Ja em torneu a tenir aquí per parlar d’un altre trasto d’aquests rèplica de consola o, en aquest cas -i no és el primer-, moble de recreativa en versió miniaturitzada amb jocs en memòria.
Seguint l’èxit sobretot de l’Astro City Mini de Sega, amb la qual és inevitable comparar-la, i ho farem en aquesta entrada, Taito va decidir llançar la versió mini de la seva Egret II, una màquina de tipus Candy que va sortir originalment el 1996 al Japó amb un pes de 105 kg. Doncs bé, la maquineta que li fa l’homenatge (al moble i a la pròpia companyia) va sortir el passat mes de març al mateix país i també se n’ha fet una versió occidental de distribució limitada, i el primer que notem és que val més calés que la de Sega, el típic comentari que se sol llegir en parlar d’ella. Però pesa moltíssim menys de 105 kg., també s’ha de dir.
Com passava amb l’Astro City Mini, té una selecció de jocs -aquest cop 40 ampliables a 50– que no necessàriament es van poder jugar a la seva època a l’Egret II en si, però sembla prou adequat i assenyat llançar aquesta mena de productes en forma d’un aparell representatiu amb força jocs en memòria que no pas fer una desena de rèpliques amb un grapadet de títols cadascuna, encara que pel camí es perdi “sentir”.
Per què es va triar, però, aquest model per fer la rèplica? Per una raó ben senzilla, i que és la característica principal de la màquina i que en la miniatura en justifica el preu lleugerament superior a la de la immediata competència: la seva pantalla es podia rotar, i de manera fàcil. La de l’Astro City original de Sega també, però era més complicat, i la versió mini no tenia aquesta característica. De fet, aquest any en sortirà un nou model, exclusivament vertical, pensat sobretot per a shoot’em ups. Taito, en canvi, ho ha solventat amb un sol aparell.
Això és un punt molt a favor de la “joguina”, perquè conté diversos títols d’orientació vertical i hi podem jugar sense fer res i veure uns marges considerables, és clar, però no costa gens prémer la pantalla cap a dins, fer que el mecanisme la faci sobresortir, rotar-la i tornar-la a enfonsar per gaudir de la màxima grandària de la pantalla i jugar en l’estimat mode Tate (“vertical” en japonès).
Una altra característica que presenta l’Egret II Mini com a novetat és la possibilitat de canviar el restrictor de la palanca girant una rodeta sota l’aparell, de manera que podrem gaudir de més precisió en el control seleccionant el restrictor quadrat o l’octogonal segons el que s’aconselli per cada joc. Naturalment, podem no tocar res i espavilar-nos per avançar amb el que tinguem seleccionat, com hem fet sempre quan el restrictor no era substituïble ni seleccionable, però costa molt poquet fer-ho bé.
Continuant amb els aspectes de hardware, la màquina pel davant té la palanca i 6 botons de joc -de color rosa al Japó, de color blau a la versió occidental que se n’ha fet-, a més dels botons de menú, crèdit i començar partida, i pel darrere té dos ports USB per a comandaments extra, un d’HDMI per connectar-la a un monitor i gaudir dels jocs a 720p i -si volem- uns marcs temàtics del joc en qüestió, una entrada jack per a auriculars i una d’USB-C per endollar-la al corrent elèctric, com és habitual amb la necessitat d’aportar nosaltres l’adaptador a corrent per al cable sol que inclou el paquet, però a més d’habitual és un problema menor tenint en compte que actualment qui més qui menys en té per casa, i segurament més d’un, per carregar el mòbil. Val més que tingui un voltatge decent, però, perquè si no els jocs més exigents petardejaran.
I, ara sí, toca parlar dels videojocs que conté, que al capdavall és el que més ens interessa. Si bé l’Astro City Mini en duia 37, una curiosa manera de celebrar els 60 anys de Sega, a Taito van optar per una xifra més arrodonida i en duu 40. La llista és la següent:
- Adventure Canoe
- Bubble Bobble
- Bubble Memories
- Bubble Symphony
- Cadash
- Chack’n Pop
- Dan-ku-ga
- Darius Gaiden
- Don Doko Don
- Elevator Action
- Elevator Action Returns
- Fairyland Story
- Growl
- Gun Frontier
- Halley’s Comet
- Hat Trick Hero
- Kaiser Knuckle
- Kiki Kaikai
- The Legend of Kage
- Liquid Kids
- Lunar Rescue
- Lupin III
- Metal Black
- The New Zealand Story
- The Ninja Kids
- Outer Zone
- Pirate Pete
- Puzzle Bobble 2X
- Qix
- Raimais
- Rainbow Islands Extra
- Rastan Saga
- RayForce
- Scramble Formation
- Space Invaders
- Steel Worker
- Tatsujin
- Twin Cobra
- Violence Fight
- Volfied
És una selecció prou representativa de la companyia, amb jocs originalment llançats entre 1978 i el 1995, entre els quals veiem clàssics com Space Invaders, Bubble Bobble, Qix, The New Zealand Story, Rainbow Islands, Tatsujin, Kiki Kaikai, Elevator Action, Cadash, The Legend of Kage o Darius Gaiden, que poden ser més o menys del nostre gust, però que cal reconèixer que tenen molta anomenada. Com a inclusió molt benvinguda tenim el Dan-ku-ga, la revisió del Kaiser Knuckle, un dels “clons” de l’Street Fighter II també inclòs, que s’havia de llançar al desembre de 1994 però que es va quedar sense estrenar oficialment fins ara.
