Aladdin – La resposta del cerebro de la bestia

Què puc dir de l’Aladdin de Super Nintendo? Si rebusco a la meva memòria, la primera imatge que trobo és els meus pares regalant-me aquest joc per nadal.

Si he de dir la veritat, encara no se per què vaig demanar Aladdin aquell any. Potser ho he oblidat, els anys no perdonen, però no recordo que desitgés aquell joc com sí vaig fer anys més tard amb Donkey Kong Country, una saga que es mereix tot un especial i algun dia passarà per aquí. Segurament, si segueixo el fil lògic de les coses, el vaig demanar perquè em va encantar la pel·lícula.

La qüestió és que aquell joc que va arribar a la meva vida d’una manera o una altra es va convertir a l’instant en un dels meus jocs preferits de la Super Nintendo, que va ser la consola de la meva infància.

56350929065front-3446

Potser aquell joc no era tan potent com el de Virgin Interactive, ningú que tingui ulls a la cara ho pot negar, però la veritat és que a mi tant me feia. De fet en cap moment vaig tenir enveja de l’altre joc. Ni quan anys més tard, no gaires, potser tres o quatre, en vaig gaudir a PC. Sí, visualment era més bonic i fins i tot el personatge s’assemblava més al de la pel·lícula, però és que el joc de Capcom tenia quelcom especial. Era jugabilitat pura i dura.

En ser un plataformes de la vella escola, recordem que la seva contrapartida era més d’acció, fins i tot l’Aladdin portava una simitarra (cosa que a dia d’avui em continua semblant una aberració), el joc de Shinji Mikami tenia alguna cosa que et feia estar enganxat des del minut zero. Cosa que he de reconèixer que mai ha aconseguit el joc de Virgin Interactive, que em sembla, a vegades, una mica pesat.

De totes maneres deixem estar aquell joc, que s’ha de reconèixer que és una altra obra mestra, i centrem-nos en el que va fer Capcom per a “El cerebro de la bèstia”.

Seguint l’empremta que ja havien marcat altres títols de Capcom basats en llicències Disney, s’ha de reconèixer que Capcom sempre va oferir productes de qualitat, i ens trobàvem amb un joc cuidat en tots els aspectes. Tant en la seva jugabilitat com en el seus gràfics i músiques.

Sembla mentida, però en aquella època un joc basat en una llicència Disney no era una aposta arriscada, eren jocs excel·lents en la gran majoria de casos. Es notava que els feien amb dedicació, cuidant cada detall. Per això va sortir un any després de la pel·lícula i no com ara, que surten a la vegada, convertint-se en una peça de merchandising més.

Això va fer, com podeu imaginar, que el joc fos una recreació quasi exacta de la pel·lícula, però entenent que al capdavall això és un videojoc i s’ha de prendre les seves llicències perquè sigui divertit. De fet, entre pantalla i pantalla tindrem unes escenes on se’ns explicarà l’argument de la pel·lícula fil per randa, sense deixar-se res important. És una versió resumida, però com a mínim ens refrescarà la memòria o ens posarà en situació, si no hem vist la pel·lícula. Una cosa destacable és que al seu dia va arribar totalment en castellà, cosa que he de reconèixer que em va sobtar, doncs era el primer joc que tenia en el meu idioma matern.

A part de les escenes que ens posen en situació, totes les fases menys una, de la que ara parlaré, estan basades en l’univers d’Aladdin. Passarem pel mercat d’Agrabah, esquivarem grans perills a la cova dels tresors, fugirem de la cova en la catifa màgica i lluitarem contra els guàrdies de Jaffar al palau. Només hi ha dos escenaris inventats.

Un és el món del geni, que se suposa que transcorre dins la seva llàntia, un món totalment boig i, de fet, el més enginyós de tots, sense dubte la fase més divertida alhora que la més difícil. L’altre és una piràmide, que en cap moment surt a la pel·lícula. Aquesta fase es nota que es va fer per allargar el títol, i és un dels punts negres del joc, doncs despista totalment el fan de la pel·lícula. Com a joc no li donem importància, però sí que ens preguntem d’on surt. Una falla que podien haver solucionat posant una fase a la presó, com va fer la competència. Passant per alt aquesta petita crítica, les set fases estan dissenyades d’una manera fantàstica. Cadascuna té el seu encant i ofereix un tipus de jugablitat una mica diferent. En unes hi ha més enemics, unes altres són més de salts i alguna ofereix una mica d’exploració, com és el cas de la cova del tresor o la piràmide.

aladdin-super-nintendo-snes-027

Els enemics, en aquest cas, son quasi tots inventats, però d’una manera tan natural que en cap moment ens pararem a dir que aquest enemic no quadra gens amb l’argument de la pel·lícula ni amb l’univers plantejat, doncs són coses com animals o guàrdies de palau, que aquests sí que surten a la versió animada. Cal remarcar que aquí l’Aladdin és una menys violent i mata els enemics saltant sobre els seus caps.

Tots aquests detalls converteixen aquest joc en una fidel adaptació de la pel·lícula, a més d’un excel·lent joc de plataformes, com ja he comentat a l’inici. Cada detall està cuidat al màxim. Els escenaris són tot un exemple de com dissenyar un nivell ple de detalls, com pot ser Agrabah, a la vegada que es té em compte la jugabilitat. No hi ha cap salt impossible ni cap camí que acabi en un punt mort.

Els altres aspectes del joc tampoc es van cuidar menys. La música era excel·lent, demostrant del que era capaç el xip de so de la consola. Agafant les partitures de la pel·lícula, es van arranjar perquè sonessin gairebé igual al videojoc, i hi són presents tots els temes musicals, clarament identificables per part del fan. Els gràfics estan una mica per sota de la versió de Mega Drive, PC i Amiga, però la veritat és que no tenen gaire a envejar-los. La pantalla és un esclat de colors i les animacions són molt fluides i suaus. Potser no són els millors de la consola, però estan per sobre de la mitjana.

El control sí que és la part on es nota que es van posar tot els esforços. Cosa lògica per altra banda, perquè estem parlant d’un joc de plataformes, i si fallés això cauria tot el conjunt. Afortunadament, el control és impecable. L’Aladdin obeeix totes les nostres ordres de manera immediata. Si morim en un salt, serà perquè no ho hem fet correctament, no perquè el control no respongui bé o l’obstacle estigui mal dissenyat. I és que en cap moment ens trobem amb la sensació d’estar davant d’un joc injust o massa difícil.

ala02

De fet, fins i tot podríem considerar que el joc és senzill, i és fàcil acabar-lo en menys d’una hora si tenim prou habilitat. Hem de pensar que aquest joc es va dissenyar per als més petits de la casa, de manera que resulta una mica fàcil per a un adult que estigui acostumat a jugar a jocs de plataformes.

Si sou fans de la pel·lícula Aladdin no us podeu perdre d’aquesta joia de la Super Nintendo. Si us agraden els jocs de plataformes, tampoc. I si només heu jugat a la versió de Mega Drive, jugueu també a aquesta versió.

Aladdin de Super Nintendo és tot un exemple de com ha de ser un joc de plataformes.

Autor
Sikus
[www] [twitter] Aficionat dels videojocs des de que tinc us de raó, sempre he tingut al meu costat algun sistema de oci electrònic que em fes gaudir durant hores i hores. Encara que no recordo... [Continua]

Comentaris

  • Jon ha dit:

    Què gran, jo recordo que de petits el llogàvem i ens agradava molt. Com a plataformes és molt bo i està ben parit, pero sí que és veritat que en el seu moment tenia enveja dels gràfics de la versió de Megadrive jeje

  • Salore Salore ha dit:

    Tal com vaig comentar a l’entrada de la setmana passada, l’Aladdin de la SNES no l’he jugat i no puc opinar d’ell. Hauré de fer un intensiu del joc i passar-me les versions de Mega Drive i SNES.

    Sikus, gran text 🙂

  • Sito_pixelacos ha dit:

    Estic d’acord amb tu paraula per paraula sikus. Aquest aladdin em pareix molt molt molt superior jugablement al de megadrive. I ojo, que graficament el de mega NO ES MILLOR. Aixo es una mentida creada desde el primer moment que va apareixer el de mega. Si que es cert que les animacions de aladdin son molt millors en el de virgin. Pero i la resta dels grafics? I els colors? I els escenaris? En aquestes dues darreres coses el de snes esta per damunt de el de mega.

    Es molt facil el joc, pero es una delicia. Pasa el mateix que amb el world of illusion. Son un paseig, pero un paseig molt agradable.

    I jo mai vaig tindre la versio de snes. Encara que m’el van deixar al seu dia moltes vegades. Jo sempre he tingut el de megadrive.

  • Scroll Scroll ha dit:

    Gran entrada Sikus i al igual que en sito coincideixo amb tu totalment.
    Aquest joc es “fackin marvelus” i a sobre de la meva peli disney preferida.
    Gràcies per fer-la! (L’entrada clar) XD

Deixa un comentari

*