Un Bany de Sang a la Megadrive (ABACABB)

És curiós l’efecte de l’hemoglobinaen els videojocs. Durant una època, semblava que el fet d’afegir quatre gotetes de sang de no-res esquitxant una pantalla (bé, no val la pena enganyar-se a aquestes alçades de la pel·lícula, més aviat serien uns quants litres…) era garantia tant de polèmica com d’una atracció irresistible en molts jugadors, amb el correlatiu impuls en les vendes d’aquell joc.

Prepareu-vos per un bany de sang

D’Altra banda, a més de la campanya gratuïta de “marketing”, l’excés de “salsa de tomàquet” d’alguns títols de vegades portava un lamentable efecte secundari: la temuda i totalment absurda censura derivada de la pressuposada violència “massa explícita” del color vermell als videojocs. 

De censura n’hi ha exemples per avorrir en totes les èpoques i modalitats imaginables, passant des del canvi de color (com la sang negre del primer No More Heroes PAL per la Wii -versió que també patia greus retalls a les escenes que desenvolupaven l’argument- , o la verda del House of Dead 2 de Dreamcast –la vermella es pot desbloquejar passant-se el joc), fins a la supressió absoluta del color vermellós al Mortal Kombat de la Supernintendo o a la Megadrive (aparentment, ja que Sega es va assegurar de que tothom sapigués que es podia activar amb el codi secret més famós del món)
Precisament em vull aturar a la consola de 16 bits de Sega, on tot el rebombori de l’afer “Mortal Kombat” va eclipsar uns quants títols del seu catàleg que, tot i no fer tant soroll, tenien la mateixa quantitat de suc de tomàquet, o més, que el mític joc de Midway. 
Així que us proposo fer una petita repassada per la Sega més “gore” i sanguinolenta de principis dels anys 90 amb uns quants jocs coneguts (i altres no tant) on, deixant de banda la seva qualitat, podrem satisfer la nostra set de sang: 

1)    L’Exotisme japonès:

Començaré per un joc bastant normalet però totalment desconegut per aquestes contrades, donat que oficialment no va sortir del Japó i Corea del Sud, el “Dahna: Megami Tanja”
Els creadors d’aquest cartutx, un joc d’acció i alguna plataforma que s’ambientava en un món fantàstico-mitològic, tenien clara una cosa: si les espases van ser unes armes tant populars i mortals, va ser perquè la seva fulla podia clavar-se i tallar carn, òrgans i ossos.

Per tant, si la nostra protagonista es defensava ferotgement a cop d’espasa, no tenia sentit que els enemics desapareguessin per art de màgia després d’un breu parpelleig (com al Golden Axe i tants d’altres), si no que els dolents havien de sagnar, i al Dahna els ferits de mort desapareixen amb una explosió vermella gens discreta. A més, en determinats moments del joc, anàvem a collibè d’un gegant que matxucava brutalment als enemics amb els punys, amb l’esquitx de sang pertinent.
Dahna Megami Tanja (la taca vermella era una enemic)

Un altre que no va arribar exactament per aquí fou el “Hokuto no Ken”, un beat’em up lateral sense profunditat basat en el popular manga del “Puny de l’Estrella del Nord” … espera, què vol dir que no va arribar exactament? Bé, avui dia tothom sap que el Last Battle era la “impopular” versió occidental que vam haver de patir per no ser japonesos, amb una nova història que canviava els noms del protagonistes i una censura que aprofitava per tornar a fer de les seves.

El resultat final donava vergonya: el joc japonès era bastant fidel al manga original i ens deixava controlar a l’amic Kenshiro clavant puntades de peu i cops de puny capaços de rebentar caps amb salvatges explosions de sang, mentre que l’anomenat Last Battle fugia de la sang i les decapitacions i optava per fer volar pels aires els enemics fins desaparèixer de la pantalla en un efecte bastant ridícul…en fi, un exemple de “petit canvi” que arruïnava l’experiència de joc, una llàstima.
Hokuto No Ken i els caps explosius…genial!

