Videojocs: sensacions profundes i inesborrables

Quan engeguem una consola (o un PC, ja m’enteneu), hi introduïm un joc -o l’iniciem de qualsevol manera que es pugui fer, ja que n’hi ha que estan gravats en memòria i d’altres que hem descarregat digitalment- i agafem un comandament, normalment ho fem per començar una partida d’algun videojoc al qual ens ve gust jugar. I tenim una sessió més o menys llarga que ens proporciona, si tot va bé, una estona de diversió i progrés en la trama, o en les nostres habilitats en cas que no existeixi una història definida en aquell títol, per exemple al Tetris o al Pac-man.

Però quan juguem a un videojoc també ens provoca unes sensacions, un “sentir” -com diria el company Syd-, i en alguns casos el primer contacte esdevé, per a nosaltres, un impacte que perdurarà a la nostra memòria i ens marcarà com a jugadors.

Em vénen al cap alguns primers moments de contacte, que no necessàriament coincideixen amb primeres partides, sinó que poden néixer del simple fet de ser testimoni d’una partida aliena o un attract mode, aquelles demos gravades que ens trobàvem a les recreatives o de vegades també a les consoles i que, almenys en mi, funcionaven per a allò que havien estat dissenyades: atraure l’atenció.

Aquest cas concret em va passar un dia que, entrant a cals meus avis, al bar del costat hi havia una recreativa en què uns personatges lluitaven amb uns gràfics que llavors em van impressionar i una mena de Son Goku ros, però amb l’uniforme gairebé clavat, que disparava uns kamehameha que roçaven, per no dir que hi topaven directament, el plagi.

sfii-ryu-vs-ken-1024x768

En aquella edat no em vaig informar de què era, allò, però uns mesos després trobava l’attract mode del mateix joc a la Super Nintendo que tenien en una botiga de joguines, i no trigaria a provar-lo personalment a casa d’un amic que, amb 10-11 anys, tenia el que llavors per a mi -i per a qualsevol nen d’aquella edat- eren “moltes consoles”, 3 o 4, i cadascuna d’elles amb molts jocs. Aquella versió, per cert, era molt lenta, però en aquella època no tenia cap importància.

És un record important de la meva vida com a videojugador, però curiosament l’Street Fighter II no és un dels videojocs que més domino ni em fan bategar el cor. Sobretot he jugat al Super Street Fighter II de la Mega Drive, però a les altres versions i entregues de la saga els he dedicat poc temps. Ara bé, la sensació que em va quedar amb aquelles imatges no se m’ha esborrat. Penso en aquella pantalla CRT inclinada del bar Pepe (o equivalent), em torna en part aquella primera impressió i se’m posa la pell de gallina.

Parlant de cases d’amics, la meva primera experiència amb el Super Mario Bros. es va produir la primera tarda de la meva vida que vaig passar a casa d’un company de classe. Tenia 9 o 10 anys -sí, per alguna raó a aquella edat encara no havia anat mai a casa de cap amic- i el paio portava força temps creant-me hype -una altra cosa que llavors no sabíem què era- en explicar-me com era el joc, fent dibuixos dels elements que ara són tan familiars i emblemàtics per a tothom i taral·lejant maldestrament la mítica melodia, i quan ho vaig veure en acció, en una pantalla on hi havia connectada una clònica de la NES, va ser apoteòsic. Recordo que quan vaig veure el Mario -encara no “Super” Mario, perquè no havia trobat el primer bolet encara- vaig exclamar “És enano!”, i la germana del meu amic es pixava de riure.

smb

Recordo amb afecte que hi vam jugar asseguts al peu del llit dels seus pares, i que a banda de ser la meva estrena amb aquest llegendari títol i amb passar la tarda a casa d’un amic també ho va ser amb els Conguitos, que és el que ens van posar per picar. Proporciono aquest detall perquè quan penso en aquell record, de vegades també quan jugo ara a la meva NES -autèntica- amb el meu Super Mario Bros., heretats d’un altre amic, em ve el regust d’aquesta llaminadura.