Evidentment, es troben a faltar coses, algunes de molt doloroses, com el Chase HQ, l’Operation Wolf tot i que s’entén que per motius de hardware requerit no hi sigui, el The Ninja Warriors -d’acord, “necessita” una pantalla allargada, però bé que ha sortit per a la Switch i la PS4…-, el Pu-li-ru-la, o d’altres que li va distribuir a Technos Japan, com el Renegade o el Double Dragon, que no m’hauria fet res tenir per enèsima vegada per la gràcia de tenir-los en una recreativa. Això passa sempre i cadascú deu tenir la seva llista de títols que li hauria agradat veure aquí i títols que li sobren, però el cert és que hi ha una bona part de la història de Taito i dels videojocs en general, amb propostes que es veuen molt antiquades i d’altres que són més noranteres -en el bon sentit de la paraula- que les noies amb vestit i vambes o les samarretes massa grans i per dins dels pantalons, passant per la lògica evolució dels anys 80. Evidentment, també hi haurà jocs que no coneixíem i que seran agradables sorpreses.
I, el que és més important, hi ha molts gèneres representats, amb la comentada omissió del de la velocitat. En aquest sentit supera l’Astro City Mini, que potser abusava dels puzles en proporció al nombre total de videojocs inclosos, mentre que l’Egret II Mini repeteix les sagues amb més moderació i sabent, per exemple, que els jocs dels dragonets Bub i Bob són molt diferents entre si, no com els Columns. Val a dir, però, que trobarem alguns textos en japonès -i els noms dels jocs també, cosa que farà que no sempre coincideixin amb el títol pel qual els coneixíem-, també a l’edició limitada occidental. Esteu avisades i avisats.
Deia al principi que eren 40 jocs ampliables a 50. Heu trobat a faltar l’Arkanoid, per dir un tros de clàssic de Taito? No patiu, només hi heu de posar diners. La companyia ha llançat la màquina amb una ranura per a targetes SD, en una maniobra molt astuta perquè està justificada: hi ha una sèrie de títols que s’han de jugar amb rodeta o trackball, i així com hi ha la possibilitat de comprar, a part, un comandament tipus pad i un arcade stick -ja era així amb l’Astro City Mini-, en aquest cas també es pot comprar un comandament que conté les esmentades rodeta i trackball, i que inclou una targeta SD amb els següents jocs:
- Arkanoid
- Arkanoid Returns
- Arkanoid: Revenge of DOH
- Birdie King
- Cameltry
- Marine Date
- Plump Pop
- Puchi Charat
- Strike Bowling
- Syvalion
Tot plegat està presentat amb un menú on, a banda de poder configurar el volum o la brillantor, l’idioma -l’anglès serà el més familiar que trobarem- i d’ordenar la llista de jocs segons diversos criteris, se’ns fa una petita mostra de com són els jocs, cadascun d’ells amb el nom, la data original de llançament, si s’aconsella restrictor quadrat o octagonal i el mateix amb l’orientació de la pantalla. Hi ha, com és habitual, la possibilitat de desar la partida en diversos slots, i un filtre que, també com sol passar, i en aquest cas és un punt negatiu, no és gens configurable i segurament no el posarem. Com a curiositat, hi ha un error: per tal de posar-lo haurem de triar “off”, i per treure’l, “on”. Pel que fa al so dels altaveus de la pròpia màquina, em consta que agrada menys que el de Sega, però personalment el trobo correcte i més fort i tot. Sigui com sigui, es poden connectar uns auriculars a la part posterior de l’aparell i problema resolt. La BGM del menú, per cert, està formada per tres cançons que es poden canviar.
Com passava amb l’Astro City Mini, la màquina es pot connectar a un televisor amb un cable HDMI (proporcionat), i en aquest punt controlar-la amb els comandaments addicionals o amb la palanca i els botons que duu integrats, i que he de dir que almenys a mi em semblen còmodes, però és clar, no soc una persona especialment exigent amb aquestes coses ni faig sessions d’hores i hores de joc. Per comparar-les novament, la de Sega té els controls més allunyats de la pantalla que la de Taito, per una qüestió de disseny original de les respectives màquines, i pot ser que acabi sent més incòmode jugar directament amb aquesta última, però també és més gran en si, i això vol dir que tant la pantalla, de 5 polzades, com els controls són considerablement més grans que els de la rèplica de Sega, i això convida més a fer partides a la pròpia màquina, sense passar per un monitor extern.
La pregunta és: val la pena? Si no us fan el pes aquesta mena de maquinetes, no, és clar que no. Si busqueu una emulació perfecta, els que en saben molt més que jo diuen que no ho és més que en altres aparells similars, de manera que no, deixeu-la córrer. Si, en canvi, teniu ja l’Astro City Mini, o la lleugerament menys afortunada Neo Geo Mini, i us agraden, aquesta us agradarà segur. De retop, el pad i l’arcade stick de la de Sega són compatibles amb l’Egret II Mini. És millor des del punt de vista tècnic, encara que també depèn dels gustos que tingueu pel que fa a videojocs, i si per exemple dueu Sega al cor, però Taito us és més igual, amb l’Astro City Mini ja feu. Val més diners, però estan més que justificats, de tant en tant hi ha ofertes, i importar-la des del Japó a través de la botiga online no xinesa més famosa del món és ràpid i segur -cap sorpresa a duanes, estan incloses al preu- i el conjunt acaba sortint per una quantitat força raonable, llevat que triem el més complet dels packs que se’ns proposen.
L’altra pregunta és: s’hi apuntaran altres companyies mítiques de les recreatives? Capcom ja ha fet alguns experiments com el Capcom Home Arcade, no precisament mini, però com que ja fa molts recopilatoris per a sistemes moderns no ho acabo de veure. Data East, potser? Konami? Tant de bo.