El que per sort si ens va arribar va ser el Splatterhouse 2, un títol que a la megadrive, fora dels Mortal Kombat, era possiblement el més famós per l’abús d’imatges bèsties. Aquest joc era la segona part d’un polèmic beat em up de Namco, el Splatterhouse, que s’inspirava “lleugerament” en el protagonista emmascarat de les pel·lícules de Divendres 13, Jason (tot i que al joc s’anomena Rick), i destacava per farcir el joc d’enemics foradats, escorxats, desmembrats o esclafats contra les parets. Això si, en lo que feia referència a la sang, encara que els escenaris apareixien plens de taques vermelles i abundants reguerols de sang, els fluids dels enemics al desfer-se eren de color verd! 
A veure qui neteja ara la paret!
Per què? Vés a saber, ja que no era un joc que es tallés gaire…, penso que més que la censura, podria haver estat una decisió “artística” per fer ressaltar la sang de la carn vermellosa dels putrefactes enemics, o potser temes de limitacions de la paleta de colors de la mega…
Els dolents tenen sang verda, però hi ha vermell per tot arreu!

Posteriorment encara arribaria una tercera part per la consola de Sega (que directament ens la vam perdre al nostre país), i que fins i tot era més carnissera i de més qualitat (molta més) que l’anterior, però que mantenia la sang verdosa…estic pensant que tal vegada el problema rau en que no era sang si no àcids gàstrics i coses per l’estil, però no em feu gaire cas. 

2)    Els “occidentals”: Sang i Bales


Un dels títols de sang i violència que, per sort, ens va arribar sense problemes amb els censors, va ser la conversió de l’espectacular recreativa de Midway, el Smash TV.

Un altre joc “inspirat” parcialment en un film, en aquest cas el “Running Man – Perseguit” de l’Arnold “Chochenaguer”, presentava el nostre protagonista des d’un pla zenital participant en un cruel concurs de televisió on havíem de sobreviure per poder guanyar diners, cotxes, torradores, viatges, reproductors de vídeo…què com concursàvem al joc? molt senzill, ens donaven unes quantes armes de foc i ens tancaven en unes cambres en forma de quadrat amb 4 entrades i una munió d’enemics que arribaven pels quatre costats amb intencions obscures… 
Big Money, big prizes, I love it!

El joc era una matança atroç però no molt escandalós respecte el líquid carmesí, tot i que la majoria de les pantalles tenien centenars d’enemics humans que morien constantment aixecant un polsim roig i unes taques vermelles…definitivament i sense cap mena de dubte, un dels jocs més violents de l’època que va passar completament fora de l’abast del radar dels censors (incloent els de Nintendo) . 

Canviant de terç, un altre que no vam olorar per aquí, ja que no va sortir del continent americà, va ser el Doom Troopers, un títol basat en l’univers dels jocs de rol i cartes de les Mutant Chronicles que, a la megadrive (i supernintendo) es jugava com un Contra o joc tipus “run and gun” (córrer i disparar), que tractava de compensar les seves mancances amb una orgia de“Gore” bastant bèstia.

D’aquesta manera, les nostres armes de foc podien rebentar els caps dels enemics o els cossos (deixant només les cames i part de la columna vertebral plena de sang), els dolents morien patint convulsions, de vegades havíem d’utilitzar els cadàvers com a plataformes improvisades…en fi, un joc desconegut, res de l’altre món (encara que té les seves cosetes interessants) però molt, mooolt sanguinari.
Doom Troopers…molt bèstia!
Un altre exclusivitat “yankee” va ser el TechnoCop (tot i que el recordo analitzat a les revistes de l’època) , una conversió bastant fluixa d’un joc d’Amiga que alternava fases de conducció amb parts d’acció en 2D (dues dimensions) on controlàvem el nostre poli, un tipus dur que a la caràtula del joc era pastat al Marion Cobretti (Stallone a Cobra), i ens infiltràvem als barris baixos mentre tractàvem d’arrestar algun criminal i disparàvem contra tota mena de drogoaddictes, prostitutes i, de vegades, civils innocents (nens petits!) que no s’apartaven a temps.

