Quants videojocs necessitem?

Quan vaig parlar de la Retroespeculació vaig explicar que fa uns anys em va agafar la febre de comprar retro. Volia coses que m’havien faltat de petit i també d’altres que senzillament no havia conegut fins llavors. Buscant títols i investigant m’he assabentat de l’existència de molts videojocs que em podien interessar, i molts d’ells han passat a la meva llista de desitjos de llavors ençà.

Em provoca una certa angoixa no poder comprar gairebé cap videojoc antic (per culpa de l’esmentada retroespeculació), però també me’n provoca veure com, per qüestions econòmiques, no puc adquirir les consoles quan surten. M’he d’esperar 2 o 3 anys i aprofitar alguna oferta o rebaixa, com suposo que fa molta gent, però en aquest període surten, per a aquestes consoles, videojocs que després costen més de trobar, o dels quals ja no parla ningú perquè n’han sortit de nous.

La qüestió és anar sempre tard, tenir la sensació que arribes a la festa quan només queden begudes calentes i engrunes de patates fregides de bossa. Aquella ampolla de Coca-cola que algú s’ha descuidat de tapar i aquell combinat d’aperitiu on només queden els cigrons. Us imagineu, estirant la metàfora, que voleu unes patates i us diuen que només en queden unes que tenen el disseny de la bossa diferent, on s’indica que es tracta d’edicions més barates? Us imagineu unes Lay’s edició Platinum o Player’s Choice? O que les poques que hi ha les acaparen uns quants assistents a la festa i només us queda l’alternativa de consumir unes pastilles que tenen “el mateix gust” i que a sobre són gratuïtes? No és el mateix, però ocupen menys i ens permeten gaudir d’aquelles experiències a l’instant i sense pagar.

col·leccionista (2)

Metàfores a banda, sóc conscient que és un problema d’esclavitud del consumisme. Perquè quan faig una ullada als prestatges on tinc col·locats els videojocs, i a les caixes i als racons on tinc els que no em caben enlloc més, sovint em sorprèn adonar-me que no recordava que tenia aquest joc o aquell altre, i em passa tant amb els que tenia des de petit-adolescent com amb els que vaig anar comprant en aquells anys, no fa pas tant, en què es podia comprar retro amb una certa alegria.

No és pas poc habitual que se m’escapi, mental o oralment, un “hòstia, és veritat, que vaig trobar el Thunder Force IV complet de la Mega Drive per 8 euros!”, o un “tinc el Panzer Dragoon Saga abandonat mentre a eBay ara s’està venent per 400 euros o més”. Més greu que això també és veure dia a dia els meus jocs de la Xbox 360 o la Wii i ser conscient que els tinc tan poc explotats que no mentiria si digués que en molts casos els vaig provar el dia que els vaig comprar i prou, i s’han quedat pendents d’una segona partida. Algun fins i tot s’ha passat mesos precintat fins que no l’he obert.

La qüestió és que fins i tot en els períodes d’atur o de poca feina no tinc tant temps com per gaudir dels videojocs que ja posseeixo, que no són pocs. Dit d’una altra manera, tinc videojocs (i còmics, i llibres) per a entretenir-me durant la resta de la meva vida i unes quantes més, perquè el cas és que tots tenim coses a fer, remunerades o no, i persones amb les quals relacionar-nos. Probablement ja tenim material per a omplir el nostre temps lliure individual, però en continuem desitjant i envejant més. Jocs que ens falten, edicions de col·leccionista, jocs que encara no han sortit, consoles desconegudes, fins i tot envegem gangues —en si mateixes, no els productes concrets— que han trobat coneguts nostres… massa coses per al temps que ens queda. Però no ens perdonaríem saltar-nos la propera generació de consoles i videojocs. La gran pregunta és: quants videojocs necessitem per a quedar satisfets?

