del que recordàvem, el control era també pitjor i la seva dificultat pot ser que massa fàcil per al nostre nivell. Produint-se la RetroTrencada.

 

Com a jugadors, hem d’aprendre a no glorificar tant els jocs i reconèixer els defectes que tènia. Fins i tot reconèixer les limitacions de l’època.

Hi ha molts jocs que malgrat que en el seu moment eren obres mestres, avui dia no aguantarien el pas del temps. Els seus gràfics eren molt limitats, les seves mecàniques massa simples i el seu control arcaic.
Però no es culpa seva, cada joc ha de ser valorat en el seu moment i les seves circumstàncies. Per exemple Pacman ens pot semblar extremadament senzill avui dia, però en el seu moment va ser tota una revolució.
 
Hem d’aprendre a mirar aquests jocs amb altres ulls, amb els mateixos ulls que els vèiem llavors. Doncs no som les mateixes persones que érem quan jugàvem a aquell joc que tant ens agradava.
 
Al igual que la indústria del videojoc, hem anat evolucionant com a jugadors i com a éssers humans.
 
Per això, la propera vegada que reprengueu aquell joc que tant us agradava de nen, us animo a posar-vos les ulleres “Retro”.
 

 

Intenteu recordar que sensacions us produïa aquest joc, intenteu tornar a mirar aquest joc amb aquella mirada innocent, intenteu tornar-vos a divertir com ho fèieu.
No compareu aquest joc amb els actuals, no mireu aquest joc amb la mirada d’un adult, no intenteu que us produeixi noves sensacions. Perquè si no es produirà la RetroTrencada i aquest joc tan màgic perdrà tota la seva màgia.
 
Autor
Sikus
[www] [twitter] Aficionat dels videojocs des de que tinc us de raó, sempre he tingut al meu costat algun sistema de oci electrònic que em fes gaudir durant hores i hores. Encara que no recordo... [Continua]

Comentaris

  • Moroboshi ha dit:

    Tens tota la raó. Jo que sempre estic parlant de jocs retro i per molt que digui i compri consoles antigues i els seus jocs, en realitat no hi jugo gairebé mai, tinc aquesta sensació quan torno a posar segons quins jocs.

    No els comparo amb els actuals, per a mi aquest no és el problema, sinó recordar-los com a extremament divertits i adonar-me ara que són exasperantment difícils (al contrari del que dius), com el cas del món 8 del Super Mario Bros., on a sobre si perds les vides ja pots tornar a començar, o amb uns gràfics molt pitjors fins i tot del que tocaria (conversions Spectrum-MSX que quan era petit no detectava però que ara sé que ho són i es nota), etc.

    Crec que els jocs d’abans estaven fets per a partides llargues i no és fàcil trobar una tarda sencera per posar-se amb l’Alex Kidd in Miracle World, per exemple, mentre que fer una o dues missions del Red Dead Redemption és més factible.

    • Sikus ha dit:

      A mi em pasa lo mateix quan revisiono algun joc per parlar algun blog.

      Em dono compte que aquell no era tan bo com recordaba o era molt mes dificil. Encara que tambe me ha passat e lcontrari, he redescobert jocs que no sabia apreciar al seu moment.

  • Marina.N.T ha dit:

    L’autor ha eliminat aquest comentari.

  • Marina.N.T ha dit:

    A mi aixo m’ha passat molt poc. Hi ha algun que altre joc que el recordava millor, i que despres de jugar em vaig decebre una mica. Un dels pocs exemples que s’em passen pel cap, es el plataformes de Twinbee que hi ha per la Super Nintendo. En aquell temps, quan era petita, m’impressionava molt aquest joc. Avui dia, al tornar-lo a jugar, em sembla un plataformes del monton i no em diu gran cosa.

    Pero tambe hi ha molts que pese a que m’agraden, els recordava pitjor i després em van resultar millors al rejugar-los. Fins i tot jocs que no m’agradaven o no entenia llavors, avui dia al provar-los m’han agradat molt. Passa el mateix amb moltes pelicules o musica.

    Es a dir, a mi em passa mes el contrari, en general. Em solen agradar mes que menys al tornar a jugar.

    Quan creixem els gustos canvien perque tenim mes coneixements del nostre entorn i de les coses en general. Entenem mes coses que quan erem petits. Tambe ens acostumem molt al que tenim ara, mes si deixes apart les coses de la infancia.

    No crec que tingui a veure amb que els jocs envelleixin be o malament. Ja que tot aixo es veu d’una manera purament subjectiva. Potser un joc que jo penso que ha envellit be, un altre pensara el contrari i viceversa.

    Tot s’adapta als nostres canvis personals, experiencies, i gustos… Es aixi.

