Jocs

2 en 1: Els Mega Man del mig

Quan parlem dels Mega Man solem esmentar el primer, com és lògic, perquè és el que va obrir la futura saga, i el 2, que sembla que és el més popular, o com a mínim el més venut. El fet que sigui l’únic que s’inclou a la NES Mini en seria un indicador, i és que perfeccionava la fórmula del joc inaugural, augmentava el nombre de Robot Masters de 6 a 8 i presentava una banda sonora memorable, a més de reduir la dificultat del primer títol.

A mesura que avança la saga, però, tendim a perdre-hi l’interès i saltem als Mega Man X, que van iniciar el seu llarg recorregut a la Super Nintendo i que se situen en el futur respecte a l sèrie que ja de per si era el futur, almenys a l’època en què es va posar a la venda originalment.

Potser no passa tant amb el Mega Man 3, important pel que va aportar i reconegut com a tal entre els millors de la saga, però del 4 al 6, que és on va acabar el pas del Blue Bomber a la NES, normalment queden oblidats, fora de les converses, independentment del fet que se’ls considera, com a mínim, competents. Perquè és això: no se’n parla malament, però quan en parlo amb els veïns o la resta de parroquians al bar, dels Mega Man del mig no se sol parlar. Doncs bé, com que recentment he jugat a la tercera i la quarta entregues de la saga he pensat que seria bona idea reivindicar-les en aquesta secció (ho serà si té continuïtat) en què parlo de dos videojocs en la mateixa entrada.

Del 3 me n’havia quedat gravada la portada, quan era petit. La veia a les revistes –perquè jo, llavors, els Mega Man no els vaig ni ensumar- i em semblava una composició tremendament atractiva, tot i que no feia servir aquests termes. M’agradava i prou. Dels tres següents, ni tan sols recordo haver-ne vist portades o anàlisis en revistes de l’època.

En Rush ens estalvia molts maldecaps, i és la gran aportació de la tercera entrega de la saga

El Mega Man 3 és el joc en què va aparèixer per primer cop el gos robòtic Rush, i no és poca cosa: la dificultat amb què es recorda –i probablement s’exagera en fer-ho- la saga es va veure notablement reduïda amb l’arribada d’aquest company que ens permetia accedir a llocs elevats o superar zones amb caigudes traïdores en la seva variant Jet.

Evidentment, els videojocs estan dissenyats perquè puguem accedir a tot amb les eines que tenim, i no ens posarien un element aparentment inabastable si no ens oferissin una eina per arribar-hi, però pel que fa a zones de plataformes que apareixen i desapareixen, o buits mortals amb enemics que ens impedeixen saltar amb normalitat, estem parlant d’una altra cosa: podem superar-les igualment si som molt hàbils o pacients, o si tenim dominats els dos primers Mega Man, on havíem de desplaçar-nos sense ajuda o, com a màxim, amb el recolzament d’alguna arma que creés plataformes temporals. Però en Rush ens dona una alternativa que no s’hauria de considerar un truc ni una manera errònia de fer les coses, sinó que permet fugir de la frustració que ens poden provocar alguns segments, i l’hauríem agraït al primer Mega Man, que en frustració era un expert.

Passa el mateix que en els combats amb els enemics de final de pantalla: fem servir armes especials que són les seves febleses i la gràcia de la saga, però també els podem derrotar amb el Mega Buster. Doncs a les seccions de plataformes fumudes, o sota l’aigua, podem complicar-nos la vida o bé fer servir el gosset robot, que ens ajuda a saltar amb una molla que li surt de l’esquena, a volar amb uns propulsors o a viatjar sota l’aigua quan es transforma en submarí. I això ho hem d’agrair al Mega Man 3, que és on va debutar.

La tercera entrega de la saga introdueix aquest utilíssim moviment, a més de presentar l’enigmàtic Proto Man

Fins ara no he parlat de les pantalles i els enemics del joc, però és que la gran aportació del joc, que ho canvia tot, és en Rush. En no necessàriament menor mesura, per tal d’esquivar atacs i lliscar per espais massa estrets per anar a peu –en aquest cas tornem a parlar d’un disseny de pantalles que té prevista l’existència d’aquest moviment, no un avantatge en si mateix-, tenim la “segada“, que s’estrena igualment en aquesta tercera entrega.

A banda d’això, el Mega Man 3 és un títol a l’alçada dels anteriors, amb escenaris que ens agradaran més o menys, amb punts més fàcils i d’altres de més fumuts, sempre originals i simpàtics. Com ho són també els seus enemics finals, aquesta vegada uns Robot Masters creats tant pel Dr. Light com per un presumptament reformat Dr. Wily per tal d’obtenir uns elements amb l’objectiu de crear un gran robot pacífic, i que resulta que han embogit i s’han tornat dolents.