Autor
Moroboshi
Moroboshi
[www] [twitter] De la generació del 82, a casa teníem un MSX SVI’738 Spectravideo, a.k.a. “MSX 1.5″, que anomenàvem “l’ordinador”. Em portaven jocs gravats en disquets, em fascinava no saber ... [Continua]

Comentaris

  • Parufito ha dit:

    Hahaha, comparteixo tot el que has escrit, també vaig tenir una etapa de comprar tot el que de petit m’havia fet gràcia, malauradament, no he arribat a patir això de la retro-especulació, perquè me’n vaig desenganxar abans i ara ja no tinc tants diners com per invertir.

    Em sorprèn que comparteixo també el mateix cas amb jocs, còmics i llibres.

    I si bé tinc possiblement un 50% de jocs i còmics no llegits, no puc deixar de mirar d’anar ampliant la col·lecció poc a poc.

    No se quin és el final 🙁

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Suposo que el final és el dia que tinguis fills, no tinguis més espai (ni temps individual) i t’adonis que aquella col·lecció que t’estàs fent, amb què eres d’allò més completista, es quedarà inacabada.

      És un problema no tan aplicable als videojocs com als còmics. Jo per exemple vull tot el que hi hagi de Batman, i sé que un dia hauré de dir prou (no falta gaire, perquè ja tinc els prestatges a rebentar).

      En aquest sentit hauria estat millor gastar-se els diners en sortir de festa, però si som dels que gaudim de l’oci casolà hem fet el que havíem de fer.

  • FREAKY 8 FREAKY 8 ha dit:

    Hola!

    Me ha encantado la entrada. Me has tocado la fibra. Me explico, el tema en mi opinión es que vivimos con un exceso de información a todos los niveles (música, cine, series, libros, videojuegos etc) y estamos saturados! Con esto no quiero decir que estemos haciendo nada malo ni nada fuera de lugar simplemente estamos en la era de la información. La tenemos a punta pala por todos lados y eso no hay cerebro que lo absorba.

    También otro punto, una cosa es información y otra conocimiento y…ahí esta el problema en mi opinión. Ahora mismo en mis manos mientras escribo estas palabras tengo acceso a toda la información que quiera pero…una vida es una vida y dura lo que dura y debemos escoger la información más interesante para centrarnos en ella y adquirir el conocimiento!

    En definitiva me ha encantado tu articulo, es realmente interesante la pregunta que haces y en mi opinión extrapolable al cine, música etc.

    Permiteme para acabar otra pregunta con respuesta.

    ¿Cuanta información podemos asimilar en una vida? Poca muy poca por lo que seamos cuidadosos a la hora de escogerla.

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Internet ha fet molt de mal, efectivament, a la nostra capacitat d’estar contents amb el que tenim. Saber com viuen o què tenen alguns fa que els envegem, i en això internet ha tingut un pes importantíssim.

      Imagina’t com pateixo, jo, que sóc molt dispers en les meves aficions. Em falta de tot! xD

  • Salore Salore ha dit:

    Molt bona i encertada reflexió la que ens exposes. Som esclaus del consumisme i de voler i necessitar allò que no tenim en compte de gaudir del que ja tenim.
    Al igual que tu, aixeco el cap i miro les estanteries (ara tampoc cal mirar les estanteries físiques, només mirant les virtuals de Steam allà ja hi tinc jocs per dos vides) i penso que algun dia ho jugaré però mai ho faig. Compro ofertes de jocs que m’interessin quan ja fa molt temps que són al carrer enganyat-me a mi mateix en el mateix sentit, algun dia els jugaré.

    Ja no només és limitació d’espai o de diners, el que em limita més a jugar és el temps, per aquest motiu me de replantejar moltes coses a l’hora d’adquirir videojocs.

    Ara, contestant-he literalment la pregunta que ens fas, no necessitem una quantitat concreta de videojocs perquè mai estarem satisfets, encara que estiguem empatxats, mai estarem satisfets. Això sí, cada vegada veig més clar que per a jugar, amb un bon PC pots jugar gairebé el 90% dels videojocs que existeixen des de que van néixer.

    Salut!

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Ja saps què et diré, oi? Del tema PC.

