Magical Tree: més enllà d’escalar un arbre.

A pocs dies de la 46 RU, què millor  manera d’obrir boca que recuperant un clàssic del MSX com es el famós Magical Tree de Konami, i de pas; fer una petita reflexió. Us hi animeu? Doncs no se’n parli més, avui a Retroscroll, Magical Tree per a MSX!

magicaltree_msx

 

A Magical Tree, acompanyarem a un petit i simpàtic indi en la seva ascensió fins el més alt d’un arbre gegantí coronat per un castell on l’esperen els seus pares. I creieu-me quan us dic que es tracta d’un arbre realment alt, doncs dels nostres progenitors ens separen ni més ni menys que 2000 metres d’altura.

 

s_MagicalTree_2

Ens trobem per tant, davant un títol d’scroll purament vertical amb un fort component b que fan de Magical Tree una experiència tan simple com a addictiva. Per arribar a la part més alta, el nostre petit protagonista farà gala d’una sèrie d’accions tals com grimpar cordes o escales, penjar-se i despenjar-se de les branques de l’arbre, i com no podia ser d’una altra manera; saltar.

Lògicament, no tot serà tan senzill com simplement pujar. Al llarg de l’arbre, anirem trobant una infinitat d’enemics disposats a dificultar la ja de per si esgotadora escalada. Mussols, cucs i un enemic indefinit que recorda a una aranya, sense oblidar-nos dels núvols que ens assetjaran en algun que un altre sector són alguns exemples del que trobarem i que haurem d’evitar costi el que costi, amb cura sempre de no caure i haver de començar de nou. Però no tot és dolent! a més d’enemics, trobarem un variat nombre d’ítems com diferents tipus de fruita, diamants o fletxes, la recol·lecció de les quals es reflectirà en el nostre marcador en forma de puntuació extra.

mt-1

Magical Tree, consta de 10 nivells de manera que si l’arbre té 2000 metres, cada 200 metres, passarem a un nou nivell, aixi doncs, en cas de caure estrepitosament al buit, no haurem de començar una altra vegada de zero, sempre que, com no podia ser d’una altra manera, no ens quedem sense vides.

Pel que fa a l’apartat tècnic, ens trobem davant d’un títol alegre, simpàtic i colorit. Les animacions del personatge resulten fluïdes i algunes com per exemple la de grimpar o quedar-se penjat d’una branca, estan realment el·laborades.

images (1)
Pel que respecte a l’apartat sonor, em temo que anirà a gustos; la melodia és sempre la mateixa al llarg de tot el joc i només deixarà de sonar en algun que altre moment puntual. A mi personalment em posa d’un bon humor increïble i em sembla un “soniquete” realment alegre. Clar que, puc entendre que hi hagi gent a la qual pugui resultar-li pesada passats els primers minuts de joc. Tot és qüestió d’escoltar-la i decidir si acabarem movent-nos alegrement al ritme de la música o baixant-li el volum per evitar escoltar-la.

En definitiva i com ja he dit al principi, tenim un mecànica molt simple però que al mateix temps resulta extremadament addictiva i que ens convidarà a intentar-ho una vegada i una altra. Però més enllà de tot allò, no voldria finalitzar aquesta entrada sense fer una petita reflexió sobre la forta càrrega simbòlica implícita a Magical Tree. I es que encara que no ho sembli, si tens una ment perturbada com la meva, veuràs que Magical Tree, es un joc realment profund, i sinó, seguiu llegint.

magicaltree-screen-8
D’una banda, tindríem l’arbre, la representació del camí a seguir fins a arribar a l’objectiu prèviament plantejat. Sempre he estat de l’opinió que qualsevol meta que decidim superar, es divideix en fases. Fases per les quals haurem de pasar inevitablement, fins a en aquest cas, arribar a la copa.

En cadascuna d’aquestes fases, anirem donant amb una sèrie d’obstacles a sortejar -en aquest cas els enemics – que, llançant-nos al buit, tractaran de desanimar-nos. Aus de rampinya com serien el mussols, o cucs que tractaran d’arrossegar-nos al fracàs, són només alguns dels exemples que podreu trobar si jugueu.

Finalment, el castell seria la clara evidència de la voluntat fèrria de l’individu per aconseguir la seva meta. La recompensa al treball ben fet, l’haver estat capaç de superar totes i cadascuna d’aquestes fases, en haver-se aixecat una vegada i una altra en comptes de desanimar-se i llençar la tovallola. El premi a la perseverança i a l’esforç així com la satisfacció personal d’haver aconseguit una fita concreta prèviament plantejada.

mt-3

 

 

Autor
Suso
[www] [twitter] Apassionat dels videojocs des del dia en que em van encomanar la missió de pujar a una nau i acabar amb els invasors de l’espai des del monitor d’un ordinador portàtil en blanc i negre.... [Continua]

Comentaris

  • Sikus ha dit:

    Gran reflexio! Com sempre dic, m’ has de explicar com ets capaç de treure aquestes reflexions de un simple jocs. Encara no m’h oexplico 😛

    • Suso ha dit:

      Es molt fàcil Sikus, simplemt, sóc un tarat xD No hi ha més. El meu cervell fa connexions entre coses aparentment inconnexes.

