Jocs

Dolentots contra ninges

Hi ha videojocs que només amb el nom ja guanyen punts. Fins i tot des de la perspectiva actual, que semblen títols de sèrie B però que a l’època en què van sortir tenien la intenció de molar des del moment en què els parroquians dels salons recreatius posaven la mirada a la marquesina del moble que en contenia la placa. Després d’un període en què el seu nom probablement ens n’hauria fet fugir, en mirar-los amb nostàlgia ens agrada i tot, veure tot allò que ha quedat en teoria obsolet, i ens fa passar una bona estona perquè ens transporta als temps en què ho miràvem amb innocència. A més, quan parlem de videojocs, anar clavant mastegots a ninges pel carrer no passa mai de moda.

El Bad Dudes vs. DragonNinja és un clar exemple d’això. Un títol de Data East que va arribar a les recreatives el 1988 i aquell mateix any va passar per diversos ordinadors: Apple II, Atari ST, Amiga, Amstrad CPC, Commodore 64, Spectrum, MSX i MS-DOS, amb un port per a la Famicom com a DragonNinja i per a la NES com a Bad Dudes, ambdós el 1989. Ens podem fer la idea, doncs, de l’èxit que havia tingut perquè fos portat a tants sistemes domèstics i tan de pressa.

Desenvolupat per una companyia que també havia estat la responsable bàsicament de crear el gènere dels beat’em ups el 1984 amb el mític Kung-Fu Master, el joc de què parlem avui seria la seva segona incursió en aquesta mena de jocs, encara que hi ha qui considera que no ho és -ni el que va inaugurar l’etiqueta- perquè no té profunditat i, per tant, només ens hi movem lateralment. Això és un debat, però, per a un altre dia.

No és el Koeman, ni el Nazário, ni el Gaúcho

El cas és que el joc comença quan ens diuen, literalment: “el president Ronnie ha estat segrestat pels ninges. Ets un paio prou dolent per rescatar en Ronnie?”. Un missatge de redacció estranya que traspua una confiança amb el Líder del Món Lliure, l’inquilí de la Casa Blanca d’aquella època, en Ronald Reagan, del tot injustificada. Per cert, com a curiositat, a la NES -on el joc va tenir una versió força aconseguida, si bé molt difícil malgrat que permet continuar algunes vegades- va sortir a Occident l’any 1990 i el President dels Estats Units llavors era en George Bush Sr., i és la seva imatge la que apareix al joc, tot i que no se l’esmenta pel nom, que en aquesta versió és “el president”.

Així, ens posem a la pell d’un paio musculós (si hi juguem en companyia, són dos els que surten a repartir llenya, i per la versió de NES, que permet al jugador individual triar personatge, sabem que es diuen Blade i Striker) que s’enfronta a hordes inacabables de ninges. Sí, inacabables: si no avancem ens en continuaran sortint fins que ens matin o se’ns acabi el temps.

Encara que hi juguem amb un company, els enemics sempre ens superaran en nombre, i en aquest cas és només un, que es multiplica!

Aquests ninges són diversos, i cap d’ells és calb ni duu un pegat a l’ull, al contrari del que es veu a la marquesina: els estàndards són blaus, n’hi ha de grisos que ens disparen shuriken, uns altres tenen una katana i van fent saltirons, també tenim unes kunoichi, uns altres caminen ajupits i ens ataquen amb urpes, en un parell de moments n’hi ha uns que s’immolen i tot encesos corren cap a nosaltres, i fins i tot ens haurem de desempallegar de gossos furiosos.

La majoria d’aquests enemics es despatxen amb un sol cop, herència de l’esmentat Kung-Fu Master, però alguns requereixen un parell d’atacs. Aquí, i també amb els diferents enemics de final de pantalla, entren en joc les armes que deixen anar uns ninges que no he esmentat, els vermells, que a més de rellotges per allargar el temps que ens queda i llaunes de cola que aparentment són el primer ítem de recuperació d’energia de la història dels beat’em ups, poca broma, també deixen caure ganivets i nunchaku.

Aquesta última és l’arma més poderosa del joc, és d’allò més recomanable arribar als enemics finals conservant-la perquè té força abast i fa molt de mal, i els bosses, si bé se’ls pot vèncer amb cops de puny i de peu tot aprenent-nos els seus patrons, com més lluny estiguin, millor. Parlant de cops de puny i de peu, el nostre protagonista en té de normals i d’especials, que són un cop de puny carregat, un cop de peu saltant i un altre de giratori que serà la millor manera -sempre que no tinguem els nunchaku, és clar- de vèncer més d’un enemic final.

Lluitar damunt d’un camió en marxa amb Manhattan de fons deu ser de les coses més xules que he fet mai

Pel que fa a les pantalles, comencem lluitant pel carrer, després sobre un camió en marxa -idea que mola tant com la cançó que acompanya la pantalla-, unes clavegueres, un bosc, un tren -que és com la pantalla del camió, i fins i tot té la mateixa música, però ens hi desplacem de dreta a esquerra-, una cova i una nau industrial on té lloc l’inevitable i crec que poc popular boss rush que hi ha d’haver, pel que sembla, en qualsevol beat’em up.

Després de vèncer cadascun dels enemics de final de pantalla, i també l’enemic final del joc en si, el nostre personatge crida “I’m bad!“, sens dubte una referència a cert cantant ja desaparegut que havia estat el rei del pop, i després rep el missatge d’agraïment del rescatat POTUS, que també ens anuncia la merescuda i proporcionada recompensa per haver superat amb èxit el nostre periple, mentre sona el famós himne del President dels Estats Units d’Amèrica, Hail to the Chief, i es veuen els crèdits del joc.

Sincerament, amb un McMenú hauríem acabat abans

Bad Dudes vs. DragonNinja és una cosa molt vuitantera, patriòtica (dels Estats Units) i temàticament passada de moda, però com deia al principi arriba un punt que si no ens prenem seriosament aquests productes se’n pot gaudir força, i és el cas amb aquest arcade prou conegut però potser actualment descartat perquè, les coses com són, a partir de l’any següent, amb l’arribada del Final Fight, va ser superat en tots els aspectes. Tot i així, té uns sprites grans i agradables, es controla molt bé i des del punt de vista tècnic només li retrauria la facilitat amb què, fem el que fem, ens enduem cops dels enemics, perquè ni tan sols en els moments en què estem més envoltats de ninges hauríem de patir tant. Menció especial a la mecànica de moure’s entre dos nivells d’altura, que recorda la saga Shinobi i afegeix un petit component de plataformes, a més de permetre que ens evitem algun enfrontament. En el cas dels enemics finals, de fet, gairebé és imprescindible per aplicar la tàctica de pegar i fugir.

També conté alguna picada d’ullet o autohomenatge, perquè hi veiem un vagó de tren que suposadament transporta l’Atomic Runner Chelnov del videojoc del mateix nom, també de 1988, i un dels enemics finals és en Karnov, emblemàtic personatge de Data East que havia protagonitzat un plataformes d’acció l’any anterior i que faria aparicions en diversos jocs de la companyia a partir de llavors, com ara el Tumblepop o la saga Fighter’s History.

Tindria una seqüela espiritual amb el Two Crude (1991), portat només a la Mega Drive com a Two Crude Dudes, però malgrat que la cosa no va anar a més, deixa la seva marca a la història dels beat’em ups gràcies, com a mínim, a la primera aparició d’un ítem de recuperació d’energia, com he dit abans -i si trobeu cap informació que ho contradigui, de debò que m’agradaria molt ser corregit-, i probablement també és el pioner pel que fa a boss rush en un joc del gènere, en aparèixer uns mesos abans del Double Dragon II.

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.