      Sí, és un problema d’espai, de diners i clarament de temps. Per molt barat que et surti un joc, si no hi jugues més que una vegada t’ha sortit car. I això, a mi, m’ha passat amb molts. Potser també els valorem menys, els jocs que comprem barats, segurament perquè n’hi ha que els hem comprat més pel preu que perquè els volíem realment.

      I no, no quedarem mai satisfets. Com a humans voldrem sempre més del que tenim, estem fets així.

  • Molsupo Molsupo ha dit:

    Jo encara diria més, s’han acabat les patates Lays però et poden obrir unes Hacendado light sense gluten…nooooo!!!!!

    Va, seriosament, jo de vegades he sentit just el contrari, el plaer ocult d’estar gaudint d’un títol concret de fa uns anys i per dins, pensar que potser soc l’única persona que està jugant a aquest videojoc en tot el món en aquell precís instant…però no anaves per aquí sino per la quantitat, i crec que tothom ho veiem més o menys com tu.

    Quan s’olorava l’arribada definitiva de la PS2 i la generació dels 128 bits (amb permís de DC) , jo, que disfrutava molt encara amb la meva psx i el fantàstic món de les còpies de CDs, vaig prendre una innocent decisió, acumular “bobines” senceres amb centenars de jocs de la playstation (uns 300 o 400 i escaig) per tenir cobertes les meves necessitats d’oci de per vida i no comprar més consoles…ara em sona tant ridícul (a part que els maleïts princo ja no va pràcticament ni un), però al seu dia li veia tot el sentit del món!

    El que està clar és que és molt difícil seguir al peu del canó, facis el que facis tot són opcions personals i justificables per mil motius (com dius, et pots plantar o continuar per temes d’espai disponible, economia, temps, família,…i perque no, també per gustos personals), però si d’un dia per l’altre s’acabessin els videojocs, tenim entreteniment acumulat per tota la vida i més.

    Salutacions moroboshi!!!!

    • Molsupo Molsupo ha dit:

      I a tot això m’he enrotllat i no he contestat la pregunta que plantejaves al final…quants jocs necessitem per estar satisfets? Crec que menys dels que tenim, però mentre surtin novetats, pensarem que no en tenim prou 😉

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Ai, quants us lamenteu d’haver comprat Princo! 😛 Jo vaig tenir una brevíssima època pirata, precisament quan vaig adquirir la Dreamcast i la PS2 hi vaig entrar, però sempre comprava Verbatim. Ara ja fa anys que només hi poso jocs originals, ni idea de si encara em funcionen les “còpies de seguretat”.

      Però veig que tots, d’una manera o d’una altra, sou consumidors de “pastilles”, succedanis de patates que són gratuïts i ocupen menys lloc 😛

  • Sikus ha dit:

    Com ve dius, es un simple problema de consumisme.

    Quants videojocs necessitem? Molt sencill, nomes aquells que podem i volem jugar. Punt.

    Un altre cosa es ser coleccionista, pero quan començem a acumular jocs i no saber que tenim es un problema.

    Per mi comprar una consola, 2 o 3 anys despres es la millor epoca. Hi han mes jocs, pots veure la trayectoria de una consola i trgar coses molt bones de segona ma. De fet el 80% del meu cataleg de Xbox es segona ma, la majoria no costant mes de 20€.

    Que jugo un joc un any,dos o tres mes tard. Em dona igual. Sera igual de divertit i es mes, els errors que tinguin em sembalran menys greus. Su he pagat 70€ em sentire estafat, per 10€ no em faran tant mal. Sempre que el joc no sigui una merda clar.

    Una excelent reflexio sobre un gran probelma que tenim avui. Consumir, consumir i consumir. I si no podem, ens entra la angoixa.

  • Moroboshi Moroboshi ha dit:

    Suposo que des del punt de vista estrictament consumista tots els que som aquí tenim un problema. Perquè sé que molts (potser tots) sou aficionats als emuladors, però també que teniu jocs físics per a tota aquesta vida i una altra xD

    Tens raó amb això d’esperar que una consola hagi demostrat la trajectòria, i també en baixa el preu (no gaire, però, ja que fa uns dies em vaig fer amb la Wii U cansat d’esperar un pack trencador i en vaig agafar un de senzillament acceptable per preu i contingut).

