Jocs 1

Paddle Mania: Raquetes vs. planxes de surf

De tant en tant està bé sortir de la zona de comfort. És molt fàcil jugar a videojocs esportius quan la disciplina representada la coneixem bé i en dominem les normes. Aquí tothom ha jugat a títols de futbol, bàsquet, críquet, bàdminton i curling. I de tennis. Als jocs de tennis hi sap jugar tothom, són regles senzilles i és fàcil entendre com va. Però… i el pàdel? Aquella versió “reduïda” del tennis amb pista més petita i raquetes sòlides (no de cordes, vaja) que associem als pijos i a cert expresident espanyol amb bigoti?

És per això que en veure el nom de Paddle Mania ve de gust arriscar-se a provar un esport exòtic, i SNK ens en va oferir l’oportunitat amb una recreativa de 1988 que en el seu moment no va sortir del Japó, però que des de fa un temps, gràcies al recopilatori SNK 40th Anniversary Collection, del qual ja vam parlar, tenim a l’abast a Occident per a Switch, Xbox One i PlayStation 4.

Les raquetes del flyer són de tennis, però aquest joc no és d’aquest esport, ni de pàdel

El problema, però, i alhora el gran atractiu d’aquest títol, que el converteix en un feliç descobriment, és que no és un joc de pàdel. Si mirem un diccionari d’anglès veurem que “paddle” vol dir “pala” o “raqueta”. “Rem”, també, però no és l’esport que ens interessa. Llavors, el que veurem en aquest videojoc seran raquetes, sí, però no el pàdel com a esport. Sense haver-se’n informat prèviament es pot perdonar que hom hi entri amb idees preconcebudes, fins i tot assumint que serà un títol arcade i no un simulador, perquè és això, un arcade. Però, sens dubte, per al que no s’està preparat és per al que trobem un cop superem el primer dels nou partits que haurem de disputar (i guanyar) per tal d’assolir la desitjada pantalla del pòdium en la versió en què el nostre jugador se situa a la part més alta.

El primer que veiem, quan l’àrbitre fa sonar el xiulet per indicar que comença el partit -i això ja ens hauria de semblar sospitós, perquè això no passa al tennis ni al pàdel-, és que llança una pilota a la línia del mig del camp i la colpejarà el primer que hi arribi. No hi ha, però, cap xarxa, si bé cap dels dos jugadors podrà envair el terreny de l’altre. I llavors comença un estira-i-arronsa de cops, rebots a la paret i un evident regust de Pong i d’hoquei aeri (aquell dels recreatius moderns, ja m’enteneu, perquè l’hoquei subaquàtic existeix, però el volador encara no), amb un marcador en què els punts pugen d’un en un a mesura que les pilotes entren al forat de les parets de darrere dels jugadors.

No us deixeu enganyar per una captura, perquè no s’hi juga com podríem esperar

Després d’un minut d’especular amb el resultat o de prendre’ns-ho com una manera de gastar abans d’hora els batecs del cor que tenim assignats per a tota la vida, ens trobem el segon partit, en què amb el mateix esportista haurem d’enfrontar-nos a tres jugadors de voleibol. Sí, ho heu llegit bé. Aquest cop la pilota és de voleibol i ells ens la llançaran amb les tècniques pròpies d’aquell esport, mentre que nosaltres la colpejarem amb la pala de sempre, sense que hi hagi cap problema amb la física involucrada. I així, ens anirem trobarem de manera alternativa un partit “normal” i un de boig com el que he esmentat, i que serà contra un lluitador de sumo, uns trigèmins surfistes i un equip de natació sincronitzada. Per sort, només en el de voleibol canvia el tipus de pilota. Una manera curiosa d’enllaçar el joc amb els Jocs Olímpics de Seül, que es jugaven aquell any, i que aquí hi apareixen en realitat només amb la visió parcial del logo de les Olimpíades a la pantalla de títol.

