On està el límit?

Últimament, arrel del podcast de jocs estranys on vam parlar del polèmic Harvester, el llançament de Hatred on encarnem a un autèntic sociòpata i l’aparició d’articles com el de Games Tribune on es parla de censura, m’ha rondat pel cap una idea. Millor dit, una reflexió.

On està el límit?

És a dir, podem mostrar qualsevol cosa a un videojoc? Podem parlar de tots els temes? Poden mostrar-se coses com violacions, maltractaments, assassinats en massa, homofòbia, xenofòbia o crueltat amb els animals?

Abans de començar la meva reflexió, vull deixar clar que estic en contra de qualsevol tipus de censura. Mai es s’hauria de permetre censurar cap ideologia ni pensament. El ser humà de per si ha de se lliure per pensar, tindre les seves idees, inclús exposar-les en públic. Com be deia Voltaire:

No estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho.

Només vull reflexionar si hi ha un límit sobre el temes que ha de parlar un videojoc. Si és millor no tocar-los, o si es fa, en quins casos seria ètic i quins no.

Si miro el videojocs com lo que son, una obra creada per l’home i inclús en alguns casos, sent un art, és normal que es parlin del temes universals. Qualsevol obra cultural parla d’aquest temes i del ser humà en si mateix. Es impossible que ningú faci cap creació sense deixar la seva empremta personal, sigui conscient o inconscientment.

Quan es parla del ser humà, no podem evitar de parlar de coses bones i coses dolentes. És un esser ple de clarobscurs, capaç de fer l’acte més bondadós del món però a la vegada, de ser el mes cruel. Nomes hem de revisar qualsevol llibre d’història, ple de guerres, saquejos i violacions. Així que no es estrany trobar obres de teatre, llibres o inclús pel·lícules que parlin d’aquests temes, tots coneixem alguna obra que tracta sobre guerra o assassinats, ja sigui criticant, enaltint o simplement, descrivint.

Un exemple molt vàlid és American Psycho de Bret Easton Ellis, en aquest llibre es descriu la vida d’un autèntic psicòpata, amb total menyspreu per la vida humana. Només li interessa com el demés van vestit, quins cotxes condueixen o el seu estatus social. Arribant al punt de matar algú, només pel fet que te millors targetes de visita que les seves. Com si fos només una càmera de vídeo, el autor ens descriu els perversos actes del protagonista. No critica ni elogia, només mostra.

tumblr_lvz51tZLXG1qcbotho1_400

Encara que el llibre va tindre certa polèmica, es va fer una pel·lícula, que va tindre bastant èxit. Ningú es va fotre les mans al cap, tret d’algunes poques veus discordants. Ara pensem que hagués passat si s’hagués comercialitzat el videojoc. On nosaltres fóssim l’assassí, on la nostra missió fos perseguir i acabar amb les nostres víctimes. Que mostrés lo mateix que el llibre i la pel·lícula. Ni mes ni menys.

Haguessin saltat totes les alarmes. Telenotícies, amb ganes de carnada, atacarien el joc pocs minuts després de mostrar imatges de la ultima guerra o inclús parlar del llibre. Tertulians defensors del llibre, criticarien el joc, dient que es immoral. Gent que hauria vist la pel·lícula, demanarien que retiressin el joc del mercat. Llavors aquí començaria la meva emprenyamenta, fins que reflexionant, m’he donat compte d’una cosa. Tot i que els videojocs també són una obra cultural, es totalment diferent.

Als llibres, obres de teatre o pel·lícules, som un simple espectador. Podem entendre els personatge o odiar-lo, però senzillament observem el que passa. Nosaltres no executem l’acció, no polsem el gallet de la pistola que matarà l’innocent. Al videojocs sí. Som nosaltres que decidim que fer i quan ho fem. Dins les regles que ens ofereix el joc, som nosaltres els que realitzem l’acció. Podem decidir si la nostra víctima morirà o no, en els altres formats, la historia transcorrerà continuem observant o no. El nivell d’interacció és molt més alt i és més fàcil identificar-se amb el protagonista. Per aquest motiu, no podem jutjar igual als videojocs.

Aquí és on jo em pregunto, amb l’excusa de que un és un joc es tot vàlid? Hem de aplicar-nos autocensura? Fins i tot contradient les meves conviccions personals, tindríem que posar un límit?

