Chulip: una aventura estranyament feliç

De la mà de Punchline va arribar l’any 2002 el seu primer joc, Chulip, que va sortir amb el llançament de la Playstation 2 al Japó. Als Estats Units va sortir amb tant de retard que va aparèixer quan a Occident ja teníem la PS3. Us ho podeu creure? Òbviament, va ser un fracàs enorme, tant en vendes com en crítica. El segon i últim joc de Punchline, Rule of Rose (completament diferent i amb la mateixa crítica polaritzada, tot i fer molt millor pinta) tampoc té molta millor fama, però tot i els seus defectes, m’agrada molt. Alguna cosa dintre meu sabia que Chulip seria una gran merda, però havia de forjar-me la meva pròpia opinió, que al cap i a la fi és el que més importa.

Avui a Retroscroll, les nou etapes per les quals passa el possible fan de Chulip, almenys les que vaig passar jo. Una entrada una mica atípica, adequada per a un joc que és, sens dubte, atípic també, tal com vam veure al setè Retroscroll Channel.

chulip_mpj5

1. Confusió: “Però què coll…? Ohhh, bé, material per al meu blog.

Chulip és un joc que tracta sobre fer petons. Petonejar a tot home, dona, nen, animal o alien qgfs_60920_1_1ue ens passi pel davant: res no pot resistir-se als llavis del nostre protagonista. És normal sentir certa confusió… No hi ha molts jocs així.

El nostre protagonista és rebutjat per la noia dels seus somnis. Amb el cor trencat, anem a casa a demanar ajuda al nostre pare, que ens donarà un gran consell: que fem petons a tants com puguem i millorem la nostra reputació, doncs el nostre protagonista tot just ha arribat a Long Life Town… I és tant pobre!! Hem d’ajudar als habitants amb les seves tasques diàries i, si són feliços, ens recompensaran amb un petó ben sonor. D’aquesta forma obtindrem experiència, podrem escriure una bona carta d’amor, i la noia s’enamorarà de nosaltres de seguida. Moooolt lògic, és clar.

 

2. Decepció: “M’és igual que sigui del creador de Little King’s Story o el meu ultrahipejat MOON: Remix RPG Adventure, joc que per cert encarta no he jugat: això és una merda com la copa d’un pi.”

Chulip és lentíssim. Lent perquè el nostre personatge camina com una tortuga, perquè els punts de guardat estan molt dispersos, i perquè les rutines i comportaments dels personatges estan subjectes a un rellotge intern. Si et morts (que serà sovint), no val amb tornar al lloc al qual estaves, has d’esperar que sigui també la seva hora dintre del joc. Una hora dintre del joc són uns trenta segons del món real, però a vegades esperar un dia sencer no té gràcia. Perquè pots arribar tard per la lentitud del teu personatge, i haver d’es687948-chulip-playstation-2-screenshot-visiting-the-local-hospitalperar fins al dia següent per a veure aquest esdeveniment.

A més, com la vida és el cor del nostre protagonista, no només ens farà mal allò físic, com caure d’un precipici. Si algú li diu que fa mala olor, el protagonista perdrà cors. Si troba una caca, també, i si la caca és grossa, més encara. A qui coi se li va acudir aquest sistema? És horripilant! El més greu no és morir constantment, sinó no ser conscient del perill. Tot i així, alguna cosa em va empènyer a seguir jugant…

 

3. Negació: “Només estic jugant pel factor WTF, eh? Ho faig per la ciència. N-no és que m’estigui agradant ni res per l’estil”.

Hi ha alguna cosa a Chulip que el fa increïblement simpàtic i entranyable, i és que per lent que sigui, sempre em donava ganes de tornar-hi. Tot i la simplicitat de la seva divertida però infantil història, el seu bon humor i el seu plantejament esbojarrat ho compensaven de sobres. La ciutat i els personatges estaven vius. No hi ha gaires jocs amb tant de carisma i personalitat, jocs als quals les modes no els afecten, i segueixen el seu propi camí…

…Malgrat això, acaba resultant en un joc força avorrit. És que és TAAAN LENT. A més, està dissenyat de tal forma que és impossible acabar-lo sense guia. Impossible, he dit. El mateix manual del joc és una guia, no dic més. A qui se li va acudir una idea tan dolenta?

4. Acceptació: “Cada cop que jugo a Chulip, se’m queda un somriure d’orella a orella bastant estúpid i M’ÉS IGUAL. Som l’un per l’altre, digueu el que vulgueu.”

Chulip pot ser lent, avorrit per a alguns, i sens dubte massa japonès. No m’importa. A mi em resulta divertit, curiós, i fascinant: com puc ajudar al Batayan? Què necessita el Goro? Com puc fer feliç al monjo? A poc a poc, vaig anar agafant més simpatia pels seus personatges i situacions, que tot i ser bastant infantils, a vegades presenta escenes sorprenentment realistes.