Aquestes anades d’olla proporcionen moments molt divertits i frenètics, perquè cada partit és un repte diferent en què haurem de trobar quin és el punt feble del rival i mirar d’explotar-lo (alguns són especialment vulnerables als cops de pilota a la cara, d’altres no tornen bé els cops llançats contra una de les parets…), o bé adonar-nos que la fortuna (bona o dolenta) juga un paper força important contra segons qui, i resignar-nos a fer anar la pala a dreta i esquerra tot esperant un cop de sort. És perfectament possible arribar lluny amb un sol crèdit i en una partida posterior, quan ens pensem que ja dominem el joc, perdre el primer partit.

Com derrotem un lluitador de sumo amb una pilota i una pala? Ho haurem de descobrir

Val a dir que entre les opcions de joc hi ha competir contra una altra persona, fer-hi equip contra la màquina i també muntar partits de dos contra dos, en aquest cas sense crossovers esportius, i també se’ns permet triar entre tres nivells de dificultat, però a l’hora de la veritat no he constatat diferències pel que fa a la dificultat en si, sinó només lleugeríssims canvis en l’ordre de les pantalles, sense alterar el fet que les dels altres esports s’alternen amb les del principal i mai apareixen seguides. Per cert, l’apartat musical està força bé, amb melodies alegres que afegeixen tensió quan es va acabant el temps perquè s’acceleren, però alguns efectes sonors són estranys, com ara el que se sent quan guanyem, que sembla que indiqui tot el contrari.

Posats a demanar, es podria haver fet que només el primer partit fos aparentment de pàdel, i que la resta sempre fos contra practicants d’esports diferents, però el cas és que no, que un de cada dos partits es juga contra un personatge de la nostra mateixa disciplina, cosa que sembla una oportunitat desaprofitada. Val a dir, però, que almenys canvien les condicions de la pista, que són unes portes que s’obren i es tanquen, unes parets de fons que es desplacen constantment i la presència d’una mena de bitlles que ofereixen una petita protecció a la nostra “porteria”.

Aquí em veieu ballar-la magra a la que sens dubte és la pantalla més caòtica del joc

Paddle Mania és un videojoc difícil, tant per la injustícia que representa el fet que a la màquina tot li surti bé com per uns controls estranys que semblaria que a la recreativa original requerien una roda, coneguda en anglès com a paddle precisament -tot i que no té cap relació amb raquetes ni rems, i m’imagino que ve de l’esmentat Pong, en què les ratlles que controlem amb aquestes rodetes representen raquetes-, però que en realitat es basaven en dos botons, un per picar la pilota movent la pala cap a la dreta i l’altre cap a l’esquerra. Sí, amb l’inconvenient que la pala es queda a la posició on la deixem l’últim cop, i si volem tornar a moure-la cap a aquell costat haurem de moure-la primer cap a l’altre. Explicat costa més d’entendre que vist, però el cas és que fa la sensació que no podem enviar la pilota exactament on volem, ja que és difícil colpejar-la en la direcció desitjada i en el punt del recorregut del swing que ens interessa quan vivim una situació de tensió provocada per l’alta velocitat que poden adquirir les escomeses del rival, mentre que per altra banda la màquina fa el que vol.

Segurament és una qüestió de pràctica, i de paciència. Ara bé, tot i la frustració que això provoca en molts moments, he volgut parlar d’aquest joc aquí perquè malgrat que no me l’he pogut passar ni amb crèdits infinits -en una altra decisió estranya de disseny, per al vuitè partit (d’un total de nou) només se’ns permet un intent, tant se val els crèdits que hi hàgim introduït-, és un títol molt divertit, sorprenent i addictiu.

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

1 Comment

  • Reply
    joan
    29 jul., 2021

    No el coneixia i ja l’estic jugant gràcies al teu article. Molt recomenable també Jahangir Khan World Championship Squash per Spectrum Zx o el Jai Alai de Opera Soft per MSX.

Respon a joan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.