La nostra pistola podia disparar xarxes (com Spiderman) o bales, però l’únic que molava era posar-la en mode “assassí” i veure com es dessagnaven els infeliços foradats per les nostres bales…  
Nosaltres anem fent mentre la “noieta” observa l’espectacle…

I per tancar aquest grup, un títol en el que no s’acostuma a pensar tant però que va ser realment “gore” fou el popularíssim Robocop vs Terminator de mega. 

Tros de joc impressionant, durant les primeres fases, la versió metal·litzada de l’agent Murphy s’enfrontava a un bon grapat de criminals pels carrers de Detroit, però a diferència d’altres títols protagonitzats pel poli cibernètic, les ferides de bala provocades per Robocop feien que la xusma es desfés literalment escampant sang i pell, o esquixant de vermell els vidres de les finestres per tot arreu…curiosament, aquest joc si que va ser parcialment auto-censurat, però no per aquest motiu si no per la roba “provocativa” d’algunes enemigues, de forma que aquesta s’havia de desbloquejar mitjançant un codi, quines coses! 
Quants cops t’he de dir que no deixis el quètxup al costat de la finestra!
 

3)    Els Lluitadors:


Aquí és impossible no parlar de la saga Mortal Kombat, però com la polèmica sobre el joc dels mítics fatalities va ser tant coneguda, només diré abacabb…i prou!
La gent perdia el cap per aquest joc…
Per que uns tenen la fama i altres carden la llana, i si no, que li diguin al Time Killers, un joc de lluita de recreativa que a la megadrive va fracassar estrepitosament i alguns fins i tot el posen a l’alçada de tot un Rise of the Robots.

El Time Killers es caracteritzava per oferir combats amb armes blanques (la recreativa és anterior al propi Samurai Shodown), i s’apuntava a la festa dels Mortal Kombat amb ferides que sagnaven molt exageradament i atacs que produïen amputacions d’un o dels dos braços …i també del cap! (si perdies els braços seguies lluitant fins a la fi del “round”, però lo del cap era definitiu, i es podia fer “el fatality” independentment de l’energia de la víctima, com al clàssic Barbarian)

Encara que va tenir versió PAL, personalment no el recordo al nostre país…probablement no ens vam perdre gran cosa, però entre els jocs sanguinaris, per a mi és el número 1 de la consola, i avui dia és una curiositat bastant “friqui” dins del catàleg de megadrive.
Time Killers: un altre que va de cap…

4)    El censurat


Si hi havia una saga clàssica afectada per la censura, aquesta va ser la dels Castlevania…que si religió, que si vampirs, que si estàtues de dones que ensenyaven un pit…realment era increïble que hi hagués tants problemes amb l’ambientació d’aquests jocs de Konami, i més comparada amb bastants dels exemples anteriors, però el fet és que el Castlevania de megadrive tampoc es va lliurar de la censura al arribar a Europa i Austràlia (quan curiosament als Estats Units no es va tocar).

Tothom hauria de saber que els Castlevanias són jocs on Dràcula va fent de les seves…Dràcula, vampirs, sang, tot bastant evident i força inofensiu, no? Doncs sembla que amb la sang s’havia de fer alguna cosa, i es va tallar d’arrel des del mateix títol, que passava del subtítol “Bloodlines” de l’americà a un innocent “the new generation” a les nostres terres.

