Jocs 10

Sonic Mania, l’autèntic retro

L’etiqueta “retro” es fa servir molt, segurament massa, en l’àmbit dels videojocs, i potser li passa com al mot “friki”, que s’acaba emprant en situacions que s’allunyen del seu propòsit original. Aquest mateix blog té un títol que se n’aprofita, però hem d’admetre que la paraula, a més de despertar la nostra nostàlgia videojoquística, esdevé un recurs útil per a identificar aquells jocs antics/clàssics/vells, independentment de la seva qualitat intrínseca.

Tanmateix, hi ha algun corrent dins aquest sector que considera que “retro” no hauria d’englobar els videojocs de dècades passades, sinó que només hauria de ser per etiquetar aquell videojoc que, desenvolupat ara, té les característiques dels d’èpoques anteriors, si pot ser tant gràfiques com sonores, i també en termes de jugabilitat. Ens venen al cap diversos exemples, com el popular Shovel Knight, per dir-ne només un, però el joc de què vull parlar avui és, per a mi, el concepte retro -en aquesta accepció tan concreta de la paraula- portat a l’extrem. L’autèntic retro.

Quan es va anunciar el Sonic Mania i es va dir que seria una mena de remix de pantalles dels clàssics de la Mega Drive em feia una mica de por que fos simplement això. Una mena de recopilatori “resumit” i poca cosa més. Després es va dir que hi hauria pantalles noves, i la cosa ja va anar agafant una forma més atractiva. Ara, havent-hi jugat -i el que em queda, perquè és força rejugable-, puc dir que és un dels meus videojocs preferits de l’any passat i una autèntica meravella per als fans de la mascota de Sega en la seva millor versió, lluny dels fracassos obtinguts en les seves propostes 3D -tot i que he de dir que a mi, en general, m’agraden-, com el que va analitzar no fa gaire el company Ayate, i està per sobre de jocs 2D més moderns i notables, però ja fora de la Mega Drive, com els Sonic Advance o els Sonic Rush.

L’origen de tot plegat és precisament la causa que l’experiment hagi sortit tan bé. Quan els aficionats desenvolupen videojocs sense tenir en compte el copyright poden passar dues coses: que la companyia que posseeix els drets d’aquella franquícia els obligui a deixar-ho córrer o que ho vegi com una oportunitat. Sega ha mostrat les dues cares, per una banda tallant les ales de l’Streets of Rage Remake i per l’altra premiant el fangame d’en Sonic creat per Christian “Taxman” Whitehead amb contractes per tal que ell mateix, amb el seu Retro Engine, creés versions dels clàssics Sonic the Hedgehog, Sonic the Hedgehog 2 i Sonic CD per a mòbils. Aquest últim també va sortir per a Xbox Live Arcade i PlayStation Network.

Aquells primers acords, conservadors, van mutar en un nou projecte, encapçalat per la mateixa persona, que va ser aquest Sonic Mania amb què Sega va fúmer un cop de puny a la taula a l’estiu, tot i que uns mesos després tornava a relliscar amb el Sonic Forces.

Però centrant-nos en el joc que ens ocupa, és un magnífic homenatge a la saga, de fet la continua allà on els fans més intransigents consideren que va acabar, al Sonic & Knuckles -ignorant el Sonic the Hedgehog 4-, i aquest cop ens presenta el Robí Fantasma, una nova pedra preciosa amb poder que és el nou objectiu del Doctor Robotnik -o Eggman, que jo ja m’he perdut-. El cas és que en Sonic i en Tails van a investigar-ho, i juntament amb en Knuckles són enviats a escenaris que ja havien visitat, ho considerem o no un viatge en el temps, on s’enfrontaran al malvat científic boig i els seus esbirros, encapçalats pels Hard Boiled Heavies.

