L’avi dels beat’em ups

Els jocs de lluita d’un personatge (o dos) contra tots els altres, en un entorn de moviment més o menys lliure i amb un nombre més o menys divers de tipus d’enemics, són quelcom que aquí, a Retroscroll, en general ens agrada. Sabem també que el beat’em up o brawler és un gènere molt i molt popular, especialment entre els jugadors d’una certa edat, que van créixer als 80 i els 90.

És a aquella època que pertany l’edat daurada d’aquesta mena de jocs, que ara està vivint un petit ressorgiment però sense res a veure amb la febre que hi va haver en el seu dia. Doncs  bé, hi ha alguns títols emblemàtics, llegendaris i definidors que li van donar les característiques que el van fer triomfar, i avui parlaré del que es podria anomenar, i s’ha fet, “l’avi dels beat’em ups“.

No va ser el primer, es diu que aquest honor pertany al Kung Fu Master, joc d’Irem de 1984, però sí que va ser cabdal en introduir un element essencial, no obligatori però sí agraït i que ja no va abandonar el gènere: la profunditat, poder-se moure en vuit direccions amb la col·locació de l’escenari de manera isomètrica tot i mantenir el desplaçament horitzontal general. Bé, si hi heu jugat ja sabeu el que vull dir. Un altre element que associem de manera indestriable al gènere va ser la necessitat de colpejar els enemics diverses vegades per fer-los caure.

Doncs bé, això es va fer per primer cop el 1986 al Nekketsu Kôha Kunio-kun (“Kunio-kun, dur i de sang calenta”), fortament localitzat a Occident com a Renegade i signat per la gent de la desapareguda Technôs Japan, amb en Yoshihisa Kishimoto al capdavant.

A la versió original, que ara que finalment n’existeix una versió traduïda oficial –i digital- es diu Nekketsu Renegade Kunio-kun, ens presenta un estudiant de batxillerat amb la imatge típica del brètol japonès d’institut, amb el famós pentinat pompadour i els cabells tenyits (tot i que, malgrat el pòster promocional i totes les portades dels videojocs on surt, en Kunio no tindria els cabells vermells fins que va fer el salt a la Super Nintendo). Resulta que els membres d’un institut rival, el Hanazono, claven una pallissa al seu millor amic, en Hiroshi -que en aquest joc és qui té els cabells vermells als sprites-, i en Kunio surt a venjar-se’n com a líder o banchô de la banda de l’institut Nekketsu que és.

Al primer dels escenaris –són com arenes, espais delimitats a una amplada d’unes tres pantalles-, que té lloc a l’andana de l’estació de tren de Shinjuku, en Kunio ha de fer front a membres de l’esmentat institut (en dues variants: un de normal i un de calb que porta una espasa de bambú bokken) i al seu líder, en Riki, que en jocs posteriors tindria els cabells blaus i esdevindria l’etern rival i alhora millor amic del protagonista, substituint el pacífic Hiroshi al “càrrec”, però això és una altra història.

Després d’aquest escenari en Hiroshi torna a rebre una pallissa, aquest cop per part d’una banda de motoristes bôsôzoku, i en Kunio els persegueix fins que s’hi enfronta al port de Yokohama. Allà hi ha uns paios que intenten atropellar-lo amb les motos i, un cop superats, normalment s’obté l’única vida extra del joc, amb 30.000 punts, i hi ha un checkpoint, a partir del qual la lluita passa ser amb oponents que van a peu, i que també es diferencien en dos tipus: portadors de mascareta –recordem que en països asiàtics era relativament habitual veure’n des de fa molts anys- i portadors d’una cinta al cap, però sense mascareta, que ens ataquen amb cadenes. El seu líder es diu Shinji i és un especialista dels cops de peu giratoris.

La tercera pantalla comença amb una nova introducció en què, aquest cop, és una banda femenina la que deixa en Hiroshi fet un nyap, i en Kunio les persegueix fins a un carreró d’una zona de discoteques i clubs nocturns de dubtosa reputació. Allà s’enfronta a unes estudiants en uniforme, que li peguen o bé amb cadenes o bé amb la bossa de mà. Després lluitem contra la temible líder del grup, la sukeban Misuzu, una noia gegant i molt forta, que clava unes empentes temibles i que val més que no ens atrapi, perquè les seves tremendes bufetades ens poden treure 3 rectangles d’energia cada cop.

La quarta i última fase té lloc a l’aparcament d’un concessionari, en què lluitem contra un sol tipus d’enemic, uns yakuza calbs i amb ulleres de sol que són els que aquest cop han atacat en Hiroshi i que duen uns ganivets amb què, amb un únic tall, ens treuen tota la vida. Si els superem entrem a les oficines del líder yakuza Sabu, que ataca disparant una pistola i amb el suport de tres homes més com els que ens hem trobat fora. I, en guanyar-lo, ara sí, s’acaba la història i en sortir ens espera la colla per felicitar-nos, encapçalada per en Hiroshi.

L’esmentada forta localització del joc, el Renegade, era el resultat d’una tendència de l’època que es va allargar durant molts anys, que era la d’adaptar els videojocs als gustos occidentals. I és que aquesta ambientació de delinqüència juvenil, inspirada en la vida del mateix creador del joc, era un fenomen de la societat japonesa dels anys 70 i ja en decadència als 80, però mitificat i habitual encara ara en productes de ficció com el manga i l’anime.

Als Estats Units es va trobar més adient canviar una sèrie de coses, començant pel protagonista, que ara no tenia nom (sí que es deia Mr. K en algunes adaptacions domèstiques de la recreativa), com tampoc els seus enemics. L’ambientació també canviava: la primera pantalla passava a ser una estació de metro típicament novaiorquesa, cosa que juntament amb el canvi d’indumentària dels sprites dels personatges li donava una ambientació estil The Warriors que ha fet que es consideri aquesta pel·lícula de culte de 1979 la inspiració de la localització del videojoc.

A la segona pantalla només canviava l’aspecte dels personatges, però el port era igual, i a la tercera tant les noies com els rètols dels locals donaven a entendre que ens trobàvem en una zona de prostitució. A la quarta tot era exactament igual que a la versió japonesa, curiosament. El que canviava era que en derrotar l’enemic final ens esperava, fora de l’oficina, la xicota del protagonista i li feia un petó. Una noia que no havíem vist fins llavors i de la qual no sabíem res, perquè malauradament, per a la versió occidental, es van eliminar les introduccions a les pantalles.

Tot i així, i sobretot si tenim l’oportunitat de triar versió abans de començar (com és el cas de l’Arcade Archives: Renegade a la Switch, no pas a la PlayStation 4, per a la qual es va llançar quan Hamster Corporation, encarregada de llançar setmanalment clàssics arcade per a consoles modernes, encara no afegia les versions originals), el cert és que són prou diferents com per gaudir-ne gairebé com si fossin dos jocs.

Pel que fa a la jugabilitat, el sistema de control és peculiar, diferent del que estem acostumats a fer servir, i és que hi ha un botó per atacar cap on estem mirant i un altre per fer un cop de peu enrere, però és fàcil acostumar-s’hi, i útil a l’hora d’enfrontar-se a segons qui. També podem agafar els enemics per la camisa i estomacar-los i llançar-los cap als altres (o cap a les vies, o a l’aigua), si premem el botó d’atac quan som prou a prop d’ells, i arrencar a córrer amb un toc doble en la direcció que ens interessi. Si mentre correm premem el botó d’atac, fem caure els enemics amb el puny. I, és clar, també podem saltar i clavar un cop de peu volador.

Una altra tècnica característica del joc és seure damunt del pit dels enemics quan són a terra i rematar-los a cops de puny, però als líders només els ho podem fer quan els queda molt poca vida. Si no, se’ns treuen de sobre tot deixant anar una frase amb veu digitalitzada que també diuen quan aconsegueixen agafar-nos per la roba i quan morim, i que és diferent, en japonès o anglès, segons la versió a la que estiguem jugant.

La dificultat del joc és elevada, no perquè la màquina tingui una intel·ligència artificial gaire desenvolupada, que no és el cas, sinó perquè ens l’hem de passar tant sí com no amb un sol crèdit. L’habitual repte arcade d’acabar-se els jocs amb una sola moneda és l’única manera de procedir amb el Renegade, i a més només tenim una vida, amb l’extra que deia més amunt i prou. No ens en donen més.

A mesura que anem repetint pantalles i aprenent dels nostres errors i dels punts febles i les estratègies de l’enemic -amb una estructura que consisteix a rebre els atacs de només dos tipus d’enemics i, quan queden tres membres de la banda dempeus, el seu líder deixa de fer d’espectador i s’afegeix a la lluita- ens adonem que el joc és força curt. Fent-ho bé, es pot arribar al final en 5 minuts. Però, és clar, per arribar a aquest punt hi haurem de dedicar temps, a més que cada pantalla ens l’hem d’acabar abans que passin 2 minuts, així que tampoc no ens podrem entretenir gaire, de tota manera. Ara bé, quan ens pensem que tenim el joc dominat i el trobem fins i tot fàcil, l’última pantalla ens deixa anar els esmentats yakuza que ens pelen amb un sol cop, i aquí no serveix de res que la barra de vida del joc sigui, tot s’ha de dir, generosa en la seva disminució.

Són només quatre pantalles, i ens les podem passar en només 5 minuts. Això és tot? Bé, el viatge és curt però divertit, i per als amants dels reptes aquest títol permet continuar jugant, tot repetint el cicle –cosa que es reflecteix en pantalla amb l’aparició de les imatges dels líders enemics derrotats, que a cada cicle es presenten superposades per duplicat, triplicat, etc.-, amb una dificultat creixent sobretot pel que fa a cops que hem de clavar als rivals per estabornir-los.

El Renegade o Nekketsu Kôha Kunio-kun és l’avi dels beat’em ups. Hi ha qui diu que el primer de tots seria el Kung Fu Master, ja ho he dit més amunt, mentre que d’altres consideren que el joc de Technôs és l’autèntica llavor del gènere. Sempre podem dir que hi ha un avi i un besavi. En tot cas, l’avi, amb les seves limitacions i el seu caràcter primitiu, va aportar aquesta profunditat dels escenaris, l’ambientació urbana en comptes del dojo d’arts marcials i les pallisses que substituïen els cops precisos i eficients del joc d’Irem. I si diem que és l’avi és perquè va tenir un fill, començant per un Double Dragon nascut l’any següent a la mateixa casa (i amb Kishimoto com a codirector) i que aportava dos elements essencials més del gènere, l’ús d’objectes com a armes i el joc cooperatiu amb un segon jugador, i continuant per nets com un tal Final Fight i una pila de beat’em ups més polits amb propostes més o menys interessants al llarg dels anys següents.

Mentrestant, en Kunio-kun tindria una llarga i rica història per la seva banda, i el joc que ens ocupa va tenir, gràcies al seu gran èxit a les recreatives, moltes adaptacions domèstiques per a microordinadors i també la NES, la Master System, la Mega Drive i la Game Boy, a més de seqüeles bastardes sense origen arcade, però no cal que ens desviem. Ara l’homenatjat és l’avi. I és un avi que, malgrat els advertiments que m’havien fet respecte a com l’havien tractat els anys, he de dir que, amb uns moviments suaus, controls que responen bé, pocs alentiments i unes hit boxes prou correctes, veig molt eixerit.