Reflexions Gamer 18

The Observer

observer

No, no us espanteu, no vinc aquí a parlar de futbol i del trist incident que va protagonitzar José Mourinho col·locant-li el dit a l’ull al Tito Vilanova, aquell vespre de finals d’agost de 2011 durant el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya.

Del que sí vinc a parlar és de la figura que li va tocar viure a Francesc Satorra, encarregat del túnel de vestuaris i treballador del F.C.Barcelona des de fa més de 30 anys, de manera involuntària. Complint amb el seu deure, ell és va veure en mig de tot l’enrenou i va ser OBSERVADOR privilegiat a primera fila de tot el què va passar.

Ara sí, em concentraré en la figura de l’observador per parlar d’una situació que em va tocar viure en la meva infantesa i adolescència, de manera totalment voluntària i intencionada deguda a diferents circumstàncies. Posaria la mà al foc que la gran majoria dels que esteu llegint això també vàreu viure una situació semblant. Al tenir pocs recursos per disposar de molts jocs i de posseir els diferents sistemes de l’època i sobretot, no tenir PC propi fins l’any 1995, si volia veure i viure de primera mà els grans videojocs que esdevenien en aquell període de temps, em tenia que espavilar i anar a fer d’observador a casa d’algun company/amic de l’escola o d’algun veí.

la_abadia_del_crimen
Guillermo de Occam i Adso de Melk in da house

Precisament a casa d’un veí meu vaig descobrir La Abadía del Crimen (Opera Soft, 1987) en un Amstrad CPC 6128. Recordo perfectament que era l’estiu del 1990, ja que quan anava a jugar a casa del meu veí el seu pare mirava els partits del Mundial de futbol de Itàlia 90. Curiosament era el seu germà gran qui jugava al joc, però jo em quedava encantat mirant com fray Guillermo havia de trobar pistes dels crims alhora que tenia que complir amb les seves obligacions diàries.

També en un Amstrad CPC d’un altre veí, que alhora també era company de classe, vaig descobrir Sol Negro (Opera Soft, 1988) i Corsarios (Opera Soft, 1989). D’aquest últim sí que puc dir que el vaig tastar més ja que el vaig jugar bastant a casa del meu amic.

Sol Negro
Sol Negro 
Corsarios
Corsarios

Recordo els anys d’EGB que amb l’excusa d’anar a fer els deures o un treball a casa d’un amic aprofitava per veure com jugaven. Sí, jo només mirava i no tocava mai o quasi bé mai el joc, sobretot en PC, però gaudia igualment veient com s’anava desenvolupant el joc i la història. No podia viure ni descobrir tot el joc, però en veia moltes parts i poder experimentar aquells moments em compensava.

Veure jugar en PC les grans aventures gràfiques de Sierra o de LucasArts de l’època era tot un luxe per a mi al no disposar de PC propi. Alguns dels jocs de la saga King Quest (Sierra, 1984/1998); les dos primeres magnífiques aventures del aspirant a pirata Guybrush Threepwood: The Secret of Monkey Island (Lucasfilm Games, 1990) i Monkey Island 2: Lechuk’s Revenge (LucasArts, 1991); alguns jocs il•lustres de la saga Leisure Suit Larry (Sierra, 1987/2013) o les dos grans aventures gràfiques del doctor Jones: Indiana Jones and The Last Crusade The graphic adventure (Lucasfilm Games, 1989) i Indiana Jones and The Fate of Atlantis (LucasArts, 1992); les vaig descobrir en els PC’s dels meus amics.

King's Quest
King’s Quest
Un dels millors moments de la història dels videojocs, lluita de insults
Un dels millors moments de la història dels videojocs, lluita de insults
Troooompa, troooompa. Culet, culet. Gran Larry
Troooompa, troooompa. Culet, culet. Gran Larry
Inidana Jones and The Fate of Atlantis
Inidana Jones and The Fate of Atlantis 

També molts altres jocs de diferents gèneres em van ser descoberts en pantalles alienes. Double Dragon (Technos, 1987); Sid Meier’s Pirates! versió PC (MicroProse, 1987); Batman The Movie (Ocean, 1989) amb les seves curioses fases a bord del Batmòbil; Asterix: Operation Getafix (Coktel Vision, 1989) o Paris Dakar 1990 per a PC (Coktel Vision/Tomahawk, 1990) son una varietat de jocs que em venen a la memòria. Sé que me’n deixo molts que vaig descobrir però aquests que nombro aquí són els que més incrustats a la memòria  em van quedar.