És una excusa com una altra per fer-nos jugar en pantalles que ja coneixem, però la cosa no s’acaba aquí: cadascuna d’aquestes zones ha estat modificada i allargada perquè no sigui exactament igual que com l’havíem vist per primera vegada fa dècades, i està dividida en dos actes, el segon dels quals amb la banda sonora modernitzada. Hi veurem escenaris dels cinc jocs clàssics de la mascota de Sega, comptant-hi el Sonic CD, però del total de 24 actes, 8 pertanyen a 4 zones que van ser creades expressament per a aquest joc. I la pantalla final, d’un sol acte, també és original.

És una delícia recórrer vells escenaris amb canvis que ens obligaran a explorar i patir pel temps límit, cosa que no passava als originals, però també descobrir les noves zones, dissenyades respectant l’estil visual i musical dels jocs de la Mega Drive fins al punt que ens podríem creure que pertanyen a títols publicats als anys 90.

També és interessant el petit detall de poder revisitar l’única zona recuperada del primer Sonic acompanyat, cosa que no s’havia pogut fer mai, ja que el Sonic & Knuckles no combinava amb el cartutx de l’original. Perquè una altra característica del Sonic Mania és que ens permet controlar un sol personatge (Sonic, Tails o Knuckles) o combinar-los com vulguem, tot i que ja anirem veient que les que impliquen en Knuckles s’han de jugar en la modalitat No Save, que no deixa desar la partida.

Per descomptat, també hi ha pantalles de bonificació, i de diverses menes: si trobem els anells gegants amagats per la pantalla anirem a buscar les Maragdes del Caos en pantalles especials tridimensionals que s’assemblen molt a les del Sonic CD, i si les reunim totes ja sabem en què es podrà transformar el protagonista. Però cada cop que tinguem almenys 25 anells i toquem un checkpoint podrem accedir també a les pantalles de les esferes blaves que eren les pantalles especials del Sonic 3 i el Sonic & Knuckles, pensades per posar a prova els nostres reflexos i els nostres nervis. A mesura que les anem completant -el joc les va registrant i les arrosseguem d’una partida a l’altra, per sort- ens donaran unes medalles (seran d’or si a més de tocar totes les esferes reunim tots els anells) que ens permetran desbloquejar extres.

Això, juntament amb els diferents finals, és el que fa el Sonic Mania tan rejugable -com si no haguéssim rejugat el primer Sonic tantes vegades sense cap al·licient, però en fi, ara les exigències són unes altres-. I aquests extres i elements desbloquejables són diversos. Per una banda la modalitat debug (aquella en què podíem modificar les pantalles com ens donés la gana, un precedent del Super Mario Maker), però també la modalitat &Knuckles, que ens permet jugar amb l’equidna com a acompanyant -això tampoc s’havia pogut fer mai-, fins i tot si ja el triem com a protagonista i per tant duplicant-lo, realització d’una vella broma dels aficionats, a més del Time Attack -que no necessita descripció-, el de Competició -molt similar al del Sonic 2-, el D. A. Garden, que és el clàssic sound test, o l’opció de triar quin és el moviment especial d’en Sonic, que pot ser l’inicial i nou Drop Dash o els desbloquejables Super Peel-Out del Sonic CD i Insta-Shield del Sonic 3 i el Sonic & Knuckles.

Aquesta atenció al detall es veu també en les opcions de visualització de la pantalla, amb diferents filtres de scanlines -un element comú als recopilatoris de clàssics-, però destaca especialment el conjunt de referències a petits elements de la saga Sonic com són cameos d’alguns personatges, conceptes del màrqueting de l’època -si us sona la tecnologia Lock-On en veureu el nom escrit en alguna pantalla, així com també alguna insinuació a una polèmica campanya publicitària- o referències visuals a altres jocs de Sega. Perquè se’ns posi la pell de gallina, vaja.