  • Moroboshi Moroboshi ha dit:

    Un dels jocs més importants de la meva infantesa, ja en vaig parlar fa anys al bloc, i un dels pocs amb què vaig aprofundir i que vaig acabar. Me n’hauria de donar vergonya, però tenint-ne desenes i desenes acabava jugant sempre als mateixos. I més de 25 anys després encara no ha canviat, això, quan trec l’MSX de sota la taula.

    El cas és que aquest ens encantava, a mi el protagonista em recordava l’Upa de Bola de Drac, i al·lucinava quan aconseguia passar de pantalla, la de nit era la meva preferida, i no m’ho podia creure quan me’l vaig acabar. Jo em pensava que es tractava de pujar eternament i que l’objectiu era aconseguir punts i prou xD

    Magnífica entrada i reflexió final, que jo tampoc no vaig aconseguir fer 😛

    • Suso ha dit:

      A mi també em recordava a l’Upa, a més el fet d’anar pujant l’arbre, recordava molt a en Goku pujant la Torre Karin.

      A mi el que m’encantava també era la música, em posava d’un bon humor increïble.

  • Freaky8 Freaky8 ha dit:

    Hola!

    Cuantas horas pasé delante de la pantalla con este juego. Realmente no es más que un scroll repetitivo vertical pero te daba la sensación de estar a 500 metros de altura!

    Otro ejemplo de lo que Konami era capaz de hacer con solo 16 KB!!! Un arbol de 2000 metros XDDDD

    Muy buena la metáfora final de la entrada. La vida misma!

    Saludos!

    • Suso ha dit:

      Pero precisamente en su sencillez, radicaba su magia Rafa. Sí, era continuamente lo mismo, pero no podías parar de subir xD

      Me alegro que te haya gustado la metáfora. Un saludo company!

  • Salore Salore ha dit:

    Com sempre genial!

    El joc en el seu moment no el vaig jugar, com moltes vegades he dit, en la meva infantesa el meu MSX mai va olorar un cartutx. Recordo el Nadal passat la enganxada que vaig tenir amb el joc, això sí, no vaig aconseguir arribar a dalt de tot.

    M’encanta com sempre la teva mirada veu una mica més enllà de el que veuen la resta de mortals 🙂

    Gran Suso!

    • Suso ha dit:

      Gràcies Salore, ja t’he dit algun cop, que els teus comentaris son uns dels que més m’animen a seguir escrivint fins i tot quan no sé de què fer-ho.

      Es un joc realment addictiu tot i que bastant complicat quan estàs a punt d’arribar al final.

      Quan tinc una estona lliure, sempre m’agrada jugar-hi una estona.

      Salut company!

  • Scroll Scroll ha dit:

    Gran Suso! Genial l’entrada i la reflexió que només la teva clarividència pot descobrir.
    Jo el joc el conec d’orelles i poc més. La veritat es que no hi he jugat mai però aquesta RU penso fotre-li. Intentaré entrenar el dia abans en un emu xD
    salut company!

    • Suso ha dit:

      Gràcies Roger, al final em fareu posar vermell entre tots xD
      M’hagués agradat se-hi a la RU per poder compartir aquest joc amb tots vosaltres, llàstima que no hi pugues anar-hi al final 🙁

      De tota manera, a la propera (a la qual espero poder-hi assistir) tenim pendent una partideta a Magical Tree!

      Salut!

  • elXuxo elXuxo ha dit:

    Gran entrada Suso!

    Aquestes reflexions sempre pressents m’encanten! La veritat és que el joc és bonisissim. És d’aquests jos d’una simplicitat addictiva que poden estar més o menys treballats però que se’ns dubte deixen marca a les nostres vides!

    Espero fer uns piques a la 46RU!!!

    • Suso ha dit:

      Gràcies Xuxo, me’n alegro de que t’hagi agradat la reflexió! Tal i com apuntes, es un joc de simplicitat addictiva d’aquest als que no podem deixar de juagr.

      Tant de bo poguéssim haver fet aquest piques a la RU! Per la propera espero ser-hi sens falta i fer un pique amb tots vosaltres!

  • Molsupo Molsupo ha dit:

    A part de felicitar al Suso per l’entrada (amb una miqueeeeeeta de retràs), sempre interessant i amb el seu toc personal i reflexiu que m’encanta, aprofitaré per deixar constància que en Salore i la Rokuso van tenir un “pique” bastant important amb aquest joc fa un temps, i que no recordo qui va acabar guanyant però els dos aconseguiren unes puntuacions d’infart (amb captures de pantalla enviades per whatsapp incloses, jajaja!)

    I molt bona la comparació amb el nen indi de Bola de Drac i el Goku pujant la torre del deu gat aquell, no ho havia pensat pas però un cop ho heu dit és veritat que el joc recorda moltíssim a aquells capítols de BD.

    Salutacions!

Deixa un comentari

*