Tanmateix, el fons vermell de la pantalla de presentació es canviava per un de color blau, fent que el llac de sang semblés aigua i eliminant les gotetes vermelles que regalimaven de les lletres del títol. A més, a la resta del joc també s’esborraven cadàvers a mig devorar o efectes de sang d’alguns decorats, els zombis passaven a ser de color verdós…les clàssiques absurditats que, per sort, no van arruïnar un gran joc, però que eren completament innecessàries.
Detallets com la sang que cau de les calaveres es van censurar

5)    La decepció

Si Castlevania va ser censurat, el joc que va adaptar el Dràcula de Bram Stoker (en realitat, la pel·lícula que no té tant de l’autor irlandès com insinuava el títol) directament és decebedor…un joc de vampirs sense salsa de tomàquet? Puaj!

6)    El convidat sorpresa

Per acabar aquest llistat, si el Dràcula va suposar una decepció, la redempció la trobaríem inesperadament en un títol esportiu…qui ens havia de dir que el NHLPA’93, un joc d’hoquei sobre gel, ens permetria donar (i rebre) cops tan brutals que, de vegades, els jugadors acabarien tirats en un bassal de sang brollant del cap?!?…una coseta “tant innocent” que la van eliminar de la resta de versions, llàstima!

El cap de Wayne Gretzky (99) sagnant sobre el gel…
I fins aquí, amics de la saga Crepuscle (xD), la repassada als jocs més sanguinaris de la megadrive. Els coneixíeu?  Trobeu a faltar algun joc? I d’altres sistemes retro, quins eren els vostres preferits?

Molsupo

Autor
Molsupo
Molsupo
[www] Soc un apassionat dels videojocs en general, amb predilecció pels títols de finals dels 80 i dels 90. Vaig començar a jugar amb un... [Continua]

Comentaris

  • Sito_pixelacos ha dit:

    Molt bona recopilacio molsupo! Hi havien vegades que la censura era per culpa de les lleis germaniques i per tant extensibles a espanya, i altres cops en canvi eren decisions del editor del joc. Aqui sega no influia. A nintendo eren tots casos de la seva propia censura, i tot i aixi algun li van colar xd

    M’has recordat el cas del black belt de master system, on també van eliminar la lliçencia del puño de la estrella del norte pero van deixar que els enemics explotaren al matar-los xd totalment absurd.

    • molsupo ha dit:

      Gràcies Sito! Com sempre (o gairebé 😉 totalment d’acord amb el teu comentari…respecte la censura de Nintendo, era difícil però per sort se li va colar alguns, com un parell dels que anomeno a l’entrada, el genial Smash TV i el festival de gore del Doom Troopers, que m’imagino que ni es van enterar que existia, que si no…

      Salutacions!

  • RetroMaquinitas ha dit:

    Una gran i extensa recopilació, genial! Jo he pogut provar l’Splatterhouse en versió de Turbografx i si que és una mica salvatge si… i segurament el tema de la sang o no sang és més com dius tu, cosa de sucs gàstrics o vòmit o el que sigui, però al final no deixa de buscar alguna forma de camuflar el líquid vermell que tants problemes de censura va portar a principis dels 90, amb Nintendo que volia semblar friendly pels nens i els primers debats al Senat americà sobre el tema (amb Night Trap – quin pufo – i Mortal Kombat al capdavant). De tot això en va sortir els ratings per edats que ara tenim, hi ha uns quants estaments pseudopúblics que cobren per posar un +13 o un +18 i ja va estar solucionat.

    Això si, les modificacions als originals per “adaptar-los” com si fossim tontets són esperpèntics.

    • molsupo ha dit:

      Retromaquinitas, lo de les “adaptacions” i altres formes de censura no tenia nom, quina vergonya amb Last Battle i companyia!

      M’he centrat a la megadrive, però el Splatterhouse de la turbo també m’encanta en el sentit de joc “bèstia”. Això sí, si has de jugar a algun de la llista, per qualitat recomanaria sobre tot Smash TV Robocop vs Terminator i SplatterHouse 3.

      I encara que no sigui tema de sang, lo del Night Trap i els polítics americans també va ser ridícul…

      Salutacions!

