Si esteu llegint aquest blog o ens seguiu en alguna banda dono per fet que us agraden els videojocs retro, independentment de la vostra posició respecte als moderns. I també que, quan podeu, encara hi jugueu i aprofiteu per provar coses que a la seva època se us van escapar per múltiples raons.
A aquestes altures ja sabem com jugar a aquests jocs d’una manera relativament fàcil, ràpida i fins i tot gratuïta, així com també existeixen les consoles (i les recreatives) mini i els rellançaments físics llicenciats per als sistemes originals, que de vegades, especialment quan s’exhaureixen, anirien a l’altra banda de l’espectre pel que fa al concepte de “gratuïts” perquè requeririen transaccions amb òrgans, però l’objectiu d’aquesta entrada és fer una ullada al panorama del retro a les consoles modernes, mitjançant mètodes legals. Veure què hi ha, o què hem de mirar i tenir en compte, pel que fa als sistemes que encara trobem al mercat actualment.
En aquest sentit, aviso que quan parli de PlayStation 4 i Xbox One hi podem incloure, gràcies a la retrocompatibilitat, les seves respectives successores, PlayStation 5 i Xbox Series X/S, tant per tot allò que estigui disponible en físic com en digital.
Si voleu, doncs, jugar a videojocs clàssics en sistemes actuals i respecteu les múltiples opcions que hi ha de fer-ho sense pagar ni un cèntim però preferiu tenir-los (encara que sigui digitalment) i pagar per la seva obtenció legal, és a dir, si sou com jo o directament jo, potser aquesta entrada us interessa o us ajuda a posar ordre a què hi ha i de quina manera ens arriba.
Abans de res vull aclarir, remarcar o recordar que avui no toca parlar de remakes o remasters, sinó de les roms originals executades en consoles modernes (i PC, sí…), encara que per qüestions de llicències o canvis en la sensibilitat en segons quins temes hagin patit, en alguns casos, modificacions sense les quals no s’haurien pogut publicar, i de vegades aquestes arriben mitjançant alguna actualització a posteriori -com en el cas del Neo Turf Masters, que per disputes legals ara té a tot arreu el seu nom japonès, Big Tournament Golf-, i en casos extrems hi ha títols que s’acaben retirant de les botigues digitals i tot.
Són diverses les maneres que tenen aquests jocs de tornar a nosaltres, i moltes les companyies que volen treure legítim profit de l’interès per aquests jocs clàssics. Una d’elles, per exemple, és Hamster Corporation, que és la responsable del segell digital Arcade Archives i el seu germà ACA Neo Geo, amb els quals ha estat llançant, des de 2014 per a PS4 i des de 2017 també per a Switch (en Xbox One només de Neo Geo), títols arcade de diferent entitat, popularitat i obscuritat, coses que van des del Sunset Riders, el Double Dragon, el Galaga, el Bubble Bobble o el Mazinger Z fins a títols més desconeguts com el Trio the Punch, el The Genji and the Heike Clans o el Grobda. En exclusiva per a la Switch, naturalment, hi ha els arcades de Nintendo, com el Vs. Super Mario Bros, el perdut Sky Skipper o, per primera vegada en dècades per problemes legals i malgrat intents de recreació des de zero de la pròpia Nintendo, l’arcade original del Donkey Kong. A aquestes altures, i amb una cadència setmanal reconeguda pel Llibre Guinness dels Rècords i tot, ja s’han superat els 260 llançaments de clàssics de recreativa i, de Neo Geo, en van arribar a sortir 108.
Entre les companyies de les quals Hamster ha anat adquirint llicències ens trobem noms com Konami, Taito, Namco, Data East, Irem, Jaleco, SNK, Nichibutsu, NMK, Nintendo, Sunsoft, Technos Japan o UPL. Poca broma.
La qualitat i la percepció respecte a aquests jocs pot variar segons el títol i la persona, però és important per a la preservació de la història dels videojocs que es publiqui tot el que es pugui. A banda d’això, el que ens ofereixen aquests llançaments pel que fa a opcions són filtres d’scanlines, classificació online, variacions regionals de les ROMs (normalment), configuració de dificultat i les modalitats Hi-Score (un sol crèdit) i Caravan (5 minuts de joc).
Un altre segell de títols retro és Johnny Turbo’s Arcade, exclusiu de Switch i a càrrec de Flying Tiger Entertainment, que ens porta títols arcade de Data East però sense tantes opcions de configuració, centrant-se en els filtres d’imatge, que són prou diversos. En aquest cas hi ha un grapat de jocs i no ha tingut continuïtat, però ens ha deixat coses com Bad Dudes vs DragonNinja, Sly Spy, Caveman Ninja, Night Slashers, Gate of Doom o Wizard Fire. Tot i que el segell és, com he dit, exclusiu de Switch, alguns d’aquests jocs es van reagrupar i publicar com a Retro Classix Collection i, ara sí, van arribar a la PS4.
