Jocs 8

Sonic Forces – Auxili! Han trencat en Sonic! (again)

En Sonic ha sigut raptat pel doctor Robotnik amb ajuda d’un nou adversari amb poders sensacionals que, a més, ha convocat a un bon grapat d’antics enemics del porc espí blau. Amb l’absència d’en Sonic, Eggman se les ha arreglat per sumir el món en el caos i el descontrol absolut, ocupant les ciutats i portant a terme un altre dels seus megalòmans plans. Per sort, el capità Knuckles ha reunit els amics de Sonic i s’ha posat en marxa per intentar evitar els seus plans. Nosaltres som un novell dins d’aquesta força de defensa anti-Eggman. I hem escollit un bon dia per estrenar-nos.

Sonic Forces ha sigut un remember important per mi. Fidel fan de Sonic en l’època Mega Drive, mai vaig gaudir plenament de les iteracions en tres dimensions del porc espí blau. Ni Sonic Adventure ni la seva seqüela van aconseguir captivar-me com la màgia negra que la Mega Drive era capaç d’atorgar a la seva mascota. Em van agradar, sí. No van estar del tot malament, però hi havia quelcom que no m’acabava de convèncer. Principalment perquè, d’alguna manera, no se sentien com un veritable joc de Sonic, en atorgar tot el pes de la jugabilitat a la velocitat i oblidar-se gairebé per complet de ser també un bon joc de plataformes. No és que sigui censurable, i no serà la primera franquícia en canviar d’estil —o de gènere—, però les aventures de Sonic en 3D sempre han estat qüestionades per una part de la seva comunitat fan. De jocs de Sonic en tres dimensions, n’hi han hagut de tots els tipus: de bons —com els dos Adventure o Generations—, de normalets —com Heroes o Lost World—, de dolents —com Unleashed i and the Dark Knight— i d’absolutament infames —com Sonic the hedgehog (2006) o Boom—, però tots ells tenien una cosa en comú: cada nova entrega era una cosa erràtica i diferent, com si el pobre Sonic no trobés la tecla amb la que continuar una franquícia que no acaba d’enlairar-se en el seu camí en tres dimensions. Sí, potser Generations va ser el millor try de tots els que s’han fet fins ara, i això ha posat moltíssima pressió sobre¡ aquest Sonic Forces que es postulava com la gran esperança d’aquesta ramificació de la IP.

Serà al poc de començar quan ens adonarem que el joc està dividit en tres tipus de fases diferents: per un costat tenim les fases de velocitat, en les que hem de controlar al Sonic modern, que acaba alliberat del seu empresonament ben al principi de l’aventura. Són fases molt a l’estil dels Sonic Adventure de Dreamcast, amb el seu còrrer endavant eliminant enemics i superant obstacles posats amb més o menys mala llet. Després tenim les fases del Sonic clàssic, el personatge que va protagonitzar els jocs de Mega Drive i que torna a escena després de Sonic Generations amb una excusa més que dolenta per protagonitzar les fases més plataformeres del títol. Són fases en les que hem de portar a Sonic des del punt A al punt B, agafant anells, acabant amb els dolents i evitant caure per precipicis. Finalment, tenim les fases en les que controlem el nostre avatar. Es tracta de fases híbrides, que agafen seccions jugables de les dos anteriors i les combinen per trossos. El nostre avatar, a més, porta una pistola que és capaç de disparar diferents elements i efectuar —només després d’agafar un potenciador— alguns moviments especials capaços de portar a Sonic a llocs on no seria possible d’altra manera.