    Els jocs, en canvi, depèn: en una consola de Nintendo esperar no serveix de res, els preus no baixen, al contrari, i després els jocs esdevenen difícils de trobar i la gent hi especula. Massa joies de Nintendo m’he perdut per aquest motiu.

    Per altra banda, les consoles de Microsoft i Sony permeten comprar videojocs sortits fa pocs mesos per 30 euros tranquil·lament. No tots, ni sempre tan ràpid, però Déu n’hi do. La Xbox 360 és la consola per a la qual tinc més títols, i amb diferència, gràcies a això. Jo els exigeixo excel·lència sempre, independentment del preu. Perquè la baixada de preu no és un hack que jo faig, sinó una decisió que prenen ells xD

    Pel que fa a la moda de tal o qual joc, tens tota la raó. A mi també se me’n fot si tothom en parla o no, però sempre hi ha aquella cosa de voler formar part de les tendències. I ara que es dóna tant de pes al multijugador en línia, certament arribar tard és un gran handicap. Per desgràcia, encara que siguis jugador individual com jo, segons quins títols pràcticament obliguen a jugar amb el món perquè la “campanya” és relativament curta. Fins i tot el Mario Kart 8 és així :S

    En fi, que som uns consumistes de collons.

  • Scroll Scroll ha dit:

    Gran entrada Moroboshi!

    Comparteixo fins a cert punt el teu punt de vista i em sento identificat en part.
    Després de la PS1 vaig sentir un cert desencant per l’afició dels videojocs i em vaig centrar en altres coses. La sensació d’arribar tard tal com dius m’irritava fins al punt que vaig pensar que no volia tornar a jugar més, però evidentment va ser només una fase. Em vaig relaxar i vaig arribar a una conclusió que encara avui mantinc: “L’important si m’agraden els videojocs és jugar” i punt xD.

    Cert és que lo millor és jugar amb les màquines originals però si no es pot no es per a mi cap problema emular els sistemes i jocs que em vingui de gust. Sobretot (i per facilitat) 8 i 16 bits i arcades dels 90. De fet gaudeixo quasi tant muntant i jugant en sistemes d’emulació com en màquines originals, vaja que no soc gens però gens purista en això.

    De fet ara m’estic muntant un PC amb emus per a quasi tots els sistemes clàssics que m’agraden i amb adaptadors usb per a diferents pads i el meu estimat mayflash i la veritat es que per a mi és un “disfute” i si l’emulació és bona (que ho és) la sensació és increïble, més encara tenint en compte que molts dels jocs que jugo no els he jugat mai en el sistema original i per tant el factor nostàlgia és inexistent. xD

    A vegades també hi ha certs jocs o consoles que em fa gràcia tenir originals (sobretot aquells jocs que m’han agradat molt) i si es poden aconseguir “fàcilment” no ho dubto, tot i que ara estic molt conservador respecte a les compres (malgrat estar treballant i poder costejar-m’ho) ja que inclús amb les coses que tinc originals i sense tirar d’emulació, tal com dius podria jugar fins la fi dels meus dies.

    Salut company, una gran reflexió 😉

    • Scroll Scroll ha dit:

      I responent a la pregunta… doncs… suposo que no hi ha límit. Necessitar no en necessitem cap realment, però l’ambició ens portarà a acumular física o digitalment tot el que se’ns posi entre cella i cella.

      A vegades penso que un dia em cansaré i m’ho treure tot de sobre xDDD

  • Moroboshi Moroboshi ha dit:

    Ep, que jo hi estic en contra personalment no per motius morals, sinó que els meus gustos són així, m’agrada muntar les paradetes, veure què cony passa amb aquell cable que ahir donava senyal i avui no, haver de posar el segon comandament en comptes del de sempre perquè els botons no responen del tot bé o canviar cables de lloc contínuament perquè entre consoles de Nintendo són compatibles i només en tinc un per a totes. M’encanta. Bé, la possibilitat de fer-ho.