Una mica més endavant vaig poder tastar per primer cop el Sonic the Hedgehog de la Mega Drive a la consola d’un cosí més gran. No en coneixia l’existència, fixeu-vos si vivia aïllat dels mitjans d’informació del món dels videojocs, i de cop em vaig trobar amb aquell plataformes de ritme rapidíssim -llavors no en sabíem res, de diferències d’hertzs entre les màquines japoneses o americanes i les nostres-, un protagonista que era un eriçó antropomorf i que, tal com Sega havia volgut, era molt més cool que en Mario. A més de presentar uns gràfics que eren el meu primer contacte amb els 16 bits.

sonic

Vaig poder explorar les pantalles un cop rere l’altre, encara que no hi tenia accés cada dia ni cada setmana, vaig provar el famós truc per personalitzar les pantalles, que faria empal·lidir el Super Mario Maker però 24 anys abans, i quan finalment, en el meu 12è aniversari, vaig demanar la consola amb el joc, tot i que en aquella època i des de feia anys era la SNES la que clarament triomfava -almenys al meu entorn-, vaig gaudir moltíssim estrenant consola i posant la meva còpia del Sonic per fi a casa, i les sensacions van tornar i van mutar en una altra cosa, un sentiment d’orgull de propietari en tenir aquell títol i poder-hi jugar sempre que volgués, i aquella olor de nou que feia la consola…

En temps més moderns, i ja acabo, un joc que em va enamorar de seguida va ser un Dead or Alive 4 que vaig veure en una pantalla d’una botiga estil basar, amb electrodomèstics de tota mena, col·locada curiosament a prop del sostre, i que estava connectada a una Xbox 360. Aquells gràfics en alta definició i tan polits, i aquells moviments, em van fer voler tenir allò a casa fos com fos, i per fi vaig començar a pensar que, potser, l’entrada de Microsoft al món de les consoles, que havia ignorat per prejudicis estúpids amb la primera Xbox, havia valgut la pena.

Són quatre exemples de videojocs que m’han fet sentir amb intensitat, i el moment en què els vaig conèixer m’ha quedat gravat a la memòria d’una manera vívida i detallada. No és una cosa que m’hagi passat gaires vegades més, però tampoc significa que tots ells siguin els meus videojocs preferits en el seu àmbit o consola. Es tracta, simplement, de profundes impressions que he viscut com a videojugador al llarg de la meva vida per la conjunció de determinades circumstàncies. Potser és per això que ara, que no em costa tant aconseguir una consola o un joc com quan era petit, i que en fer-me gran sóc menys impressionable, no visc nous moments d’aquesta mena. Però sempre em quedarà el record de sentiments del passat.

 

Autor
Moroboshi
Moroboshi
[www] [twitter] De la generació del 82, a casa teníem un MSX SVI’738 Spectravideo, a.k.a. “MSX 1.5″, que anomenàvem “l’ordinador”. Em portaven jocs gravats en disquets, em fascinava no saber ... [Continua]

Comentaris

  • Molsupu ha dit:

    Bonic i personal Moroboshi, com a mi m’agrada, gran entrada 😉

    Moments especials, pantalles concretes, imatges, intros, seqüències, músiques, sons, persones (amb les que estaves)…fins i tot olors, tot plegat un munt de sensacions inesborrables, i tant que sí!

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Gràcies 🙂

      Doncs ara que parles de persones, també recordo partides brutals al Mario Kart 64 a 4 jugadors a casa d’un tio que després va passar a ser enemic meu, però em queda el regust dels sandvitxos de paté de salmó que ens feia la seva mare XD

  • Rafael Romero López ha dit:

    Veo que nada técnico. Emociones y recuerdos. La esencia. Muy bonito.

  • Salore Salore ha dit:

    Bonica entrada, tant pel què i com ho expliques com per l’impuls que desperts en el lector per recordar els seus moments.

    Personalment sense pensar massa em ve al cap les primeres vegades de veure el Pong a la tele de casa quan era petit, la nau del Buck Rogers del joc de MSX, els sprites gegants del Final Fight al veure’l al recreatiu de sota casa meva, la primera vegada de engegar la Master System sense cartutx i que aparegui l’Alex Kidd, els primers moments del Metal Gear Solid fent-me adonar que això dels videojocs era molt més del que havíem cregut fins llavors o recentment les aventures que he viscut i sentit amb el Trico. Així podria continuar…

    Molt gran, Toni. Com sempre 🙂

    Salut i peles!!!

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      M’alegro que t’hagi agradat, de fet no esperava tant d’èxit en parlar d’una cosa que és una obvietat, en realitat xD

      Que bé que encara trobis jocs que et desperten aquestes impressions. Ànima jove! 😛

  • Scroll Scroll ha dit:

    Gran entrada company! D’aquelles que fan palpitar la patata 🙂

  • sito_pixelacos ha dit:

    Molt bon article i molts bons records, moroboshi!

Deixa un comentari

*