En principi, tot hauria de funcionar bé, i en tenir tres tipus de jugabilitat diferents, podríem fins i tot parlar d’un joc variat en el seu desenvolupament. Però Sonic Forces, com tants altres jocs de Sonic en tres dimensions, resulta ser una bona bateria de males idees i execucions mediocres que acaben per arrodonir un títol molt poc divertit de jugar. I el seu principal problema està en un dels aspectes més importants d’un joc de plataformes: el control. Ja sigui en les fases del Sonic modern, el Sonic clàssic o l’avatar, el control és erràtic i disfuncional. No funciona perquè les inèrcies no estan ben treballades i les pulsacions han de ser massa prolongades per un joc de velocitat, fet que queda molt agreujat a causa d’una jugabilitat que premia la velocitat per sobre de totes les coses. A vegades, és senzill passar-se d’una plataforma com a conseqüència d’una inèrcia massa exagerada, i a vegades, partint des del punt de parada, és fàcil no arribar on volem en prémer el botó menys temps del que és recomanable. El problema és que el control és, com dèiem abans, erràtic, i pots arribar a acabar el joc sense saber bé del tot com, quan i quant has de pulsar el botó per arribar a una plataforma. La direcció és també molt dura, i a les fases del Sonic modern —les més ràpides de totes— ens trobarem freqüentment utilitzant L i R per tal de moure’ns automàticament per “autopistes” prefabricades en comptes de tenir un control analògic que permetria moltíssima més precisió. Aquest és, precisament, el principal error d’un joc que, amb un control més treballat i precís, no resultaria tan frustrant. Perquè és una frustració que no ve de la dificultat del joc —pràcticament inexistent— sinó de la impossibilitat d’acostumar-se i fer-se amb un control que, amb la poca exigència del joc, hauria de ser senzill i intuïtiu.

Però el problema del control no és l’únic que tenim a Sonic Forces. El disseny dels escenaris compta amb una direcció artística de qualitat que ens proposa un món colorista i atractiu en la millor tradició dels jocs de la mascota de Sega. Però el level design pròpiament dit —la capacitat de crear nivells que siguin jugablement divertits i estimulants— és absolutament inexistent. Els nivells són plans i lineals, i inviten molt poc a l’exploració i la procrastinació. Sonic Forces vol ser aquell joc que vols rushejar en un cap de setmana. No perquè vulguis fer-ho realment, sinó perquè tot allò que trobem dins del joc, no convida a ser degustat i paladejat, sinó a ser senzillament consumit mentre tractes d’oblidar el preu que et va costar. No trobem un disseny intel·ligent que faciliti rutes alternatives atractives o doni un replay value consistent i real més enllà d’aconseguir col·leccionables que no importen a ningú per intranscendents i per amagats amb poca cura i menys amor.

Per acabar de matar el joc, tenim un sistema de missions opcionals que acaba per dissoldre qualsevol tipus de repte que el joc sigui capaç d’oferir. Com en molts dels Sonic moderns, al final de cada nivell ens atorguen un rank en funció de diversos paràmetres, però que prioritza la velocitat en acabar cada nivell per sobre de totes les coses. Doncs bé, el problema és que superar aquestes missions opcionals —que poden ser tan intranscendents i ridícules com aconseguir completar un nivell amb un avatar gos—, atorguen bonificacions a aquests ranks durant un temps determinat. Això permet que no sigui difícil aconseguir un multiplicador d’un 1,6% a la puntuació simplement per una gesta tan ridícula com acabar amb cinc enemics seguits amb l’arma de l’avatar, i fent que els següents nivells perdin tot tipus de repte, en poder completar-los fàcilment amb el major rank —el rank S— simplement jugant de manera normal, i pràcticament sense adonar-nos-en. Es tracta d’una decisió que no només acaba amb el poc repte que ja de per sí mateix pugui tenir el joc, sinó que a més, és una invitació total i evident per rushejar el joc i acabar-lo tant ràpid com sigui possible, en premiar-te només durant un temps determinat amb una bonificació molt desitjable de puntuació.

Sonic Forces és un cúmul de males idees executades amb mediocritat i desídia. El que havia de ser el joc més important del 25 aniversari de la mascota de Sega es converteix en un joc no mediocre, sinó directament dolent, tirant cap a dolentíssim, amb una direcció artística interessant i una OST amb algun tema molt encertat, però amb unes llacunes inexplicablement doloroses en matèria jugable que acaben per enfonsar —encara més— al pobre Sonic en la seva misèria. I això que semblava que començava a treure el cap amb un més que notable ‘Sonic Mania’. Això no es fa. Però en què cony estàs pensant, Sega?