    Graficament parlant, el 3D que hi havia abans era de molta menor qualitat que el de ara. No obstant aixo i encara que sembli mentida, els veig cert encant a aquells models low poly. Vaig jugar fa mes o menys 4 mesos al Silent Hill de PlayStation, i ho vaig gaudir tant com la primera vegada que vaig jugar 10 anys enrere. Els grafics no m’importaven molt i m’agrada recordar la sensació que vaig tenir la primera vegada que vaig jugar a aquest joc.

    A vegades m’agrada fer servir la imaginacio, cosa que els jocs mes realistes m’impedeixen.

    Pues res, aqui esta la meva opinio 🙂

    • Sikus ha dit:

      A mi em passa tambe. Per exemple el Baldurs Gate al seu dia em sembalava imposible y fins fara un par de anyets no vaig poguer disfrutarlo com cal.

      La RetroTrencada sol passar mes amb aquells titols que en en seu moment van ser trencadors amb algo pero realment no eren gran cosa.

      Silent Hill com diu encara que el grafics hagin envellit molt malament, segueix tenint una atmosfera genial i el joc es bo.

      Altres per exemple que nomes eren grafics, ara li vueriem tots el defectes.

      Tambe com comentes, el tenir mes coneixemts a vegades ens fa veure coses que abans no veiem.

      Jo per exemple encara em quedo maravillat amb el Super Probotector,com aquel exprimia la consola.

  • elXuxo elXuxo ha dit:

    Tens molta raó, vulguem o no després de tants anys jugant les nostres percepcions i opinions poden canviar, igual que amb la resta de obres d’art ja sigui musica, cinema, arquitectura, pintura, pornografia. Els gustos canvien i la nostra manera de jugar també per molts i molts motius.

    Per mi el més important els la oferta informativa que tenim sobre els jocs, així dons els nostres coneixements s’amplien i això ens permet fer una critica més elaborada. Si l’únic joc del mon fos el de Barbie per NES segurament creuríem que es el millor al que podem aspirar [ i la veritat es que ho es]

    Bona aquesta de les ulleres! Jo sens dubte sempre les poso.

    • Sikus ha dit:

      Exacatament, la RetroTrencada no nomes pasa amb el videojocs si no amb tot lo que dius.

      Lo unic que com els vidoejocs evolucionen tan rapidament, s’ agreiuxa mes encara.

      Com ser humans anem evolucionat dia a dia, i encara que tenim una personalitat definida propies, els nostres gustos i manera de pensar cambien.

      Com tu dius, gracies a la informacio d’ avui dia hem de fer una critica mes elaborada. Encara que es imposible evitar la RetroTrencada al 100%, se ha de intentar valorar cada cosa amb el seu contexte.

  • Moroboshi ha dit:

    Tens raó, la pornografia s’aprecia més amb el temps. Com la dels anys 80 no se n’ha fet mai més xDDDD

  • Rokuso3 ha dit:

    Curiosament, la “Retrotrencada” m’ha passat més sovint amb jocs moderns que amb coses de la infància. Quan va sortir fa anys,el Dirge of Cerberus de la PS2 em va encantar (curiós, perquè ni tan sols m’agrada Final Fantasy) i un bon día, molts anys després, se’m va acudir jugar una estona per recordar vells temps. Clarament no ho hauria d’haver fet, no vaig durar ni deu minuts abans de treure-lo pensant: “déu meu, això és una merda”.

    Amb jocs antics el que em passa és que noto que la dificultad abans no em semblava tan elevada, però penso que és simplement perquè amb l’edat tenim menys temps per dedicar als videojocs i, quan tens una tarda lliure, vols gaudir-la tranquilament, no passant-te quatre hores morint continuament i acabant dels nervis. La prova és que de petita em vaig passar Parappa the Rapper i l’altre dia no vaig ser capaç d’acabar la primera pantalla, i amb l’Skullmonkeys em passa semblant, tot i que no tan bèstia xDDD

    • Sikus ha dit:

      Doncs si, es curios el teu cas 😛 Has patit la RetroTrencada en un curt espai de temps.

      Encara que a vegades lo que pasa en que determinat cosa t’agrada pero en altre moment no estas preparat pel que sigui.

      A lo millor Dirge of Cerberus i e torna a agradar o no, qui sap.

      Amb la dificultat et dono la rao,Com abans els jocs, la mayoria, eren mes curts la dificultat era mes elevada.

      Lo que crec jo es que ens em mal acostumat, abans podiem estar hores i hores intentant pasar un nivell. Ara com si el joc no avança ens cansem y possem un altre.

      P.D:

      Per cert, gracies per comentar lo d ela dificultat. Me has donat una idea pel poxim article. 😉

  • Sito_pixelacos ha dit:

    a mi no em pasa aixo perque jugue molt sovint als jocs que m’agraden. I si un no m’agradava abans, tampoc no ho fara ara.

