Jocs 2

Splatoon – Sorpresa en tinta indeleble

Sempre recordaré la manera en què Splatoon va arribar a casa meva. El joc ho tenia tot per no agradar-me: shooter competitiu, forta orientació als modes online, aspecte infantil i caricaturesc… Semblava fet expressament per disgustar-me. No era capaç d’entendre per quin motiu la primera nova IP de Nintendo des de Pikmin estava en boca de tothom, per què cridava tant l’atenció si realment no devia ser tan diferent d’un Call of Duty fet per Nintendo. Mai hauria pensat que aquell joc tan poc afí al meus gustos entraria a casa meva. Però és clar… des de fa un temps a casa no decideixo nomès jo, i una tarda qualsevol estava mirant la Nintendo Store amb el meu fill Héctor. I… ell ja havia vist el joc a l’anunci de la televisió, així que de seguida va voler veure més videos d’aquell videojoc que tant li cridava l’atenció. I ja sabeu com són els nens de quatre anys —ara ja en té cinc—. Em va insistir tant, i durant tants dies, que un dissabte que vam anar al centre comercial vaig decidir regalar-li el joc. La trama es complica…

Doncs bé… Fetes les comprovacions de seguretat (el joc no té xat de veu que pugui convertir-se en un problema de cara a un nen jugant online), vaig posar el joc i de seguida l’Héctor hi estava jugant. El senzill tutorial va tenir un efecte instantani en el meu petit, i no van passar ni dos minuts que ja estava gaudint amb la cara de felicitat extrema del que descobreix quelcom que li encanta. Vaig supervisar la primera partida que va jugar online per veure que el joc no tingués cap element que pogués ser ofensiu per als nens i vaig veure el que ja m’esperava: un joc en línia competitiu en què els jugadors havien de pintar el sòl dels escenaris —l’equip que tingui més superfície pintada del seu color en finalitzar el temps, guanya— mentre es disparaven entre ells. Recordo que l’Héctor va sopar i va marxar a dormir, i el dia següent es va despertar parlant del joc. Va jugar-hi una estona aquell matí, i no va ser fins a la nit quan, ja en el meu moment de tranquil·litat, amb tota la família dormint, i una mica sense saber a què jugar, vaig decidir provar aquell joc que tan hipnotitzat tenia l’Héctor. El que va passar a continuació us sorprendrà…

Per algun motiu vaig decidir començar a jugar online, potser perquè no pensava que el joc m’atraparia, o potser perquè nomès planejava jugar una estoneta. Bé, potser va ser una combinació de les dues coses. El cas és que vaig posar el joc i el primer que vaig fer va ser anar a veure la botiga d’armes. L’Héctor ja hi havia jugar una estona i vaig poder comprar un corró. Quan encara estudiava, de vegades anava amb el meu pare a treballar de pintor de cap de setmana, i vaig pensar: això no va de pintar? Doncs millor que amb el corró… impossible. Recordo entrar a la primera partida online i adonar-me que, d’entrada, allò no milloraria gaire: la gent es disparava i al final era com un shooter més. Però jo aniria a la meva. Vaig decidir posar-me a pintar el terra sense fer cas del que passés a la pantalla. I recordo que va ser una sensació increïblement relaxant. Allà estava jo, un paio de 34 anys, passant-m’ho genial amb la mare de totes les ximpleries: pintant el terra mentre tota la resta de jugadors es barallaven al centre de l’escenari. I mentrestant jo, com si fos l’única cosa important al món, fent la guerra pel meu compte, pintant com si m’hi anés la vida. Per què ho feia?

Senzillament em va enganxar. Sóc una persona molt obsessiva. Quan començo una cosa, l’acabo. Si em proposo el que sigui, ho he d’aconseguir, simplement perquè fer-ho em relaxa. I per això pintar amb el corró a Splatoon em relaxava tant. Vaig descobrir que pintar punt per punt, sense deixar cap diminut píxel sense pintar, em tenia atrapat amb la vista a la pantalla com cap altre joc del moment ho aconseguia. Hi havia quelcom hipnòtic, un repte que m’autoimposava i que feia que la meva partida estigués a molta distància del que realment estava passant al joc. Pintar amb tanta exactitud no era, ni de bon tros, el més aconsellable, perquè es perd molt de temps als petits racons, i l’important era cobrir la màxima extensió de superfície emprant el mínim temps possible. Però a mi tant me feia… Gaudia una barbaritat pintant perquè sí, i he de reconèixer que encara avui jugo partides d’aquest tipus. Encara que, és clar… al final vaig acabar descobrint el joc en si mateix. Com va ser?

Precisament quan, jugant i jugant, dia rere dia, vaig veure que la meva pulcritud pintant podia, realment, ser productiva. Començant a pintar sempre a prop de la meva base, vaig veure que normalment a l’equip rival no hi havia ningú que fes una tasca similar a la meva. Tots els jugadors pintaven les zones properes a la seva base, és clar, però no amb la mateixa atenció al detall que jo acostumo a posar-hi. Les zones properes a la base són, habitualment, difícils de controlar per l’equip contrari, ja que els jugadors eliminats tornen a aparèixer a la base molt ràpidament, cosa que els permet posar-se a defensar-la immediatament. Llavors vaig adonar-me de la importància de pintar molt bé aquelles zones. En concentar-se la major part dels enfrontaments al centre del nivell, on la lluita és aferrissada i el territori es perd i es guanya amb rapidesa, assegurar al 100% zones properes que no es perden fàcilment dóna un avantatge de punts considerable que, arribat el moment del recompte de tinta, suposa una bona empenta en el resultat, tot donant valor a pintar com més pulcrament millor, i posant de manifest que a Splatoon hi ha diverses maneres de jugar, al marge de l’orientació al shooter competitiu. Però això vol dir que mai intenti guanyar la partida?