Hi ha una historieta, per exemple, en la que cert músic és a l’atur. Està ple de deutes, tocant no guanya diners, i és molt infeliç. Un dia aconsegueix una feina a una fàbrica però, si et molestes en seguir-lo i veure la seva rutina diària, veuràs que és encara més infeliç. Ara té diners per fer el que vulgui, però treballa tantes hores diàries que ja s24147_ps2_3no té temps per a sí mateix i, quan el té, només vol dormir. Ha perdut el seu somni per la música i ja no sap com ser feliç.

Cap història entra en un drama excessiu, però el seu realisme xoca bastant amb la idea preconcebuda que Chulip va ser un joc absurd que viu exclusivament d’això. La història no és especialment madura, però hi ha algunes situacions que sorprenen moltíssim, i és possible identificar-se amb alguns personatges, especialment per al perfil d’un jugador més adult i crescut, tot i l’aparença del joc. I això és bo, molt bo.

 

5. Adicció: “Porto una setmana jugant tres o quatre hores diàries a Chulip. Sort que estem de vacances…”

A vegades, després de fer-li un petó a un personatge, no només et donen experiència si no també diners. I a vegades, fins i tot un objecte. Tal és el cas que, per casualitat (com tot en aquest joc, que sense guia no fas res), li vaig fer un petó a un personatge que, com a recompensa, em va donar una poma. Quan me la vaig menjar… TACHÁAAAN!!! El meu personatge va aprendre l’habilitat de CÓRRER. Quant de temps perdut fins ara!!!

En poder córrer, tot és molt més divertit, i a més havia pujat bastant de nivell com per a no morir en veure una caca silvestre (perquè no hi ha un sol combat, però morts tants cops de tantíssimes formes). Chulip es torna addictiu a partir de cert punt, i almenys en el meu cas, va compensar de sobres les hores inicials. Em vaig picar moltíssim a acabar tot el que em proposaven, fer petons a tot bitxo vivent, i en general, intentant no morir.

Quan jugava a Chulip em passavgfs_60920_2_4a tota l’estona somrient com una idiota i, quan no jugava, em passava tot el temps tararejant la seva estranya però divertida música, que concorda perfectament amb el to humorístic del joc, que sap riure sovint de sí mateix. L’apartat gràfic és una monada, i per a ser els inicis de PS2 amb un equip de quaranta persones, compleix de sobres. És que és fenomenal fins i tot a nivell tècnic! Les veus són fragments de so en diversos idiomes, muntats i girats de forma que no s’entengui res, tot i que fa gràcia escoltar alguna paraula. Chulip és màgic.

 

6. Depressió: “Ja no sé què fer…”

No entenc aquest joc. Vaig a tots els llocs. Parlo amb tothom. Els persegueixo tot el dia i tota la nit, em sé les seves rutines, parlem a totes les hores, i NO SÉ QUÈ DIMONIS FER. Necessito una guia.

 

7. Ira: “MALEÏDA QUEST DE L’ÀLIEN. És molt trist dir això, però… HEM ACABAT”

Odio aquest joc. La guia és ultranecessària. Tot és molt forçat i il·lògic. Has d’anar a l’altre ciutat, esperar a tal hora, agafar tal objecte que només apareix durant cinc minuts diaris, esperar al dia següent per a fer un petó a tal, tornar a Long Life Town, posar-te a un cul de sac esperant a que toqui una campana, i prèndre’t un xiclet a tal hora, però només mentre sona la campana durant cinc segons i si la cagues has d’esperar al dia següent.687956-chulip-playstation-2-screenshot-a-rural-area-a-very-upset

Deixo aquest joc. NO PUC MÉS.

 

8. Reconciliació: “El trobo a faltar…”

El trobo a faltar. Els seus moments “malrolleros”. Els seus moments divertits. Els seus moments bons. Tot i l’odiosa quest de l’alien, últim gran obstacle insalvable sense guia abans de passar-se el joc, he decidit tornar a agafar el Chulip, i passar-me’l com es mereix. No és el millor joc del món, a estones l’he odiat, però val la pena acabar-lo: no he fet aquest camí per a no arribar a cap conclusió. Chulip es mereix que vegi el seu final, i tot i els mals moments, penso que valdrà la pena.

9. Amor veritable: “Tot i així, t’estimo”.

Estimat Chulip, penso que hi ha poca gent capaç de comprendre’t. Diuen que ets lleig i avorrit, que ets massa japonès. No et coneixen, i no han sabut apreciar moltes de les teves virtuts. Confesso que a vegades, jo mateixa he pensat  d’abandonar-te per sempre, però els bons moments que hem passat junts sempre m’han fet tornar amb tu. Sé que per a molta gent aquest comentari serà exagerat o directament irreal, però pocs jocs desprenen la mateixa màgia i personalitat que tú, Chulip. No hi ha res que se t’assembli. Jo rara, tu bizarrote Crec que estem fets l’un per l’altre. Prometo que, per molts anys que passin, algun dia et completaré al cent per cent, no només per a tornar a veure el final del joc, sinó per a fer les poques missions secundàries que em falten. Algún dia, faré feliços a tots els habitants de Long Life Town, de la mateixa manera que tu, Chulip, m’has reportat una bona dosi de felicitat. I això, aquest sentiment, és tot el que compta.

chulip-20070305055932273

 

Autor
Rokuso
Rokuso
[www] [twitter] Quan tenia quatre o cinc anys van regalar-me una Game Boy Pocket, i des de llavors vaig enganxar-me als videojocs, sobretot a les portàtils, que sempre m’han agradat molt. Poc a poc... [Continua]

Comentaris

  • elXuxo elXuxo ha dit:

    Grande Rokuso!

    sens dubte una de les millors entrades que he llegit en els últims temps! Bonissima!

