Wario’s Woods: en Toad planta cara

No hi ha dubte que en Toad és un dels secundaris més estimats no sé si de la història dels videojocs, però sí de l’univers Mario. O popular, o recognoscible com a mínim.

Tanmateix, poques vegades l’hem pogut controlar, començant per la més emblemàtica, en la seva aparició al coral Super Mario Bros. 2 (versió occidental) al costat d’en Mario, en Luigi i la Peach, així com també l’hem vist en videojocs de caire competitiu (saga Mario Kart, saga Mario Party, etc.), de vegades controlable i d’altres fent de presentador o duent a terme altres petits papers.

Ara bé, com a protagonista absolut d’un joc només s’ha vist dues vegades -sí, el de Captain Toad és un Toad, no en Toad-. Una, al Kinopio Live, un minijoc de la sèrie Satella-Q del Satellaview de la Super Nintendo. L’altra, molt més estàndard i, encara més important, accessible des d’Occident, la que veurem avui.

El Wario’s Woods va ser l’últim videojoc llançat oficialment per a la NES als Estats Units, i l’últim programat per Nintendo per a la consola, al desembre de 1994, i a Europa ho podria ser, tot i que segons la font consultada la cosa balla entre aquest i The Lion King, però en tot cas hi va aparèixer el 1995.

Un llançament tan tardà va significar un parell de curiositats addicionals: també en va sortir una versió per a la Super Nintendo, que va ser exclusiva dels mercats occidentals -però al Japó van tenir-ne algunes variants per a l’esmentat Satellaview- i, encara més interessant, com que ja existia el sistema de classificació per edats dels Estats Units, el famós ESRB, aquest joc va lluir-la a la portada, esdevenint l’únic títol de la NES que el porta. Extra ball: la versió de SNES no en té.

Després de les dades viquipèdiques aniria tocant parlar del joc en si, oi? Doncs comencem dient que és un títol del gènere dels puzzles, amb un caràcter propi que el fa especial i, per què no dir-ho, enganxa.

Mentre representa que en Mario i en Luigi s’enfronten a en Bowser pel Regne Xampinyó, hi ha un lloc anomenat Bosc Pacífic (Peaceful Woods en anglès) on viuen éssers que fan honor al nom del bosc i entre els quals es troben fades i altres esperits.

Però en Wario, que s’havia presentat en societat un parell d’anys abans, al Super Mario Land 2, i que tot just el 1993 havia debutat en solitari al Wario Land: Super Mario Land 3, ha decidit fer la seva única aparició en un videojoc de NES conquerint aquest bosc, rebatejant-lo com a “Bosc d’en Wario” i fent-ne fora els pacífics habitants i substituint-los per monstres. En Toad, que no deu tenir res millor per fer (o és l’únic personatge que no està enfeinat en aquests moments, que també pot ser), decideix alliberar aquesta zona, que hem de suposar que pertany al regne, tot desfent-se dels monstres i del mateix Wario.

La mecànica d’aquests enfrontaments és el puzzle del joc, que consisteix a fer desaparèixer monstres tot combinant-los amb bombes del mateix color que una fada ens va enviant des de dalt. En Toad, com passava a l’esmentat Super Mario Bros. 2, pot aixecar objectes, aquí monstres i bombes, per facilitar les combinacions, que poden ser horitzontals, verticals i diagonals, i si les piles esdevenen massa altes també hi pot caminar posant-se en perpendicular, com cert assassí a sou d’indumentària xinesa quan pujava a la torre on vivia aquell gat, i dividir aquella columna en el punt que vulgui fent servir el botó d’agafar.

Són moviments que esdevenen mecànics i que aprendrem a fer a mesura que juguem, amb una dificultat que dona prou marge perquè no hi hagi cap pressa i ho puguem aprendre sols, però si no també existeix una modalitat Lliçó que fa de tutorial. L’acompanyen la Versus, per jugar contra un segon jugador (la versió de NES hi afegeix un versus contra la màquina que la de NES no té), una d’anomenada Time Race, i la principal, que es diu Round Game.

En aquesta el que hem de fer és netejar pantalles abans que s’omplin tant que ens quedem atrapats de manera irremeiable, i fer-ho tan ràpid com puguem, perquè si triguem gaire la Birdo -recuperada directament del Super Mario Bros. 2– que ens anima des d’una finestra és substituïda temporalment per en Wario, que amb les seves empentes redueix l’espai per maniobrar, i la fada per un corb que, a més de bombes, també deixa anar monstres nous.

A més, anant per feina aconseguirem monedes, que ens aniran donant crèdits, molt necessaris quan comencem a perdre vides en nivells més avançats, quan els requisits per eliminar alguns monstres es compliquin (per exemple, que s’hagi de fer dues vegades o que només compti si es fa en diagonal) i tota l’acció passi a ser més ràpida i caòtica, tot demanant el millor dels nostres reflexos. I és que per molt que sigui un joc de puzzles amb un marcat aspecte infantil, té un esperit ben arcade, amb això dels continues limitats. Si se’ns acaben, haurem de tornar a començar.

Però almenys té l’al·licient de ser un joc amb final, que té lloc després de la pantalla 99, en comptes de ser un cicle de repeticions infinites. Per cert, aquesta modalitat principal ens deixa triar entre el Joc A i el Joc B. La diferència és que al B, a les pantalles acabades en 9 haurem de derrotar enemics finals tot fent desaparèixer grups de monstres que hi estiguin en contacte. A la 99, el mateix, però amb l’enemic final, en Wario. Podríem parlar, doncs, d’una modalitat fàcil-normal i una de normal-difícil.

Wario’s Woods és un títol que podríem passar per alt amb molta facilitat, jo mateix el coneixia només de nom i no l’he provat fins ara, a través del servei Nintendo Switch Online, i el vaig voler provar per matar una estona, però és més interessant i addictiu del que em pensava, i té prou personalitat, així que us recomano que li feu un cop d’ull.