No, és clar que no. M’interessa més la tinta que el combat, però això no vol dir que no sigui competitiu. La clau és no perdre de vista la base jugable. Splatoon és un joc on guanya qui més ha pintat, i les morts són plenament circumstancials. Al final, el que realment compta és el que has pintat, i encara que les baixes bonifiquen, el gruix de l’experiència també s’expressa per la superfície que s’ha aconseguit pintar. Cosa que no vol dir que de vegades no pugui ser, a la meva manera, un jugador agressiu. Com els moments en què queda poc temps i agafo el meu corró i començo una boja cursa individual en direcció a la base rival, fugint del centre del conflicte i pintant les zones que ells consideren assegurades. Sé perfectament que moriré quan se n’adonin, però aprofitant aquests instants que els rivals estan massa concentrats en el combat i pintant gran part de la zona propera a la seva base quan ja no queda temps per reaccionar provoca una sensació de victòria tan dolça com irresistible. Més profund del que semblava, oi?

Splatoon és un joc amb moltes capes de profunditat. Evidentment s’hi pot entrar amb la voluntat de passar-s’ho bé jugant-hi com un shooter d’estar per casa —i és el que faig quan jugo amb el meu fill—, però els mecanismes jugables de què disposa permeten molta més estratègia que altres jocs del seu gènere. I com a demostració d’això, la modalitat individual aporta una varietat enorme i demostra un disseny de nivells treballat fins a l’extrem. A més, tota la mecànica del joc va lligada al terreny, de manera que tant en el mode individual com en el competitiu serà importantíssim controlar el territori tenint-lo pintat del nostre color, ja que així podrem camuflar-nos amb la forma de calamar, cosa que també ens permet desplaçar-nos amb molta més velocitat i fins i tot escalar parets per arribar a llocs des dels quals tindrem una posició estratègicament privilegiada. Tot això encaixa perfectament amb el focus principal del joc: el terreny. Tenir controlat el terreny és important, perquè ens dóna la victòria, però també perquè tenint-lo controlat és molt més fàcil defensar el territori o intentar expandir-se, de manera que tota l’estona que passem jugant a Splatoon el que estem fent en realitat és calcular la gestió de l’espai, cosa que no té gaire a veure amb disparar i que configura una jugabilitat pròpia que atorga a Splatoon un carisma i una personalitat desbordants.

Splatoon és, de lluny, la sorpresa més gran que he tingut en, com a mínim, els meus 10 últims anys de videojugador. La proposta de Nintendo atresora una complexitat increïble emmascarada en unes mecàniques assequibles i que pot gaudir tothom, tot demostrant, una vegada més, que tots els gèneres, sense excepció, són susceptibles de fer un pas més enllà que els revolucioni fins a redefinir-los. Splatoon és aquell joc que has de provar sigui com sigui. Perquè és el joc amb què Nintendo ha demostrat que, quan fa una nova IP, és perquè realment el que tenen a dir és rellevant, transcendent. Aixi que no ho dubtis i escolta’ls atentament.

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

2 Comments

  • Reply
    Salore
    23 jul., 2017

    Molt interessant el teu text. La veritat és que el joc en la vessant online no m’interessa gaire, però gràcies el teu text, i a les opinions del company Moroboshi que parla bastant sovint d’ell, tinc moltes ganes de jugar la campanya individual del joc i potser així m’animo a provar l’online.
    El joc és curiós i trobo molt interessant que Nintendo busques un altre enfocament dels jocs de trets habituals, només per això li hauria de donar una oportunitat, però estem amb el de sempre, tants jocs pendents i tant poc temps per jugar.

    Molt bon text 🙂

  • Reply
    Moroboshi
    27 jul., 2017

    Mentre llegia el teu text m’adonava que en moltes coses sentia el mateix. Inicialment no volia saber res d’aquest joc no perquè em semblés infantil, sinó perquè els shooters molt enfocats a l’online no són els jocs que més m’agraden, en el meu cas perquè jugo a moltes coses alhora i no em vull ni em puc comprometre a entrar cada dia o gairebé cada dia a l’online.

    I deien que la campanya era curta, de manera que el tenia pràcticament descartat. El vaig comprar fa molt de temps un dia que estava d’oferta i es va quedar precintat fins a aquest juny, que com que arribava el 2 vaig pensar “què collons…”, i vaig estrenar l’1.

    Em va agradar molt el seu funcionament, i fins i tot havent jugat sobretot la campanya (que no és tan curta!), m’ho vaig passar molt bé. El 2, doncs, ha arribat el dia de sortida.

    Ah, i online jugava al mateix que tu: a pintar la base, que també és important!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Verified by ExactMetrics