Us seré sincer. Aquesta entrada es deia, en un principi, “Street Fighter V: amor i odi”, i hi volia remarcar les coses bones i també les dolentes del joc en qüestió, però la cosa va quedar en esborranys i el temps va anar passant, fins que el 16 de gener d’aquest 2018 Capcom publicava SFV: Arcade Edition, que solucionava tots (o bona part) dels grans defectes del joc.

Així, doncs, la idea de l’entrada principal havia quedat antiquada i caduca, però he decidit reconvertir-la en quelcom diferent per saber com hem arribat fins aquí.

El llançament

Street Fighter V surt al mercat el gener de 2016 amb un llançament lamentable. Bé, “lamentable” crec que és fins i tot quedar-se curt. El joc surt pobre de personatges (només 16), orientat totalment a l’online i amb seriosos problemes en els servidors durant els primers mesos, amb un mode survival avorrit i amb el discutit Fight Money, un invent que permet al jugador guanyar moneda virtual per bescanviar-la per skins, personatges nous o escenaris. No sonaria malament si no fos perquè molts d’aquests “objectes” comprables són molt cars (i el Fight Money escàs), mentre que altres directament només es poden comprar amb diners reals.

Però el gran pecat de Capcom (per si això fos poc) va ser no incloure un mode Arcade. Capcom podia excusar-se dient que el joc havia sortit precipitadament i que ja l’inclourien? Jo crec que no. És molt greu que en un joc de lluita no es pugui jugar al mode Arcade de tota la vida. Una successió de combats que cada vegada són més complicats fins arribar a un enemic final és, jo crec, una obligació en un joc d’aquest tipus, especialment en un d’aquesta saga. Si Capcom no ho va incloure va ser perquè no li va donar la gana. Al cap i a la fi, un Arcade deu ser la cosa més fàcil de fer que hi ha al món, no?

El “parche“

Poc temps després va aparèixer l’actualització gratuïta A Shadow Falls, o mode Història, que alternava cinemàtiques i combats per explicar-nos la història d’aquesta cinquena entrega de la saga.

El DLC no està malament, però de cap manera compensava la manca d’un Arcade. Tot i que la “pel·lícula” és entretinguda, el gameplay és lamentablement fàcil. Una llàstima.

Amor i odi

I, tot i ser conscient de tot això, decideixo comprar igualment el joc. “Bé, no te mode Arcade, però el mode Història no pot ser tan dolent, oi?“. Doncs no, dolent no és, però com ja he dit, no representa cap repte. Així que m’enfado amb mi mateix per comprar aquesta espècie d’engany.

I malgrat l’odi i la decepció inicial faig un esforç i hi continuo jugant. I descobreixo un joc de lluita fantàstic, espectacular, impressionant. Els combats són dinàmics i emocionants, i els personatges, tant els nous com els de sempre, estan ben dissenyats i són molt atractius. El sistema de barres i la jugabilitat el converteixen en un joc fàcil de jugar i complicat de dominar (topicazo!). Sí, és clar, sempre hi haurà qui preferirà la jugabilitat del IV però, al cap i a la fi, per a un jugador diguem-ne “normal”, són només preferències personals.

Així que perdo les hores del meu temps en aquests combats versus contra la IA, en l’insuls mode survival, i també, és clar, en l’online on, a aquestes alçades, ja sembla que tot funciona correctament, i on el sistema que t’aparella amb rivals del teu nivell funciona molt i molt bé, permetent que els combats contra els altres jugadors siguin igualats i molt emocionants.

Així vaig guanyant una mica de Fight Money i desbloquejant escenaris, roba i fins i tot el meu personatge preferit, la Juri.

Amor i odi, les dues coses barrejades, fent una bola espessa, dificil d’empassar. Un joc com aquest havia quedat marcat per unes mancances tan greus i a la vegada evitables… Només amb un veritable mode Arcade podria expiar els seus crims.

L’esperança i el final feliç

L’esperança és l’últim que es perd, oi? És clar que sí.

En aquest sentit comencen a aparèixer els rumors, ja que pel que sembla una jugadora és capaç de trobar dins el codi del joc diversos fitxers que fan referència a un suposat mode Arcade. En aquests moments estic com un flam! Sortirà? No sortirà?

A finals de 2017 aquests rumors es converteixen en realitat, i Capcom anuncia que publicarà una nova versió del joc anomenada Street Fighter V: Arcade Edition, que inclourà, per fi, el tan esperat mode Arcade. A més, els jugadors que ja tenien l’anterior versió del joc disposaran de l’actualització de manera totalment gratuita.

El 16 de gener de 2018 es materialitza l’actualització per al gran públic, i en general deixa molt satisfet tothom. SFV: AE no és només un mode Arcade, en són 6! Un per cada entrega de la saga: SF original, II, Alpha, III, IV i V.

Aquests diferents modes són simplement una adaptació estètica a les diferents entregues de la saga. Així, per exemple, si juguem al mode de l’Street Fighter II només podrem escollir aquells personatges disponibles en aquella entrega, i les localitzacions dels combats s’hi adaptaran.

Si arribem al final desbloquejarem artworks del personatge en una mena de “final de la història”. Són uns finals una mica “justets”, i en alguns casos els artworks una mica qüestionables, però tampoc és que sigui molt important.

A part de l’esperat mode Arcade, SFV:AE també modifica l’aspecte general dels menús, noves músiques i millora moltes altres coses referents a la interacció de l’usuari amb el joc, i especialment del mode online. Per si això fos poc, afegeix un nou V-Trigger a cada personatge, i posteriors actualitzacions equilibren tots els lluitadors.

Conclusió

Street Fighter V no és un joc perfecte, ni de bon tros. No ho és ara ni, per descomptat, ho era quan va sortir. El Fight Money es difícil d’aconseguir (a la nova versió encara més), el season pass (que ja són una murga de per si) només incorporen personatges però no escenaris ni tota la roba i els colors dels personatges (només l’original i una de secundària), i per acabar-ho d’adobar els temps de carrega són massa llargs, cosa que talla una mica el ritme quan jugues fins i tot al mode Arcade.

Però què voleu que us digui? La jugabilitat ho és tot en un joc, i aquest la té on l’ha de tenir: en els combats. Personatges de càrrega, mitges llunes, hadôkens i l’helicòpter de la Chun-li.

Té un interessant i intuïtiu sistema de barres: la V-Trigger (la vermella), que quan l’actives millora temporalment les capacitats i ofereix nous moviments (i per tant combos) al teu personatge, i l’EX (la blava), que et permet executar espectaculars i dolorosos moviments especials.

I té una cosa que, per a mi, no es valora mai prou: una banda sonora IMPRESSIONANT! Des dels remixes de temes d’altres jocs de la saga fins als temes nous encaixen de manera genial als escenaris i a cada round.

I a mi em fa feliç. Sí, sí! Feliç! Us semblarà una ximpleria, però quan jugo a una partida extremadament igualada em sento viu! Cap joc de lluita m’havia fet sentir així. Potser simplement és que en cap altre joc de lluita havia jugat tan habitualment a l’online, o que no havia patit tant per tenir-lo completat.

Sigui com sigui, actualment SFV: AE és un joc molt agradable de jugar, que ha corregit els seus pecats del passat i que ofereix una experiència molt enriquidora a tots els amants de la lluita, o dels que s’hi vulguin unir ara.

Si sou fans de la saga Street Fighter feu-vos un favor i jugueu a aquest joc. Jo, personalment, li perdono els errors, però no els oblido. Segurament l’excusa que em poso és que, al cap hi a la fi, Capcom sempre ha explotat Street Fighter amb pedaços i updates.

PD: Aprofito per fer-me autobombo i dir-vos que, si voleu, em podeu buscar i afegir al Capcom Fighters Network (CFN). El meu nick és Scroll85. I, si us ve de gust, al meu canal personal de Youtube pujo sovint combats que recullo en una playlist que enllaço: youtube.com/playlist?list=PLpGE0…

–