Double Dragon
Double Dragon
Sid Meier's Pirates!
Sid Meier’s Pirates!
Batman The Movie
Asterix: Operation Getafix
Asterix: Operation Getafix
París Dakar 1990
París Dakar 1990 

Ja al institut, la meva activitat com a observador en casa aliena va baixar moltísim perquè a la gran majoria de companys no els hi agradaven els videojocs. Només recordo anar a casa d’un amic assíduament a jugar a la Mega Drive al Dragon Ball Z: L’appel du destin (Bandai, 1994) i a veure com jugava a algun joc de rol, i sobretot al PC a mirar com jugava al Dune II (Westwood Studios, 1992) i a les primeres entregues del gloriós PC Fútbol (Dinamic Multimedia, 1992/2001).

Dragon Ball Z: L'appel du destin
Dragon Ball Z: L’appel du destin
Dune II
Dune II

Del PC Fútbol recordo un cap d’any que em quedava a dormir a casa d’aquest amic. Vam sopar a casa meva amb la meva germana i el meu cunyat, després vam sortir de pubs amb els amics una estona fins les 3:00 i llavors vam anar a casa seva on vam estar jugant al PC Fútbol fins a les 10:00 que jo vaig tornar cap a casa meva, ara sí, a dormir. Recordo que ell va agafar l’Almeria i jo el Vilareal a la segona divisió i els vam pujar tots dos a primera i els vam aconseguir col·locar a la UEFA. Crec que van ser tres temporades d’una tirada.

PC FUTBOL quantes hores de vici que em va donar aquesta saga
PC FUTBOL quantes hores de vici que em va donar aquesta saga 

No puc acabar aquesta entrada sense parlar dels temples per excel·lència de l’observació. Com tots sabreu, estic parlant de les sales recreatives. Passar-me hores i hores observant com la resta de xavals jugaven quan ja t’havies gastat tots els diners, o pel simple fet de veure com jugaven els que dominaven més per aprendre el què havies de fer quan juguessis tu era com un ritual ancestral.

Pac-man (Namco, 1980); Pole Position (Namco, 1982); Tetris (Alexei Pazhitnov, 1985); Outrun (Sega, 1986); Toki (Tad Corporation, 1989); Golden Axe (Sega, 1989); Final Fight (Capcom, 1989); Euro League (Circa, 1989); Shadow Dancer (Sega, 1989); Street Fighter II (Capcom, 1991) i tants d’altres que m’han quedat dispersos dins la memòria son les recreatives que recordo més haver observat, i també jugat.

Pole Position
Pole Position
TOKI
TOKI
Euro League
Euro League
Shadow Dancer
Shadow Dancer

És curiós com la industria del videojoc està tornant cap a temps preterits en el tema de compartir o retransmetre les partides. Amb els botons de compartir que incorporen alguna consola de nova generació, amb els gameplay’s a Youtube o l’auge de canals de streaming tipus twitch, crec que la figura de l’observador s’està veient novament reforçada i augmentada per tornar a ser un element vital en el món del videojoc.

I ara és el vostre torn, quins són els videojocs que vareu observar?

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

18 Comments

  • sito_pixelacos
    14 març, 2014

    Per sort jo quasi mai vaig fer de “observer”. Els meus amics normalmente tenien menys consoles o ordinadors que jo. Era l’avantatge de tindre un germà amb 4 anys mes que jo. Si no em comprava ell els jocs o les consoles (els meus pares no s’adonaven de res) , sempre tenia amics de la seva edat disposats a fer intercanvis de jocs i consoles per uns dies i asi poder catar tot a casa meva sense presions ni haver de fer de observador.

    Pero em puc posar a la teva pell i la veritat es que devia de ser un poquet frustrant…

    • Salore
      15 març, 2014

      Molt afortunat tenir les possibilitats de provar o tenir quasi tots els sistemes de les diferents èpoques. Jo tinc dos germanes més grans i els videojocs no els hi deien gran cosa. Tot i així els dos primers sistemes que vaig jugar eren de la meva germana gran, una Hanimex Soundic i un MSX Toshiba HX-10, que per suposat jo em vaig apoderar.

      En cap moment era frustració, tot el contrari, era una alegria poder viure aquells moments per a mi. És clar que hagués preferit ser jo el protagonista absolut i poder jugar a tots aquells jocs, però com que sabia que era impossible, en poder-los gaudir una mica ja em sabia a glòria.

  • juan carlos
    14 març, 2014

    per a mi , cualsevol joc antic o nou , ja en fa felic

    per aixo a vegades perfereixo la emulacio a vegades o comprarlos seminous com tots

    • Salore
      15 març, 2014

      Al igual que tu, jo sóc feliç tan amb jocs antics com els actuals.
      Seguir descobrint nous móns, siguin d’abans o d’ara és sempre una experiència magnífica.