  • Scroll ha dit:

    Bonissima entrada Molsupo. Quina repassada! El MortalKomabat mític de la censura. Jo el tenia a la game gear i recordo activar sempre el truc XD i si no funcionava apagar i tornar a engegar la consola i tornar-ho a provar. Mai sense la sang!
    El Doom Troopers i el Technocop no em sonaven de res, però la veritat es que veient la captura del tio rebentant a trets un paio, amb la senyoreta assentada tranquil·lament m’ha fet venir ganes de provar-lo (tot i que fa pinta de trunyaco) La paia si s’està dutxant en sang! No curarà el trauma en la vida!! XD

    • molsupo ha dit:

      Gràcies Scroll!

      Jo a la megadrive també li vaig donar molta canya al MK, i de fet, el codi de la sang no necessito buscar-lo enlloc perque me’l sé de memòria després de tant anys, jeje!

      De la senyoreta del Technocop podriem especular amb la seva professió…però en el fons és decorat que no es mou. El joc, com a curiositat està bé, però després…puff, quan el provis m’ho dius, però entre el Doom Troopers i el technocop, et recomano mil cops abans el primer.

      I com a jocs, els que li deia al company Retromaquinistas, Super Smash TV, Robocop vs Terminator i Splatterhpuse 3 (i ben a prop, el Castlevania…)

      Salutacions!!!

  • Sikus ha dit:

    Un gran article, si senyor!

    Havia molts jocs que desconeixia. I aixo que soc un gran fan del gore al videojocs.

    Tot un exemple, perquè desprès diguin que abans el jocs no eran violents.

    Sobre el SplatterHouse, jo crec que la sang verda va ser una opció de disseny. No tendria sentit censurar sang, si desprès surt per tot el escenari i coses pitjors.

    Segurament, seria com tu dius. Per la paleta de colors i per que sembles algo mes viscos, com bilis i coses aixi.

    • molsupo ha dit:

      Moltes gràcies Sikus. Jo també penso que encara que sembli que la violència va arribar a les consoles amb Mortal Kombat i sobretot a partir de les 32 bit, ha hi havien bastants exemples anteriors (aquí he parlat de la megadrive que la coneixo més, però segur que tenim exemples bèsties en altres sistemes, com el mític Barbarian)

      Lo del Splatterhouse i els fluids verds, cada cop m’inclino més a pensar que fos cosa de disseny ja que l’arcade de Namco també era així, i les recreatives no es tallen mai amb aquestes coses…

      Salutacions!

  • elxuxo ha dit:

    Boníssim article Molsupo! Com sempre gran feina la teva! Sempre he tingut la impressió que per a Mega Drive hi ha hagut jocs més salvatges que no pas per a SNES, potser estic equivocat o potser es cert i es un tema de direcció d’empresa. No trobo a faltar cap joc en aquesta entrada, és més, n’he descobert algun! jijiji Merci!

    De tots els jocs el que més m’ha impactat sempre es Mortal Konbat i no tant pel bany de sang si no per lo macabra del joc! Arrancar-li el cap al teu contrincant derrotat i fer sortir tota la columna vertebral ho trobo de bojos!

    Gran post!!!

    • molsupo ha dit:

      Moltes gràcies xuxo! En termes generals és com dius, encara que Nintendo de tant en tant també ha fet la vista la grossa o li han colat alguns jocs bastants bèsties.

      L’Altre dia llegint el blog de megashockstation ( http://megashockstation.blogspot.com.es/2013/03/megadrive-true-lies.html ) em vaig trobar un títol que se m’havia passat del tot, el True Lies (i sí, la peli de “Mestires Arriscades” no em sona que fos tant generosa amb el suc de tomàquet com ho és el joc de megadrive)

      Lo del Mortal Kombat en el seu moment era una bojeria, erò genial…a mi en el fons els jocs de lluita no m’agraden gaire, i en canvi tant el MK com el MK-II me’ls vaig comprar només sortir.

      Salutacions crack!!!

Deixa un comentari

*