Al fer-me aquestes preguntes, la veritat és que no se què respondre. Directament diria que no, s’hauria de poder mostrar el que ens donés la gana, però clar al reflexionar i adonar-me que és un medi totalment diferent, fa que no sàpiga que pensar.

Per una part la meva consciència em diu que no som ningú per censurar l’obra d’un altre, per altra em diu que tampoc es pot mostrar el que ens roti, només pel pur plaer de fer-ho. Es lícit un joc on el nostre objectiu es violar? O on som un autèntic sociòpata que mata simplement perquè esta malament del cap?

Directament respondria que no. S’ha de ser un sàdic per gaudir violant o matant. Ara i si l’argument te suficientment pes? Ens explica els motius del protagonista? Aquí em trobo un gran dubte moral.

Si el joc pretén quelcom més que divertir-nos cometen atrocitats, estaria permès mostrar el que sigui?

Es el cas de Spec Ops: The Line. Un joc on he vist les escenes mes esgarrifoses de la meva vida, no pas per sanguinàries. El joc ens parla sobre els horrors de la guerra i el fet d’obeir ordres sense pensar, només perquè ens la dona algú superior.

Em vaig esgarrifar del que vaig arribar a fer i aquest joc m’ha deixat imatges que se m’han quedat gravades a foc en al memòria. L’argument era lo suficient coherent per justificar totes aquestes atrocitats. Es més, quan acabes el joc, aquestes imatges agafen més força. Però clar estem parlant d’un conflicte armat, que encara que no sigui real, ens pot recordar al d’Irak tranquil·lament. Com es sentiria una persona que ha passat per aquest conflicte, o algun de semblant, al jugar al joc?

Vosaltres que penseu? És ètic poder mostrar qualsevol cosa en un videojoc, al igual que en una pel·lícula o llibre? O per el contrari, tindríem que auto censurar-nos? Llibertat o control? Podem parlar sobre qualsevol tema? Per molt escabrós, insultat i humiliant que sigui? Un bon argument ens pot donar llibertat per mostrar qualsevol cosa?

Autor
Sikus
[www] [twitter] Aficionat dels videojocs des de que tinc us de raó, sempre he tingut al meu costat algun sistema de oci electrònic que em fes gaudir durant hores i hores. Encara que no recordo... [Continua]

Comentaris

  • Freaky8 Freaky8 ha dit:

    Podemos hacer un juego de matar judios en hornos crematorios. O por que no otro de abusar de bebes de 6 meses mientras su madre mira etc. Yo en mi opinión lo tengo claro. El limite esta en el sentido común…. En definitiva ni piel fina ultrasensible y purista pero tampoco salvajadas de cajón.

    Gran entrada Sikus!

    Saludinis.

  • seburo ha dit:

    D’acord amb Freaky8. Sentit comú. O al menys calificacions d’edat severes. El problema és que aquest joc pot estar classificat per a 18 però el jugaran nens de 12. Llavors, sí, prohibiria continguts que clarament no aporten res positiu i sí molt de negatiu. Entenent positiu i negatiu com allò que suma o resta a la felicitat de les persones.

    • Sikus ha dit:

      Home, esta clar els jocs ha nde tenir clasificacio de edats. Aixo es impepinable. M’ agrada el teu punt de vista.

      Seria un barem raonable, si no aporta res al jugador, ni tan sols sigui una reflexio, podriem treure.

  • Scroll Scroll ha dit:

    El problema amb el sentit comú és que cada un te el seu xD.
    A veure, és un tema dificil. Jo penso que no hauriem de censurar res i que ha de ser la pròpia societat la que s’autoregula amb aquestes coses… com més malalts mentalment estiguem més proliferen aquest tipus de coses. No vull dir que qui li agradin les pelis rollo saw (a mi no m’agraden i n’he vist un parell) estigui malament del cap, però si que penso que no son sensacions sanes per les persones. Son coses perturbadores i que aporten poc. Si totes les pelis es convertissin a generes d’aquest tipus tindriem un problema però com no és així penso que es converteixen en anècdota…
    Per altra banda com es comenta per aquí crec que ens agradin o no son importants les classificacions per edats, però sobretot sobretot, els pares han de saber a què juguen els seus fills.

    Hi ha un parell de coses en les que no estic d’acord.

    1. Davant d’un possible joc d’american psycho (o el que fos) en realitat penso que no passaria res fins que passes alguna cosa. M’explico: El joc per molt bèstia que fos la premsa generalista no en fotria ni cas. Només li faria cas quan sortís un sonat que fes una barbaritat i donessin el joc com una excusa pel terrible acte que hauria comès.