Potser també t'agradarà…

8 Comments

  • Reply
    Sito_pixelacos
    7 des., 2017

    Estic molt d’acord amb la teua opinio. Es un joc trencat. Les fisiques i les inercies estan trencades, i de vegades fer el mes minim salt es tota una odisea. Sembla mentida que aquest joc anava a eixir l’any passat (per l’aniversari) i el van retrasar un any per a pulir-lo. No se que es el que van pulir, la veritat, pero es ridicul que un joc amb tant curro en els grafics i les escenaris despres tinga un layout de nivells tan cutre i unes fisiques que semblen programades en 2 hores i que ningu haja fet betatesting.

    Quan el vaig jugar, tot i aixo, el vaig disfrutar. No molt, pero un poc. Pero quan va acabar vaig pensar “ja? Ja esta? Aixo es tot?” i la veritat es que no deixa ganes de intentar completar el 100% perque es un joc trencat. De fet, quans mes dies pasen desde que el vaig acabar pijor es el record que va quedant-me d’ell.

    La musica te un par de cançons guapes, pero la resta es molt amateur en tots els sentits posibles. La historia que tant la venen com “la historia mas adulta jamas contada en un sonic” es una punyetera merda que explica un poc amb els dialegs i res mes. Molt cutre i barata. La relació amb el sonic mania i el sonic gordito també esta agafada amb pinces i molt forçada.

    I de lo que pense sobre que tot el joc es base en anar a tota velocitat i saltar de cop en cop ja no dic res, perque tots els ultims han segut lo mateix.

    • Reply
      Ayate
      9 des., 2017

      La veritat és que es tracta d’un joc en el que és gairebé impossible no estar d’acord. Tota la bateria de males execucions que porta al darrera posen molt difícil que agradi a ningú… per molt fan que sigui. També és molt cert que és cortíssim, clar… Veig que coincidim en tot. Moltes gràcies per llegir-nos!

  • Salore
    Reply
    Salore
    7 des., 2017

    Déu n’hi do, quina llàstima, una altra oportunitat perduda. Tot i ser seguero en la meva infantesa i que Sonic sempre ha sigut un personatge que m’ha agradat molt, puc dir que no he jugat mai un joc de Sonic en 3D, i dels 2D tampoc els he jugat tots. Només dir que al Sonic Mania encara no hi he jugat. Tot i això, dol que no sàpiguen fer un joc digne del Sonic en 3D i aquest Sonic Forces demostra que és una altra oportunitat perduda.
    Molt aclaridora la teva opinió sobre el joc, ressaltant tant els punts forts, poquets, com sobretot els punts fluixos.
    Bona feina, Ayate.
    Salut i peles!

    • Reply
      Ayate
      9 des., 2017

      Ostres! El Sonic Mania sí que és una altra cosa eh? Aquest l’has de jugar quan puguis, que és molt bo. I sí, la veritat és que aquest Sonic és una bona oportunitat absolutament desaprofitada 🙁

  • Molsupo
    Reply
    Molsupo
    9 des., 2017

    No sé que comentarte Ayate, la lectura ha estat molt bé però sembla que tu no t’ho has passat tan bé jugant-lo…xD

    Apart, no és un personatge ni estil de joc al que li tingui simpatia, així que no crec que el provi mai per saber si estic d’acord o no…si més no, pensa que t’ha fet passar l’estona que és un dels seus objectius, no tots els jocs poden ser memorables (llàstima que li passi a una franquícia històrica, però que li farem…si sega seguís treient jocs per megadrive -i per 32x…D- això no els hi passaria 😉

    • Reply
      Ayate
      9 des., 2017

      xD
      A veure si aquest 2018 es posen les piles a la Mega Drive, que la tenen força abandonada xD

  • Moroboshi
    Reply
    Moroboshi
    11 des., 2017

    Bon text, Ayate! Jo al final em vaig fer enrere i no me’l vaig comprar, però com que soc fan del personatge i els jocs seus en 3D normalment m’agraden un mínim (el Generations, moltíssim), i en tinc alguns dels considerats mediocres, li donaré una oportunitat quan en algun moment es pugui comprar per 4 duros, sigui digital o físic. Hi ha coses que s’han de provar.

    • Reply
      Ayate
      12 des., 2017

      Home, fins i tot te’l puc deixar si vols tastar-lo. Ja et dic que dura un suspir. Gràcies per llegir 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*