      Gràcies per comentar.

  • Scroll
    14 març, 2014

    Ostres Salore! Això teu ja més que “Observer” ja és de “Voyeur” XDDD.
    No ara en serio, jo també he només mirat jocs, però sincerament poques vegades. La veritat es que pràcticament tot el que m’ha agradat ho he acabat tenint, i com que no vaig ser mai d’anar a recreatius doncs tampoc no era massa miron. En un dels pocs que havia anat recordo mirar i no jugar al Mortal Kombat (el primer) al final fart de mirar i no jugar vaig acabar jugant a un Street Fighter II que hi havia per allà.
    Que recordi ara mateix, vaig fer de “observer” amb el Prince of Persia de Mac a casa els meus cosins, i a casa el meu altre cosí mirava força el Amstrad i la Master System, però la veritat es que el meu cosí era força generós i sempre compartia molt, si no podiem fer 2 Players feiem una partida cada un, així que feia d’observador a estones XD.
    Ara que ho recordo quines viciades amb el meu cosí al Italia90′ de Master System!!!
    Bona entrada company i molt original!

    • Salore
      15 març, 2014

      Moltes gràcies Big Boss (per part meva aquest sobrenom ja t’ha quedat fix 😉 ).

      De totes aquestes situacions que exposo aquí, no només feia d’observador, també jugava de tant en tant, això sí, eren més les estones mirant que no jugant, però com ja dic en l’entrada, o gaudia igualment. Potser per això en un esdeveniment com la RetroBarcelona prefereixo mirar que no jugar. Haig d’anar al psicòleg immediatament xD

      Ara que has comentat el Prince of Persia, recordo que quan passava per davant d’una botiga d’ordinadors d’allà on visc, tenien un Apple II d’exposició amb el mode demo del joc, i jo sempre em quedava embadalit mirant l’estona que durava i pensant el bé que m’ho passaria jugant al joc si hagués tingut l’ordinador a casa.

      Salutacions!

      • Scroll
        17 març, 2014

        XDD Big Boss… Em falta el pedaç a l’ull, però molaaaaa 🙂

  • Molsupo
    15 març, 2014

    Molt bona l’entrada Salore, aquesta introducció de “L’Observer” t’ha quedat de luxe, jajaja!

    Jo en quest tema t’entenc molt, he estat en les dues bandes, d’observador o “mirón” a les màquines dels col·legues i de jugador que té públic a les meves consoles i ordinadors.

    A mi també em passava que, quan anava a ca un amic, a part dels jocs de lluita o d’esports os jugàvem els dos a la vegada, a la resta potser feiem lo de una vida cadascun, però normalment el propietari durava molt més que tú (i de vegades si o era molt dolent i/o hi havien poques vides, directament mirava)…en fi, per a mi SPECTRUM ZX, AMSTRAD CPC i AMIGA van ser màquines on vaig fer d’espectador molt més que de jugador, mentre que a Megadrive i sobre tot a PSX era jo qui em passava molts jocs mentre d’altres miraven…

    I ara mateix, amb la generació PS3 i PS4 molts cops acostumo a fer lo mateix veient jugar als Metal Gear, Assassins Creed, GoW, etc(el problema és que ara m’adormo, jajaja)

    PD- M’ha encantat la foto de l’Euroleague. Era un joc que m’agradava moltíssim i també em va tocar mirar de tant en tant, però sobre tot perque has posat el partit que més odiava, el Barça – Inter…era impossible distingir els jugadors per culpa dels colors dels uniformes, jajaja!

    • Salore
      15 març, 2014

      Moltes gràcies Molsupo.

      Respecte a l’Eurolegue, et puc assegurar que va ser la recreativa de futbol que més monedes hi vaig gastar. Hi feia d’observador quan estava ocupada i després li fotia canya a mansalva. Amb els uniformes jo no tenia problemes, només em fixava en els pantalonets i així no tenia problemes per diferenciar-los.

      Salut company!

  • Sikus
    19 març, 2014

    Molt bona reflexió sobre la imatge del observador. Crec que tot jugador que te una mica d’ edat ha passat alguna o altre vegade vegada per aquesta fase.

    Era mitic veure aquell joc nou que se ha habia comprat un cossi o un amic. I miraves amb tanta ilussio com ell!

    Aixo si, sempre feies cara de pena per a veure si queia alguna partida 😀

    Com ve dius, aquesta figura tornat amb Youtube, pero no tindra algo indispensable. A casa del amics podies comentar la jugada e inclos donar pistes.

    Ara no.