    2. Veure una pel·lícula és diferent que jugar un videojocs això es veritat, però per mi et converteix igual de complice si ho disfrutes. D’acord, no prems el gallet però allà estàs gaudint del terror i horror dels altres, siguin actors, un pilot de pixels o un model 3d. Per mi és el mateix.

    Gran entrada com sempre. De les que fan pensar. Salut!!!

    • Scroll Scroll ha dit:

      I pensant una mica més sobre el tema m’he fet una comparació…

      Què és millor? Fer més presons o treballar perquè hi hagin menys delinquents?

      Amb aquest tema podria ser similar: que val més la pena censurar o intentar que a la gent els hi interessin més altres temes que la brutalitat i la violència innecessària?

      Jopé semblo un purità però la veritat és que també gaudeixo rebentant caps de zombie al resident evil xDDDD

    • Sikus ha dit:

      Aqui esta problema, el sentit comu es poc comu. I si soc un jugador que disfruta violant a un videojoc? Si no mes, mira el hentai, que tenim tota clase de perversions.

      Es mes i si aquesta escena de violacio tingues un pes argumental? A altres obres de ficcio es mostra aquest tipus de escenes. American Psycho es un exemple.

      1. Amb aixo et dono la rao. Si no passes una desgracia, no farien cas al joc. A menys que els donguessin per fer una campanya anti videojocs.

      2. Ummm, interesant reflexio. Ets igual de complice per nomes mirar?

  • Ayate ha dit:

    Gran article. Jo penso que la censura no és bona. La llibertat ha d’imperar siguin quines siguen las conseqüencies, sempre que es respecti una màxima: la llibertat de l’individu acaba on comença a vulnerar la de la resta. Els videojocs han d’avançar, i ha de ser a base de madurar, de igual manera que un veu una película i no comença a matar gent, ha de passar lo mateix en el videojoc, per això existeixen les clasificacions per edats i sobretot el sentit comú.

    • Sikus ha dit:

      Ayate, aqui has donat amb el quid de la cuestio. “La llibertat de l’individu acaba on comença a vulnerar la de la resta”

      Quan es vulnera o s’ ofensa la sensiblitat del altre, hem de parar?

  • Salore Salore ha dit:

    Buf, tema delicat el que toques en l’entrada, que per cert de manera molt ben exposada.

    Jo sóc molt aprensiu i un cagat i tot el que és temàtica gore, violència extrema o temes de terror en passo d’ells. Tot i que a mi no m’agradin gens entenc la seva existència, en conseqüència estic totalment en contra de las més mínima censura. El autor/s d’un videojoc que facin el què els hi vingui en gana, és el sentit comú del consumidor el que ha de posar l’obra al lloc corresponent.

    A mi no em serveix que la interactivitat dels videojocs els fa més possibles catalitzadors per crear un psicòpata, això són pures excuses. Si un està malament del cap ho està i punt, és tan possible detonant un videojoc, una pel·lícula, un llibre, una cançó o la conversa amb un veí per fer el clic definitiu.

    Com he dit abans, als creadors llibertat absoluta, ja seré jo com a consumidor el que decidirà si val la pena o no una creació.

    Enhorabona Sikus per l’entrada i per haver aconseguit crear un bon debat.

    • Sikus ha dit:

      Gracies, la veritat vaig rumiar molt fer o no fer l’ entrada, pero esta clar que si volem jocs adults, els hem de tractar com tal.

      El problema no es que els videojocs fabriquin psicopates, amb aixo estic totalment d’ acord. El problema estar en quan començes a ofendre o a herir sensibilitats.

      Esta clar que si es fa per faltar el respecte, no es etic. Pero si els autors volen fernos reflexionar, podem mostrar tot?

      El consumidor te prou sentit comu?

  • elXuxo elXuxo ha dit:

    Ostres quines coses més chungues a les que jugueu tios, la de problemes que teniu els burgesos i les putetes de sony.

    Bé, la resposta és simple, modernets de merda: El límit és SplatterHouse 2 on Namco va fer molt ben fet en censurar la versió EUR amb la intenció de fer de Rick Taylor un personatge menys gore.

    D’altra banda podem posar límits a l’art? Podem censurar la creativitat artística? Ho podem intentar.

Deixa un comentari

*