    Tot i que ja m’havies parlat del joc aquesta entrada ha estat tota una delicia. Ja el primer cop que el vas mencionar em van entrar ganes de provar. La veritat es que si es poden fer partides ràpides no dubtis que hi faré un cop d’ull. Espero no convertirme en un moder com vosaltres o en un casual hardcore gammer 😉 jijijiji!

    Bizzarisme i humor son dues virtuts almenys a RetroScroll hahaha!

  • Freaky8 Freaky8 ha dit:

    Hola!

    Ya sabía de él por ti en tus comentarios del podcast. Ahora leido el tema la verdad que me dan ganas de descargarlo.

    Un juego de amor y no de guerra, eso si que es como dirías tu bizarro.

    Forjarse tu propia opinión. Me ha gustado ese comentario.

    Gran entrada Rockuso.

    Saludos!

  • Scroll Scroll ha dit:

    Grandiós Rokuso! No se si Chulip m’agradaria, probablement no, però com bé dius lo important és formar-se una opinió un mateix, cosa que sembla que últimament no està molt de moda.

    El text, tant ben redactat, resumint les sensacions amb 9 curioses fases i amb el desenllaç final de: “Jo Rara tu bizarrote” la veritat es que et corones. M’ha encantat la manera com ho expliques, dels millors texts que es poden llegir per aquí. Felicitats 😉

  • molsup ha dit:

    Una entrada original i diferent per un joc especial i diferent.

    No crec que el jugui mai (o almenys a curt termini, ja que no tinc ps2 ni l’emulo) però m’agrada moltíssim tot el que expliques del joc…i és curiós perque no dubto en cap moment que sigui una japonesada, però moltes de les sensacions que has descrit de desorientació i frustració per no saber ben bé que fer i exploració i interactuació per lliure també les transmetien força jocs europeus d’ordinadors de 8 bits tipus spectrum o amstrad en aventures com La Abadia del Crimen, la gran evasió, goody o un que va parlar enkor a pixelacos d ‘un majordom de la familia reial britànica (era del spectrum però no em surt el nom)

    Bé, i com ja t’he dit per whatsapp, comparteixo l’opinió dels companys: la forma que has triat per descriure el joc és meravellosa i molt original…genial entrada, enhorabona!!!

  • Salore Salore ha dit:

    Mare meva Rokuso, com diuen pels interneses, et dono “mis dieses” per l’estratosfèric text que t’has marcat.

    Desprès de llegir el text tinc molt clar que no jugaré mai el joc, ni per curiositat, més que res perquè no tinc ni temps de jugar als jocs que sí vull jugar. El que també m’ha quedat molt clar és l’enorme talent que tens per redactar i transmetre el què t’ha fet sentir un videojoc.

    Als teus peus.

  • Murshus ha dit:

    Sense paraules! Només petons. Hahaha

    Crec q passaria alguna fase com tu, segurament arribaria a sentir curiositat però al anar repetint-se el deixaria estar.
    Oh wait! Al sortir a PS3 tenia trofeus? Doncs en cas de que en tingués el jugaria com un malalt fins a acinsseguir el trofeu de platí.

  • Sikus ha dit:

    Nomes puc treurem el barret. Quina entrada, deu meu! Quan llegeixo aquestes coses, em dono compte lo que em falta per apendre i arribar a aquest nivell.

    M’ agradat molt comparar-ho amb les fases del dol. La veritat es que tambe mor alguna cosa quan jugues a jocs aixi, les neurones. No pot ser bo pel cap.

    Pero escolta, que ningu ens tregui aquests guilty pleasures

  • Dani Kalero ha dit:

    Uau. Quin plaer de lectura. Molt ben transmeses les sensacions de quan un joc no t’acaba de fer el pes al principi però després acabes estimant. A mi m’ha passat poques vegades, i en més casos m’ha succeït a la inversa: voler estimar tant un joc que li vas perdonant coses fins que un dia te n’adones que estàs jugant un cagarro descomunal.

    L’únic joc que em ve al cap amb el que vaig fer un procés molt semblant al que esmentes és el Princess Maker 2, un indispensable que rejugo al menys un cop cada dos anys i un petit plaer culpable.

    Tindré pebrots de jugar a aquest Chulip? possiblement, però llegiré unes quantes pistes o consells abans per no desesperar-me i tindré una guia ben a prop per si de cas.

    “havia pujat bastant de nivell com per a no morir en veure una caca silvestre”

Deixa un comentari

*