    • Sikus ha dit:

      Ben fet. Mai se ha de oblidar aquells clasics que et fa disfrutar. Encara que et donaria un consell, donali una oportunitat aquells jocs que no t’agradaven.

      A mi a vegades me han donat una bona sorpresa al donarlis una segona volta 😉

  • molsupo ha dit:

    Crec que tens tota la raó en dir que la culpa de la “retrotrencada” si de cas la tenim els jugadors, o la tenen els que no relativitzen les característiques tècniques en funció del que hi havia llavors i no del que hi ha ara.

    De totes maneres, crec que això precisament no ens acostuma a passar a la gent que estem per aquí i ens interessem pels jocs sense importar-nos la seva data de publicació, ja que tenim més en compte les limitacions imposades per la plataforma en la que van sortir, i així ens podem sorprendre per un efecte de rotació en una megadrive per molt que avui dia estigui superat…

    També és veritat que això no significa que tornar a algun joc concret avui dia de vegades no és tan satisfactori com abans fins i tot pels que acostumem a fer “arqueologia”, però per factors com els que explicava Marina aquí dalt amb el TwinBee o, en el meu cas, alguns jocs esportius que els jugava més pels jugadors i equips que els protagonitzaven (Lakers vs Celtics de megadrive) que no pel (nul) repte de jugar contra la intel·ligència artificial i guanyar de més de cent punts cada partit, però que en realitat ja tenien els mateixos defectes des del primer dia i potser ara ja no som tant conformistes per fer la vista grossa.

    Novament gran reflexió Sikus….Salutacions!

    PD- El porno dels primers 90 tampoc estava malament…encara que fos en a ralles i en blanc i negre per no tenir el decodificador del plus…XD!!!

    • Sikus ha dit:

      Doncs si el 90% de las vegades la tenim el jugadors per mitificar els jocs que en agraden.

      Encara que a vegades si que son els jocs en si. Habia jocs que lo unic que tenien es que en el seu dia eren molt espectacalrs i res mes. I clar anys despres queden obosolets perque son una cascara buida.

      Tambe com diu, la gent acostumada a fer arqueologia ens passa menys, perque aprenenm, mica en mica a valorar les coses en el seu contexte.

      A mi tambe encara em soprenen coses que feia la Super Nintendo. I mes ara que soc programador, pensar que allo ho feian a “polse”.

      De totes maneres com comentes, ningu es salva de la retrotrencada. Per desgracia sempre ens pasara amb un joc o un altre.

      P.D:
      Moltes gracies. No hi ha per tant.

  • DeusX ha dit:

    No només en quant al món del videojoc, volta un llibre força aconsellable respecte a la trencadissa retro de la qual es parla en aquesta entrada. Es diu ‘The Crap Old Days’. Us en deixo una ressenya:

    http://printusr0.tumblr.com/post/2137790400/the-crap-old-days-catacrac

  • JoseJavier ha dit:

    Estic molt d’acord amb la definició que has fet de la Retro trencada, molt encertada. Amb lo que no estic tant d’acord es amb això de que principalment es deu al jugador, hi han jocs que per més que intentis jugar-los amb les ulleres de quan eres petit no han envellit gens bé.

    A mi, per exemple, això m’ha passat amb shenmue, sonic adventure i alguns altres jocs, i t’asseguro que al seu dia em semblaven lo més, i al rejugarlo-los, tot i la patacada inicial, vaig intentar per tots els mitjans no fer massa cas de les coses que trobava dolentes i centrarme en les virtuts que se que tenen, pero al fer-se’m injugables no sóc capaç de gaudir-los com aleshores.

    Ens agradi o no, els videojocs avancen, i no solament en l’apartat tècnic, sinó que en quant a mecàniques no són massa els jocs que es mantenen frescos amb el pas del temps.

    Aquest és el meu punt de vista, però en termes generals estic força d’acord amb l’article, un salut!!!

    • Scroll Scroll ha dit:

      Ostres! Doncs jo justament a principis d’hivern m’he passat el Shenmue i no m’ha semblat tant injugable… home et diré que sincerament m’hi he hagut d’esforçar una mica en alguns moments, i que el control… esta passat de moda, i si, segurament també la seva jugabilitat, però tot i així l’he gaudit moltissim, i que en canvi quan el vaig jugar més proper a la època (no en el seu moment ja que vaig tardar a tenir dreamcast) no vaig ser capaç degut a la meva desconcentració “videojueguil” que sembla que he anat curant xDDD.
      Sigui com sigui és evident que cada un de nosaltres ho viu a la seva manera xD. Gràcies per passar company 😉

Deixa un comentari

*