El Sonic Mania és una forta dosi de nostàlgia, ens semblarà que hi juguem en xandall, amb els deures per fer i potser amb bigoti incipient -nois i noies-, encara que hi hagi elements tècnics que segurament no eren possibles a l’època, però hi encaixen perfectament. Paradoxalment, bona part del que fa que sigui tan nostàlgic són les referències, que no funcionarien en aquest sentit si no haguessin passat tants anys, però el producte final està tan ben fet, reprodueix tan fidelment el caràcter dels Sonic de l’època i alhora hi introdueix la dosi justa de novetats d’una manera tan ben integrada que hauria de ser una compra obligada per a qualsevol que gaudís en aquells anys de les aventures de l’eriçó blau, tant si després se’n va desencantar en el pas a les 3D com si no li va semblar tan malament.

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

10 Comments

  • Reply
    Molsupo
    12 gen., 2018

    Home! Per fi un joc dedicat als que li tenim mania al Sonic, gràcies Sega!!!

    Lo de l’etiqueta “retro” per aquest tipus de jocs amb estètica, característiques i jugabilitat que imiten la d’époques passades però que surten ara, a vegades els he vist anomenats com a “neo-retro” i tampoc em desagrada…al cap i a la fi, al final aquestes retroetiquetes s’acaben referint més a un estil de fer jocs amb píxels,sprites, scrolls i coses d’aquestes (com el gòtic, romànic, barroc… en altres manifestacions artístiques) que no pas a uns jocs encapsulats en un moment temporal fixe, no t’ho sembla?

    I gran entrada senyor,enhorabona! Si no fos pels meus perjudicis, em fa entrar ganes de provar-l’ho ni que fo s pels petits homenatges (gran la imatge amb el neò del Pine Pot del SoR transformat en Pink Bot, així em sentiria com una noieta d’aquestes que els hi comença a sortir bigotet…xD

    • Reply
      Moroboshi
      15 gen., 2018

      Sí, a mi també m’agrada aquesta concepció de “retro” com a manera de definir o identificar un estil de videojoc, més que no pas per parlar dels jocs clàssics en general.

      No t’he convençut de provar-lo? Oooh… XD

  • Reply
    Salore
    13 gen., 2018

    Li tinc moltes ganes al Sonic Mania, però com que no tinc pressa i sóc molt il·lús, esperaré que surti una edició física del joc i si pot ser en Switch, molt millor. La veritat és que el joc pinta molt bé i pel que expliques, han sabut combinar molt bé l’homenatge i la innovació fent la barreja just en aquell punt de dolçor per gaudir del nou i el vell.

    Respecte a l’etiqueta “retro” estaria més amb el que diu el Molsupo.

    Com sempre, fantàstica entrada 🙂

    Salut i peles!

    • Reply
      Moroboshi
      15 gen., 2018

      Gràcies per la lloança!

      Doncs, com li deia a en Molsupo, jo també ho veig com vosaltres. Potser no em vaig expressar prou bé xD

  • Reply
    Scroll
    15 gen., 2018

    Ja saps que va ser un dels meus awards d’aquest 2017 i he de dir que m’agrada molt aquest joc. Jo no vaig tenir mai megadrive així que els sonics de mega els vaig gaudir en emulador. Tot i així els vaig gaudir molt, especialment el 2.

    Amb aquest sonic mania he tornat a sentir una mica aquella emoció de quan eren nous per a mi i els jugava davant el PC amb el Genecyst XDDD quin emulador més cutron per fabaaaart!

    Dius: “elements tècnics que segurament no serien possibles en l’època”. Treu-li el segurament, la mega no hauria pogut moure mai de la vida això, encara que ara ens ho pintin amb estètica retro, sonic mania és un joc modern i fa us de les tècniques que les consoles “noves” poden oferir, evidentment no consumeix recursos com un joc punter tècnicament, i potser en sega saturn hauria sigut possible (tot i que penso que amb retallades), però és evident que és un joc nou.