    Però sí, els emuladors estalvien molt de temps, espai i problemes de tota mena. Diners els estalvien tots, llevat que facis això de muntar-te tu la màquina, o comprar comandaments que també emulen els de les màquines del passat. I he provat molts jocs gràcies als emuladors. Les coses com són.

    Però mira, un dels problemes que tenen i que no havia esmentat: et permeten l’accés a una quantitat de jocs que no se la salta un gitano. I això no és bo, perquè com deia la vida és molt limitada en aquest sentit XD

  • Marc Max ha dit:

    Per sort, jo vaig arribar a un moment en la vida que vaig deixar de somiar i vaig ser realista.
    Passo de comprar retro. Sóc conscient de que ningú en aquesta vida té el temps material per a jugar tot el que vol. Perquè m’he de gastar calers en una cosa que només agafarà pols?

    Jo he tingut la sort de tenir internet molt aviat (1995/1996), i el tema del coleccionisme ja es començava a ensumar a les xarxes de llavors, i he pogut veure la seva evolució i cap a on ha tirat. Va passar d’un moment en el que coleccionaven quatre gats que realment xalaven amb allò, a convertir-se poc a poc en una moda en la que ara tothom vol fer un canal de YouTube per a ensenyar basura aleàtoria del rastro i unboxings absurds de paquets que li venen del Japó de cartutxos japonesos guarros que no coneixia ni el tato i que el tio no vol acceptar que mai en sa vida tindrà temps per a jugar tota la merda que s’està comprant.

    Dit això, no negaré que alguna coseta per coleccionisme pur i dur ha caigut. Però MAI he pagat més de 30€ per un joc retro, de fet he fet poques excepcions per sobre dels 15€ (si us digués quan vaig pagar pel Metal Gear Solid de GBC i quan es paga ara…). Ara la cosa obviament ha canviat i cada cop és més difícil trobar ofertes bones. Però per exemple, fa una setmana vaig comprar el Kirby’s Star Stacker a eBay que porto més de 8 anys esperant per a una bona oferta, i finalment he pogut guanyar una puja per menys de 25€. Sí, ho reconec: no el necessito. Però no: no l’he comprat per demostrar com la tinc de llarga només perquè sigui un joc molt cotitzat. L’he comprat perquè em feia gràcia tenir la colecció sencera de Kirby a la Game Boy, res més. Si hagués volgut fardar, l’hauria comprat molt més car fa temps. No tenia cap pressa, de fet si em quedava sense ell em quedaria igual.
    Jo sóc MOLT selectiu, no compro “a lo loco”. Tot i que m’he trobat gent que es pensava que jo sóc coleccionista amb milers de jocs a casa.

    Crec que m’he anat una mica del fil XD

    Tornant al tema, personalment crec que això ja depen de cadascú.

    El límit l’ha de posar un mateix, està clar. Jo també consumeixo jocs actuals, i només em compro el que sé que jugaré (i tot i així, encara tinc alguns pendents). Per això tinc una Wii U, perquè el catàleg és limitat, i així tinc temps per a jugar un joc a joc XD Però em fa molta ràbia, perquè m’estic perdent moltíssimes obres mestres, però és el que hi ha, ho accepto. Com a mínim puc dir que m’agraden els jocs perquè els jugo, no perquè els colecciono.

    La meva conclusió: que cadascú compri el que vulgui segons els seus objectius, tots igual de respectables. El meu el tinc molt clar: no menjar-me molt el coco i si s’ha d’emular o everdrivejar, doncs es fa.

    PD: “aquell combinat d’aperitiu on només queden els cigrons” quina gran veritat XD

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Ostres, ets pitjor que jo en la llargada dels textos 😛

      Sí, al principi et desvies una mica del tema, però és interessant el que dius, la teva manera d’afrontar el problema. Hi estic d’acord. Jo no compro res per tal de posar-la sobre la taula, ni estic disposat a pagar -ni puc- més de 30 euros per cap joc retro. I és un límit que puc acceptar per a segons quins títols. La gran majoria, si me’n demanen més, encara que vegi que és un preu de mercat generalitzat, passo. Perquè, com bé dius, no els necessito.