Sega Ages no és pas una marca recent, va començar a la Saturn el 1996 i fins i tot en va arribar una entrega a Occident amb l’Out Run, l’Space Harrier i l’After Burner II, i després de passar per PlayStation 2 i després PS3 i Xbox 360, el 2018 va aterrar a la Switch amb diversos títols de la història de la companyia, principalment arcade però també amb algun representant de Master System i Mega Drive, i amb millores i modalitats de joc opcionals. Parlem de títols com el mateix Sonic the Hedgehog -que va anar molt bé perquè no el tenim en gaires llocs-, l’Alex Kidd in Miracle World, el Phantasy Star, l’esmentat Out Run, el Shinobi, el Fantasy Zone, el Thunder Force AC i el IV , el Gain Ground o el Virtua Racing amb un rentat de cara, però estava previst que la companyia al darrere dels ports, la prestigiosa M2, s’atrevís més endavant amb coses de Saturn i Dreamcast. Malauradament, el 2020 la línia es va donar per tancada sense que això es fes realitat.
Arcade Game Series és una línia molt breu, de només 4 títols, que Namco va llançar digitalment per a Xbox One, PlayStation 4 i Windows i conté el Pac-man, el Dig Dug, el Galaga i, atenció, perquè es veu poc per problemes de llicències -bàsicament, Namco hauria de pagar pel seu ús a AtGames-, el Ms. Pac-man.
També tenim un segell més recent i força específic de City Connection que té el nom d’S-Tribute o Saturn Tribute, segons com ho trobem, i que està dedicat a jocs de Saturn, i no són només títols individuals, sinó que de vegades els publiquen de dos en dos: tenim el Layer Section & Galactic Attack, el Cleopatra Fortune, l’Elevator Action Returns, el Metal Black, el Puzzle Bobble 2X & Puzzle Bobble 3 i el Batsugun, per ara. A més, fa un temps es va publicar, en aquest cas també en físic, el Cotton Guardian Force Saturn Tribute, amb dos títols de la saga Cotton i el Guardian Force.
Per als amants dels recopilatoris de més de dos jocs encara queda teca, i en aquest cas, a diferència de la majoria del que hem repassat fins ara, solen ser col·leccions que es poden comprar també en format físic, en un territori o altre, si no en tots, amb alguna excepció. No són un concepte tan nou com la recuperació de clàssics de manera individual i digital, perquè de recopilatoris de jocs retro en físic ja en podíem trobar als anys 90 a la Saturn i la PlayStation (per exemple, un de Konami de l’MSX que no va sortir del Japó i no s’ha repetit mai), i cada generació ha tingut els seus, però podríem dir que últimament hi ha hagut un boom d’aquesta mena de productes, que segons qui se n’encarregui tenen més o menys opcions de configuració, material d’arxiu, polidesa en la presentació i la interfície, desafiaments i modalitats addicionals.
Tenim, per exemple, el Kunio-kun: The World Classics Collection, que posteriorment va sortir a Occident com a Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, amb tots els títols de Famicom d’en Kunio i els pocs que es van localitzar per a la NES, a més dels tres Double Dragon de la 8 bits de sobretaula de Nintendo. De tots els que citarem probablement és el recopilatori més de veta de mercat, competint per aquest honor amb els Valis Collection, però són també força específics els Turrican Anthology -també es pot trobar com a Turrican Flashback, però amb menys contingut-, el Ninja Jajamaru Collection -a Occident Ninja Jajamaru: The Great Yokai Battle + Hell-, l’Aleste Collection -amb els títols de la mítica saga de shmups que van rebre la Master System i la Game Gear, i de regal un de nou fet per a la portàtil el 2020-, la línia Toaplan Arcade Garage -exclusivament japonesa i amb un parell de jocs de naus de la mítica Toaplan a cada entrega, amb versions arcade i domèstiques dels jocs protagonistes, a més de títols extra que pertanyen a altres gèneres-, o el Blizzard Arcade Collection, amb els dos The Lost Vikings com a títols més destacats.
Però, és clar, també hi ha jocs retro molt més coneguts i populars que aquests, i també acostumen a formar part de col·leccions. Per exemple, per part de Digital Eclipse, companyia que s’ha guanyat bona fama amb la gran feina de recerca que fa per a aquestes col·leccions i la quantitat de material de museu o d’arxiu que hi inclou, tenim els Mega Man Legacy Collection -amb diversos volums i cobrint des dels originals de NES fins als Mega Man Battle Network-, l’Street Fighter 30th Anniversary Collection, el Samurai Shodown Neogeo Collection -amb una versió extra del V que s’havia perdut en el temps-, el The Disney Afternoon Collection -amb els jocs dels estimats esquirols de Disney, en Darkwing i altres-, l’SNK 40th Anniversary Collection -amb bona part dels clàssics arcade de la companyia d’abans de llançar la Neo Geo-, el Disney Classic Games Collection -amb diferents versions de l’Aladdin, el The Lion King i The Jungle Book-, o més recentment els aclamats Atari 50: The Anniversary Celebration -amb un museu i una interfície més celebrats que els propis jocs, en molts casos, especialment els títols d’Atari 2600, massa antics per a molta gent- i Teenage Mutant Ninja Turtles: The Cowabunga Collection, un somni fet realitat per als que volíem tenir tots els jocs de les tortugues ninja de 8 i 16 bits de Konami.
De recopilatoris en podem trobar dedicats a sagues, companyies i fins i tot consoles concretes. En el primer cas tenim exemples com Space Invaders Invicible Collection, