Astroboy: Omega Factor

Els anys passen, però és justament aquesta perspectiva del temps la que ens fa enaltir encara més alguns productes. No des de la perspectiva del record i la nostàlgia, ans al contrari: amb més seny i justícia, potser, que si l’haguéssim jugat al seu moment. Astroboy: Omega Factor (2004) és obra de la meravellosa Treasure en tàndem amb Hitmaker (Sega), que aconsegueix fer una transició fantàstica del manga al videojoc, conservant tots els trets distintius del personatge i la història però amb un argument totalment original, a més d’afegir referències a altres obres d’Osamu Tezuka que l’àvid lector trobarà de seguida. Treasure ja havia treballat per plataformes Nintendo, donant resultats tan bons com el Sin and Punishment (2000, Nintendo 64). Però en tornar al 2D, espremen al màxim tot el potencial de la màquina, i demostra per què la seva reputació, tot i ser una companyia tan petita, ha estat sempre excel·lent.

L’Astroboy compta amb un arsenal de moviments molt elevat per la quantitat de botons que té la Game Boy Advance. Saltar, volar, córrer, cops de puny, puntades, raigs, disparar… les opcions són variades, i en el combat ens trobem un arsenal de moviments que ens ajudaran a netejar la pantalla, barrejant durant les seves set fases els gèneres de run’n’gun, beat’em’up i shoot’em’up, tot s’ha de dir, amb molta habilitat. D’aquesta manera el joc no es fa monòton, i tot i la seva elevada dificultat, no cansa mai perquè hi ha força varietat.

Si bé hi ha reintents infinits, canviant el vell sistema de crèdits que proposaven aquest tipus de jocs, aquí comptarem amb uns punts de control posats amb la intenció de fer aprendre mili mètricament els nivells i, sobretot, millorar lo suficient per arribar fins al següent. A vegades hi ha una forta tendència al Boss Rush que complica enormement l’aventura, però superar tots aquests obstacles resulta molt reconfortant un cop aconseguit. La dificultat de la fita està en què el personatge de l’Astroboy es pot millorar, però només a través d’NPCs, però que en molts casos seran optatius i només veurem si investiguem els escenaris amb molta cura.

La duració del joc és variada i, com tot, depèn de com es miri. Des de la típica gent que considera que l’Astroboy: Omega Factor dura un parell d’hores fins als que diuen que dura una vintena d’hores per la seva rejugabilitat. Seria molt boig quedar-se amb qualsevol dels dos extrems: ni dura dues hores el primer cop (o potser sí, però només per aquells que comptin amb una habilitat sobrenatural) ni aporta les suficients novetats a cada repassada per a jugar vint hores. Durar-ho potser ho dura, però la repetició de fases a la que obliga a partir de cert punt fa que, amb desgana, s’acabi deixant el joc de costat, tot i que en la primera partida tot resulta genial i innovador. La frescor desapareix de sobte i se li veuen els fils: un joc que s’allarga de forma artificial només per a dir en algun punt que té una alta rejugabilitat, quan ni tan sols canvien les armes per cada nivell que s’ha de repetir. Apareixen nous segments de tant en tant, però certament no són suficients com per a justificar tot el joc.

Els errors hi són presents, sí, i no tot és perfecte. Però què podem dir de la resta? Un joc no necessita grans gràfics per a ser divertit, però quan una aventura està acompanyada per unes animacions d’aquest nivell (tant que a vegades provoca ralentitzacions, com passava amb molts shoot’em’ups), d’unes pluges de bales tan increïbles, i una quantitat d’enemics tan elevada, resulta difícil no donar-li aquest mèrit. L’aspecte artístic és calcat al de Tezuka, i els escenaris són una veritable passada, amb més detall que els mateixos enemics: tenen vida pròpia, un munt de complements que valdria la pena veure fora del joc i analitzar amb lupa per a trobar tots els petits detalls que conté.

Recordant que, de tant en tant, els videojocs basats en franquícies preexistents poden ser realment bons i no una forma fàcil d’aconseguir diners, l’Astroboy: Omega Factor destaca com una proposta sòlida i segura que, tot i comptar amb alguns errors, resulta molt difícil pel jugador el no quedar encantat davant de tot el desplegament. Una jugabilitat increïble, gran agilitat, i una diversió a prova de bombes que fan que, per més que es jugui tard i fora del seu temps, aquest Astroboy: Omega Factor segueixi sent un dels millors jocs, ja no de la franquícia (de la qual és, naturalment, el millor), sinó de la pròpia consola. Divertidíssim, inoblidable i sobretot desafiant.