Jocs

Boogerman: una aventura burillera

És difícil inventar la sopa d’all, al món dels videojocs també. Qualsevol gènere té molts i bons representants, i destacar-hi és complicat. Això ja era així als anys 90, en què un títol de plataformes havia de tenir alguna cosa més que una bona jugabilitat o una llicència cinematogràfica (o de qualsevol mena) per cridar l’atenció en un mercat saturat de videojocs d’aquest estil, però apostar per determinades característiques podia ser contraproduent.

També ho pot ser aquesta anàlisi, perquè entre això i les dedicades a les consoles mini, em sembla que el nostre estimat cap m’acabarà fent fora. És broma. O no?

En fi, el 1995 Interplay Productions, responsable de l’èxit de l’any anterior Earthworm Jim, va llançar per a la Mega Drive (i un any després per a la Super Nintendo) un títol similar al d’en Jaumet Cucdeterra pel que fa a dissenys i animacions de tipus cartoon, però amb la porqueria com a element temàtic central, i és això el que va col·locar el Boogerman: A Pick and Flick Aventure en un lloc destacat a la Història dels videojocs, si bé per motius no gaire bons.

Un videojoc amb exploració

Aquella trapelleria que apel·lava els videojugadors preadolescents més immadurs amb mocs, pets i rots (i que particularment a mi no em suposa cap problema tampoc actualment) és recordada ara com un intent groller de destacar, i això diu poc de les seves qualitats intrínseques. En té, però? És d’això que vull parlar.

Història

La premissa del joc, perquè encara que tot siguin marranades no fa mal tenir un punt de partida argumental, diu que un científic anomenat Professor Stinkbaum ha creat una màquina que fa desaparèixer tota la brutícia i la pol·lució tot enviant-la a una altra dimensió, de nom X-Crement. L’excèntric milionari Snotty Ragsdale visita les seves instal·lacions tot encuriosit i disfressat de conserge per passar desapercebut, però un inoportú esternut espatlla la màquina, s’obre un portal i una misteriosa mà apareix i s’endú la font de poder de l’aparell. Per solucionar-ho, el milionari es canvia de roba i reapareix amb la seva identitat superheroica (?) de Boogerman, el que en català seria l’Home Burilla. Tot seguit, salta dins el portal per satisfer la seva curiositat, no explícitament per salvar el món ni per deixar la màquina com l’havia trobat.

Per tenir com a excusa la porqueria, el joc té una premissa argumental prou elaborada

Vista aquesta introducció, ens posem a la fastigosa pell del protagonista, un improbable heroi que apareix en un món anomenat Flatulent Swamps (“Pantans Flatulents”), la primera d’una sèrie d’etapes amb noms tan suggerents com aquest i The Pits (“Els Pous”, tot i que no s’hi veu la marranada, aquí), Boogerville (“Vilaburilla”), Mucous Mountain (“Muntanya Mocosa”), Nasal Caverns (“Cavernes Nasals”) i Pus Palace (“Palau de la Pus”).

Jugabilitat

A cada pantalla el nostre protagonista ha de trobar la sortida, però pel camí té l’opció de buscar desembussadors i una mena de mocs enganxats a terra, que constitueixen els col·leccionables del joc i que ens donen punts. Els primers, a més, ens proporcionen una vida extra al final de cada pantalla… però només si els aconseguim tots. Això convida a l’exploració dels escenaris, i els dona una verticalitat característica a tota l’aventura.

Hi ha prou diversitat d’enemics, i també d’habilitats d’en Boogerman, però aquesta serà la que farem servir més

Pel que fa als enemics, ens n’anirem trobant de tota mena: principalment són una mena de follets (no en el sentit amable i bufó de la paraula, sinó de goblin) amb múltiples variants (amb llances, saltadors de pogo, miners, llançadors de pedres o amb banyes per atacar-nos com cabres), però també hi ha caragols, burilles saltadores, fantasmes fets de pets, i també una mena de trols, ietis o monstres que fan més por i que requereixen més impactes per vèncer-los, i en alguns casos, com en el dels monstres de pus, val més que no els ataquem des de gaire a prop, perquè ens esquitxen amb el seu líquid tòxic quan exploten.

Però si coneixem aquest videojoc és perquè tenim almenys una idea de què sap fer el protagonista, i és hora de parlar de les seves “habilitats”. En Boogerman pot llançar burilles (això és el que significa el subtítol de “pick and flick“), tirar-se rots i pets, a més de poder derrotar alguns enemics saltant-los a sobre, però compte, que no tots són vulnerables a aquest atac clàssic del gènere de les plataformes, i segons com les caixes d’impacte tampoc no acaben de rutllar en aquest sentit.

Aquí tenim el protagonista preparant un rot monumental

A la part superior de la pantalla veurem, a l’esquerra, el moc que ens queda, i a la dreta el gas. Tot això es fa amb dos botons: un per als mocs i un altre per als rots i els pets, els primers quan estem dempeus i el segons quan ens ajupim. A més, si mantenim premut el botó dels gasos llancem rots o pets monumentals, amb què podem derrotar enemics que són lluny o trencar alguna ocasional barrera física en determinades pantalles. Difícilment se’ns acabarà la “matèria prima” dels atacs, però: els escenaris tenen ítems que ens la recarreguen: uns mocs que ens omplen l’enganxosa munició nasal i unes llaunes de mongetes que ens provoquen gasos. A més, hi ha unes ampolles de llet que fan que a partir de llavors -i fins que algun enemic ens faci mal- els mocs passin a ser escopinades, i uns bitxos que fan que els rots i els pets siguin de foc. En el segon cas hi ha la particularitat que, si premem el botó de gas mentre estem saltant, i tenim un bitxo activat, podem volar una mica amb els pets i accedir a llocs inabastables d’altres maneres.

Pel que fa a la vida i l’energia, tot i que és difícil aconseguir vides extres col·leccionant desembussadors -perquè si no en fem una avorrida cerca exhaustiva segurament no els trobarem tots-, sí que hi ha alguna vida extra pels escenaris, en forma de cara d’en Boogerman. El nostre superheroi, a més, duu una capa vermella, que es posa groga quan rep un cop, i llavors sabem que li queda un toc per morir. En canvi, si troba l’ítem de capa per la pantalla recupera l’estat inicial, i si la troba quan ja tenia la capa vermella passa a fer-li pampallugues, cosa que vol dir que compta amb el màxim d’energia possible, que fa que per morir hagi de rebre 3 cops.

Boogerman és un joc de plataformes enganyosament fàcil: si som prudents recorrent els escenaris no hauríem de morir gaire, però si badem, o saltem sense mirar gaire cap on ho fem, podem caure damunt d’un enemic dels que no moren en trepitjar-los, o just davant d’ells i sense temps de reaccionar als seus atacs, o en algun precipici o l’aigua, que ens maten directament. On sí que podem perdre vides fàcilment, però, és als combats amb els enemics de final de pantalla.

Un dels enemics de final de pantalla als quals ens haurem d’enfrontar, en Deodor Ant

Una pretendent rebutjada i venjativa, un pagerol, un paio disfressat de formiga i anomenat Deodor Ant, un altre que va disfressat de mosca i, finalment, en Booger Meister (enginyós joc de paraules amb referència a la paraula alemanya per dir “alcalde”) són els enemics finals que ens trobarem en aquesta aventura, però malgrat la diversitat de les seves característiques els combats acaben sent una qüestió d’esquivar, atacar, canviar de costat a la pantalla i anar repetint. Fins que ens aprenem els seus patrons, però, i altre cop per culpa també de les caixes d’impacte, és possible que hi perdem força vides. Però no cal patir, perquè el joc té continues infinits. I tot i així proporciona passwords, per si hem de plegar.

Això també fa que no sigui tan necessari perdre el temps buscant els desembussadors que ens donen vides addicionals, i de retruc que no calgui tampoc explorar gaire les pantalles, així com tampoc les zones de clavegueres a les quals accedim a través d’unes tasses de vàter i que acostumen a tenir més perills que recompenses -llevat que vulguem aspirar a les vides extra, és clar, perquè hi ha desembussadors que només són a les clavegueres, i ja hem dit que els necessitem tots-. Per cert, no ho he dit, però hi ha alguns punts en què es desa el progrés dins la pantalla, perquè no ho hàgim de repetir si perdem aquella vida, i estan representants per latrines. Brillant.

Conclusions

Se sol veure el Boogerman com un videojoc que intentava ser graciós d’una manera grollera i ara passada de moda, certament molt norantera, però si som capaços d’empassar-nos tot això (en un sentit figurat, és clar) podem valorar el joc pel que és, i personalment trobo que és un plataformes visualment molt atractiu, amb uns gràfics colorits i unes animacions excel·lents, però de desenvolupament més aviat avorrit.

M’explico: les zones, que tenen quatre pantalles cadascuna -no en tots els casos, n’hi ha dues que en tenen dues cadascuna i que s’alternen, no sé per què-, se’ns fan repetitives tant pel seu disseny com perquè les quatre pantalles que tenen són massa similars. Es podrien haver dissenyat amb més varietat dins d’una mateixa temàtica, però no. A més, gairebé sempre s’hi ha de fer el mateix, que és explorar (o no, anar directament a buscar la sortida) tot saltant entre plataformes, cap amunt amb una mena de llits elàstics fets amb membranes de mocs, agafant-nos a cordes que sovint són mocs que pengen o saltant entre branques d’uns arbres.

Les pantalles d’una mateixa zona són poc variades, s’assemblen massa entre si. I l’exploració vertical tampoc no ofereix gaire recompensa.

El pitjor de tot, però, és que malgrat la diversitat d’atacs que té el protagonista, aviat veurem que no hi ha gaire diferència en el seu resultat. La gran majoria d’enemics moren amb un sol toc, i el més pràctic és fer servir burilles o escopinades. Els pets i els rots demanen una perillosa proximitat, i llançar-los des de lluny requereix que els carreguem, així que no paga gaire la pena.

Musicalment només se’n pot dir que… hi ha música. I que no molesta. Però tampoc no té cap tonada encomanadissa ni cap tema memorable. Els efectes de so estan millor, i són tan encertadament desagradables com les accions que acompanyen. Curiosament, quan els enemics moren fan soroll de pet.

M’he tret la burilla l’espina de jugar al Boogerman, però un cop fet penso que més enllà de la curiositat temàtica és un plataformes que no ofereix res, jugablement, que no puguem trobar en d’altres, així que només en puc oferir una tímida recomanació.

Com a dada extra, en Boogerman no tornaria a tenir videojoc propi, tot i que des de 2013 hi ha un Kickstarter en marxa per fer-ne una versió HD, però va aparèixer com a personatge seleccionable al Clayfighter 63 1/3 (Nintendo 64, 1997), on se’l descriu com el rival de l’Earthworm Jim.

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.