Tenim en Needle Man i la seva pantalla amb eriçons que disparen punxes, en Magnet Man i un nivell en què poderosos imants ens dificulten els salts, en Gemini Man i la seva estranya pantalla amb reminiscències del Metroid, en Hard Man i la clàssica pantalla d’obres de construcció, en Top Man i un escenari on les baldufes són les protagonistes, l’Spark Man i… sí, l’electricitat, en Shadow Man i una pantalla de lava -amb la qual no acabo de trobar cap relació-, i l’Snake Man, amb un nivell de tema serpentí exquisit des del punt de vista del disseny.

Un dels moments més simpàtics -tot i que al principi costa- de la magnífica pantalla de l’Snake Man

Però, no contents amb això, després de derrotar-los tots no anirem a les clàssiques pantalles del castell d’en Wily, no, sinó que ens haurem d’enfrontar a un tal Doc Robot, que ens obliga a revisitar pantalles i que fa servir poders d’alguns Robot Masters del Mega Man 2.

Per acabar amb el Mega Man 3, cal destacar que és el primer en donar més importància a la trama, i ho fa a través de l’aparició del misteriós Proto Man, que fa la punyeta a en Mega Man en diversos moments com una mena de middle boss, i que als crèdits se’ns explica qui és en realitat i quina relació té amb el protagonista.

Del Mega Man 4 se sol dir que era més del mateix, que la fórmula ja no avançava. Hi ha qui el considera la culminació de la idea, mentre que d’altres troben que és el principi de la decadència. Sense haver jugat a la cinquena i la sisena entregues, jo em decantaria per la primera valoració: no té res de dolent, aquest joc. És tan vàlid com els anteriors, la música és bona i fa aportacions interessants.

Un robotet de transport, creat també pel Dr. Light, ens ajuda amb ítems d’allò més interessants si el trobem

Una d’elles és el robotet Eddie, que ens trobem en alguns llocs per on passem i altres on haurem d’accedir desviant-nos del camí establert, i que ens proporciona algun objecte aleatori, però acostumen a ser vides extra o tancs d’energia. I precisament un parell d’aquests camins inesperats, que apareixen per primer cop en aquesta entrega, ens donen també un parell d’armes secretes.

Però si aquest joc és conegut és per la introducció del nou Mega Buster, que és l’arma normal amb la novetat que si deixem premut el botó, carrega i dispara un potent raig d’energia que alguns diuen que facilita massa el joc. Personalment no ho veig així: mentre carreguem l’arma estem a la mercè dels enemics, a més que les armes especials que obtenim de derrotar Robot Masters ens fan servei en més d’una situació en què el Mega Buster carregat no ens hauria ajudat gaire perquè, per exemple, necessitem que “plogui” l’atac que li robem a en Toad Man.

Parlant de Robot Masters, a banda d’aquest tenim en Dust Man, amb una pantalla de deixalles que comença amb uns acords lo-fi brutals; en Pharaoh Man, on veiem la sorra del desert i ens endinsem en el que sembla una piràmide subterrània; en Dive Man, amb la clàssica (i odiada?) pantalla aquàtica; en Drill Man, que ens espera al final d’una mena de mina o zona subterrània de construcció; en Bright Man, al final d’una pantalla en què ens quedem sovint a les fosques; en Ring Man, amb un nivell de plataformes lluminoses que desapareixen si trepitgem més d’un instant; i l’Skull Man, un Robot Master proposat per un fan -a través d’un concurs d’idees que Capcom duia a terme des del Mega Man 2– que va fer que l’equip de desenvolupament redissenyés tota la pantalla per adaptar-hi el disseny, inspirat en ossos i esquelets.

Al Mega Man 4 tenim un nivell d’inspiració òssia que es va dissenyar al voltant d’un Robot Master proposat per un fan

Des del punt de vista argumental també innovava en un sentit: aquest cop l’enemic és el Dr. Cossack, un científic de clara inspiració russa (no soviètica, ja que quan va sortir aquest joc al Japó, al desembre de 1991, la URSS ja havia caigut), i el seu castell ho acaba de deixar clar. El que no era gaire original, però, era que l’amenaça consistia en 8 robots de la seva creació que calia derrotar. El final, per si algú encara no el coneix, té un gir, però tampoc no cal parlar-ne.

Són els Mega Man del mig (de la NES, és clar, on n’hi ha 6), gens dolents, en absolut, però sobretot si ens hi enfrontem per primer cop, l’associació entre el concepte de seqüela i la mandra que ens solen fer aquestes ens podria conduir a l’error d’infravalorar-los. Seria un greu error, perquè tots dos són molt bons jocs, amb gràfics d’alt nivell, bandes sonores amb més o menys tonades encomanadisses (especial menció als temes de l’Snake Man i l’obtenció d’arma especial al Mega Man 3, i als d’en Dust Man, l’Skull Man, en Drill Man i la primera pantalla del castell del Dr. Cossack al Mega Man 4), i prou aportacions i bones idees dins del respecte a una fórmula que ja confia en la familiaritat del jugador amb la seva proposta.

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.