      Però voldria matisar que el problema que exposes també es dóna amb els jocs nous. Ens falta temps per a jugar a tot el que tenim, jugar-hi bé, amb calma, dominant, aprenent, però que el títol en qüestió sigui retro -que sí, que molta gent compra per a ensenyar, i molts altres per a especular- o actual no hi té res a veure. És la quantitat de títols. Jo no dono l’abast ni amb els nous ni amb els vells, i tampoc no tinc 1000 jocs. Però em falta temps, i tinc altres aficions, i altres coses a fer. El cas és que m’acabo angoixant encara que no ho vulgui.

  • elXuxo elXuxo ha dit:

    Que chula la entrada!

    És complicat, és complicat.

    Jo m’he quedat amb “molt poca cosa”. No vull ser un capritxos, ni un burgesot. ‘Namés’ tinc:

    -La meva primera MD preu 0€
    -Una MD de recanvi preu 10€
    -La MD JAP Pal Asia 30€

    A part:
    – Si hi jugo :MSX2, A500, Spectrum. 50€+50€+0€
    – No hi jugo: GB, GBC, GBA, GG. 0€+0€+9€+0€.

    Total en màquines 140€

    A part dels jocs de la MD una col·lecció de 120 títols aprox que s’ha anat fent sola des del ’91.

    Tota la resta de coses que tenia les he canviat per jocs de MD i moltes les he regalades.

    Saps bé que no sóc d’eMular, però amb els preus actuals de certs sistemes…..buf…hi ha poques opcions!

    Que quants jocs necessitem? Jo tots els de MD. TOTS TOS i TOTS els que jugo de tant en tant. Per exemple els fifa no els jugo pràcticament mai però tampoc em fan nosa tenir-los i la veritat es que llueixen bé al costat dels altres.

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Déu n’hi do!

      120! Uf, la Mega Drive és una de les consoles de les quals tinc més jocs, 39 concretament (fa poc em vaig vendre l’Splatterhouse 2 perquè no és gaire bo i en vaig treure calés que necessitava i necessito), i 46 si comptem els 7 de Mega-CD. Només queda per darrere de la Xbox 360, de la qual tinc exactament una seixantena de títols.

      Ara bé, 50 euros un MSX2? No són molt pocs diners? Segur que el vas aconseguir en un altre temps, quan la cosa retro era assequible.

  • iVAN ha dit:

    Osti… crec que el meu punt de vista és l’adequat, que no el correcte, si no estaria tancat al manicomi…

    L’especulació és com un accident a l’autopista, afluixes, mires amb el “morbo” però un cop ho passes t’has d’oblidar i arribar a casa…

    Jo no fumo, surto poc, no tinc despeses fixes més enllà de l’internet i un xaval de 4 anys que traga que dona gust… la resta: la meva cole.

    Compro perquè no ho vaig poder tenir, perquè ho vaig tocar, perquè ho vaig perdre o perquè em ve de gust. Si ho posen a preus desorbitats suo. Si veig l’oportunitat ho pillo… i gràcies a “lo digital” veig un final en el camí de la meva col·lecció, ja que avui dia no compres, llogues un joc. Si el meu fill no sap els meus passwords tot el digital s’en va a la merda… els cartutxos no.

    Els que especulen estan allà esperant els “ansies”, si caus (i tots hem caigut) s’ha d’aprendre a no caure-hi més.

    Quina vomitada més guapa acabo de fotre ¡eh!

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Estic molt d’acord amb tu. És una llàstima però he de deixar passar molts jocs que m’interessen per culpa de l’especulació, però s’ha de trobar un límit de diners que estàs disposat a pagar per una cosa que, en el fons, és de segona mà (o tercera).

      Pel que fa als jocs digitals, bé, jo és que continuo comprant-los físics i els digitals quan no hi ha cap altre remei (llançaments exclusivament digitals, per exemple), però tot i així no està protegit per contrasenyes. Potser parles de PC, que no sé com va en aquest sentit?

Deixa un comentari

*