    • Salore
      19 març, 2014

      Moltes gràcies Sikus.

      La veritat és que sí, moltes vegades fent cara de pena et deixaven jugar una estona i això et compensava.

      Totalment d’acord amb l’apunt que comentes de Youtube, no hi havia res com comentar la jugada amb el company/amic en viu i en directe.

  • Freaky 8
    19 març, 2014

    Muy bueno Salore ja, ja, ja!!! Me troncho por que me pasaba lo mismo y me he acordado del mote que tenía un chico de mi barrio. La cuestión es que mirábamos y mirábamos las recreativas (falta de pasta) pero este tío era la ostia miraba todo el día! Lo llamábamos el Mirón. Jugaba poco pero cuando jugaba… se formaba un corro al rededor de el!!! Deciamos “el mirón juega el mirón” y ostia si jugaba bien de tanto mirar era buenísimo y muy hábil!

    También me rio por las que liábamos en casa de un amigo y vecino a la vez de la escalera. Imaginate 14 tios en su comedor mirando el MSX conectado a la tele, entraba su madre y… LARGO TODOS!!! ESTO QUE ES!!! A CENAR Y DEJARME VER LA TELE!!! TODO EL MUNDO FUERA!!! JAJAJA.. Me troncho. La pobre mujer solo de ver el calor que hacía en el comedor le daba un yuyu.

    Yo personalmente miraba hasta las 6 de la mañana “eramos pequeños, amigos y vecinos en la misma escalera po lo que nuestros padres nos dejaban hasta tan tarde darle caña al MSX. Que risa, que recuerdos, solo mirabas y eras feliz.

    Saludos Voyeur!

    • Salore
      19 març, 2014

      Gràcies Rafa.

      Ja m’hagués agradat ser com aquest tal Mirón. Jo per molt que mirés i mirés com jugaven, a l’hora de jugar era, i sóc, un paquet.

      Hòstia, lo de 14 tios al menjador devia ser espectacular (l’olor a tigre devia ser apustuflant xD). Suposo que el menjador devia ser immens i que la mare en veure l’escena fliprarie en colors.

      Molt divertides les teves anècdotes.

      Salut company!

    • Molsupo
      20 març, 2014

      Jajaja! Muy bueno Salore! En mi casa, alguna vez habíamos llegado a ser 7 u 8 en mi habitación jugando torneos en megadrive y PSX y aquello era asfixiante (mi cuarto era bastante pequeño y normalmente 3 o 4 ya estábamos apretados, creo que mi madre también echó a unos cuantos, jaja!)

  • Moroboshi
    20 març, 2014

    Curiosament no recordo haver estat massa observador. Trobo lleig que algú es posi a jugar a un joc d’un sol jugador si té un amic a casa. Que no hi ha títols per a gaudir precisament de la companyia d’un altre usuari humà?

    Però sí que de petit havia mirat amb fascinació uns personatges que lluitaven llançant-se kamehamehas en un port amb un vaixell al fons, o en una sala amb elefants i una música de reminiscències índies. Sí, l’Street Fighter II en recreativa.

    Recordo l’emoció que vaig sentir en anar per primera vegada a casa de l’amic de la classe que tenia tantíssimes consoles i jocs, i on per fi vaig poder jugar a aquell mític títol. Llavors no es notava tant la lentitud dels moviments que s’arreglaria amb versions actualitzades posteriors, però en aquell moment no teníem res més.

    • Salore
      20 març, 2014

      Jo més que un lleig em sentia agraït de poder gaudir aquells moments i per sort, moltes vegades sí que hem deixaven jugar o jugàvem a jocs a dobles com ara el Worms o el Super off Road.

      Jo també m’havia fet uns farts de mirar com jugaven al Street of Fighter II als recreatius. És dels pocs jocs de lluita que he jugat en recreativa (és un gènere que no m’agrada gens) i em fascinava veure com el jugaven i veure el què feien els que ens sabien més.

      Gràcies per comentar.

  • elXuxo
    25 abr., 2014

    Uf, masses hores femt de observer ¬¬ i per molts motius differents que van des de anar 20 persones a un aniversari, mirar com juga la gent al bar i no poder jugar per manca de duros o que vingui gent a casa i deixar la consola perque puguin jugar ells.

    Molt bon article!

    • Salore
      26 abr., 2014

      Gràcies elXuxo, ja era hora que comentessis una entrada meva xD.

      Tal com tu dius, fer d’observador podia ser degut per varis motius depenent de la situació i el lloc.
      Me’n ric dels que miren gameplays per Youtube, això ja fa molts anys que es feia en viu i en directe.

      Salut!

Verified by ExactMetrics