Aliens – Empassamonedes de l’espai exterior

La franquícia cinematogràfica ‘Alien’ és una de les meves preferides del gènere del terror, fet pel qual m’he animat a provar alguns títols que, en altres circumstàncies, no m’haguessin cridat l’atenció. La veritat és que no sóc un gran fan de la ciència ficció, i tot el que fa olor d’espai exterior, naus espacials i alienígenes, no acostuma —excepte algunes excepcions com ‘Star Wars’— a ser del meu gust. Gràcies a la meva passió per la cinta de Ridley Scott he visitat virtualment llocs com l’USG Ishimura i he tornat a sentir l’alè del vuitè passatger a la nuca, a‘Dead Space’ i ‘Alien: Isolation’ respectivament. Però molt abans que aquestes propostes, ja existien altres iteracions de la franquícia molt vàlides. Aquesta és una de tantes altres.

‘Aliens’ de Konami és una reinterpretació absolutament lliure de la pel·lícula homònima en clau de beat’em up. Això vol dir, evidentment, que qualsevol indici de tensió continguda i ensurts sobtats desapareix per donar tot el protagonisme a l’acció. Una acció que ens arriba d’una manera diferent a l’habitual en els beat’em up; al portar els personatges protagonistes armes de foc en comptes d’utilitzar els seus punys o armes blanques, la jugabilitat resultant és una combinació del gènere de les hòsties amb el run & gun que prima el crowd control per sobre de totes les coses, convertint-lo en el motor de la jugabilitat. Així que ens haurem d’enfrontar a una bona col·lecció de xenomorfs de tots els tipus, però també a tota una sèrie de monstres inventats per l’ocasió, prenent la franquícia d’Alien més com una inspiració que com una adaptació.

En quant a la jugabilitat, és força conservador en algunes coses, però s’esforça per mantenir un ritme de joc addictiu i divertit. Disposem de tres armes diferents, encara que a la pràctica, la millor de totes és, sense dubte, el llança-flames. Potser lo més original és la possibilitat d’acotar-se, per tal de disparar arran de terra i així poder acabar amb els enemics petits, especialment les larves d’alien que intenten agafar-nos. Això fa que no només haguem de tenir cura de la profunditat per tal d’encertar als enemics, sino que també haurem de disparar a l’altura adequada, lo que afegeix certa consistència extra a la proposta.

Les mecàniques de beat’em up estan ben treballades, encara que la dificultat de tot el joc està força mal ajustada, produint una sensació d’impotència que acaba llastrant tota la jugabilitat. La quantitat d’enemics, així com el mal que ens causen o la mala baba de la seva disposició al llarg del nivell, fan que avançar en el joc sigui terriblement complicat, cosa que en un joc d’arcade, que depèn dels nostres diners per continuar jugant, sigui un problema especialment greu. Podem afirmar, sense cap dubte, que ‘Aliens’ és un d’aquells jocs que anomenem ‘tragamonedes’, en el sentit de que la dificultat general del títol no està pensada per aconseguir atrapar al jugador, premiant-lo per superar un nivell, o arribar una mica més lluny. A ‘Aliens’ pots fer una partida pràcticament perfecta, arribar fins al boss de nivell i que resulti literalment impossible acabar amb ell sense perdre ni una vida. No hi ha patrons a aprendre, no hi ha tècniques a dominar, només existeix una dificultat perversa i exacerbada, que es ceba en el jugador —i el seu moneder— fins que te ganes de deixar de jugar.

Lo qual és un veritable problema, sobretot perquè ‘Aliens’ compta amb algunes idees realment bones, com les fases extra en vehicles, que ens enfronten a una jugabilitat de on rail shooter que, malgrat de ser tant injusta como tota la resta del joc, aporta una dosi de varietat que aconsegueix oxigenar la jugabilitat mentre ofereix un repte diferent i també atractiu.

I és que ‘Aliens’ és un veritable mestre en això de oferir varietat de situacions, algunes de les quals homenatgen de manera espectacular els films, com quan, en algun dels nivells de beat’em up, hem d’entrar en els túnels de ventilació, on perdem la possibilitat de moviment en profunditat, però encara podem disparar per dalt o ajupits, tot fixant-nos en la senyal del nostre radar que —igual que en la pel·lícula— mostra uns llums de color apropant-se a nosaltres. Potser el major homenatge i la situació més mítica d’aquest videojoc el conformen aquestes breus escenes que també juguen a alterar la jugabilitat principal del títol, demostrant que, si es fa bé, es poden abastar molts elements diferents en un videojoc, al temps que reinterpretes una llicència i treballes un bon resultat global.

‘Aliens’ és un bon joc ofegat per una dificultat massa ambiciosa, però sobretot injusta i terriblement frustrant. Es tracta d’una bona proposta per jugar a casa, en emulador, i fer un run mentre s’escalfa la pizza, amb crèdits infinits, sense pensar massa i en pilot automàtic.

És una manera de jugar prou inherent al gènere, encara que els bons jocs del mateix, treballen una fórmula jugable suficientment profunda i ben mesurada, perquè el jugador no senti la frustració i gaudeixi amb l’assaig-error i l’autosuperació a través del domini dels elements jugables. Aquesta proposta de Konami fracassa estrepitosament en aquest apartat, i resulta especialment sagnant tenint en compta que ells ho saben fer molt bé, que la llicència és espectacular i que van saber treballar tan bé un ritme de joc variat i ple d’afegits ben pensats i molt hilarants. ‘Aliens’ és un bon exemple de com espatllar un videojoc per un apartat tan bàsic com important, la demostració de que les bases jugables importen més que tota la resta i de que, per bàsic que sigui un gènere no es poden descuidar els elements principals. Una pena que Konami, aquesta vegada, no ho va saber fer bé.

Autor
Ayate
[www] [twitter] L'Ayate ven viatges i brega amb dues criatures. Fa eons jugava a videojocs. Avui només ho intenta. S'inspira al crit de “SEEEGAAA”...[Continua]

Comentaris

Deixa un comentari

*