    Em fa pensar una mica amb el malaurat SorRemake, que també usa l’estètica clàssica però li posa un brilli-brilli per sobre que no hauria sigut possible en el seu moment.
    Només cal mirar els colors, les animacions de sonic, les animacions de presentació de pantalla, i un sens fi de coses que no serien possibles amb una màquina antiga.

    Bon entrada Moroboshi! Com sempre!!

    • Reply
      Moroboshi
      16 gen., 2018

      Confesso públicament que això del “segurament no hauria estat possible…” va entrar al text per haver-ne parlat amb tu. A mi me l’haurien colat per l’escaire.

      No disposo de prou coneixements per detectar això, més enllà que l’animació del principi òbviament no hauria esta possible a la Mega Drive, però sí al Mega-CD… com ja sabem amb molta menys resolució.

      Però bé, si tu ho dius, que determinats detalls visuals no serien possibles, m’ho crec. Ara bé, la sensació que fa és d’estar jugant a un joc d’aquella època, no? En aquest sentit, objectiu assolit.

      • Reply
        Scroll
        17 gen., 2018

        I tant! És que és el que justament mola! Tot el que eren aquells sonics però fet ara.

    • Reply
      Molsupo
      16 gen., 2018

      Doncs jo al podcast dels awards em vaig contenir per no interrompre.us i perque, en el fons, el joc aquest no és del meu interés i no he vist pràcticament res, però no em puc ressistir més, és un comentari molt general però perquè tècnicament no fora possible una versió retallada del joc per 16 bits?

      Si és per memòria per ficar un joc molt gran a nivell pantalles, escenaris, moviments…o que necessita de tecnologia més avançada de l’habitual a la mega (és a dir, tira de poligons, etc) vale, però si això és una suma de pantalles i nivells amb més personatges, perque no podia haver existit retallat? Entenc que no puguis moure uns dos players simultanis per exemple, o carregar-te alguna fase de bonus (o fins i tot algun nivell i/o personatge-s o sacrificar moviments) però lo altre simplificant gràfics d’aquí i allà (obviament adaptant resolucions i paletes de color), amb menys coses en pantalla, més petites,…en fi, truquets d’aquests com es feia en els ports de neogeo o cps1.5, perque no?

      Bé que al seu temps de vegades es portaven jocs de 16 bits a master o gameboy dignament, o d’arcades bastant més potents com MVS a mega…no dic que fos un port fàcil, hauria de ser una conversió feta des de zero, i tampoc dic qu tingui cap sentit fer-ho avui dia (seria una feinada inhumana), però entrant al debat de les hipòtesis, potser no seria possible el joc “tal qual”, però amb la seva feina darrera (feinada) no em sembla que sigui un joc tècnicament irrealitzable per una neogeo, saturn, psx, dc, xbox…i retallant però mantenint certa esència reconeixible, per megadrive, que al cap i a la fi, és una consola que en sap força de moure sonics…

      • Reply
        Scroll
        17 gen., 2018

        Doncs suposo que sí no? Clar amb retallades el podríem posar on fos, tot i que en aquest cas crec que haurien de ser moltes tal com tu ja dius. Però jo no em referia tant a això si no al “tal qual” que tu comentes.
        Suposo que tot això ho puntualitzo perquè he arribat a sentir (a mes en un podcast molt conegut xD) que aquest sonic mania està molt bé però que no deixa de ser un rom hack molt ben fet, quan em sembla que és evident que no es ni de conya així, encara que els creadors estaven especialment especialitzats justament en això dels hacks xD
        I suposo que perfectament (o quasi) imagino que a partir de la generació dels 32 bits ja l’hauriem pogut veure. Fixa’t que en el meu comentari ja poso consoles “noves” xDDDDD encara considero la psone tecnología punta. Que vell que em faig!!

  • Reply
    Scroll
    17 gen., 2018

    Per cert, trobo que estem parlant poc dels bigotis incipients xDDDD

Respon a Molsupo Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Verified by ExactMetrics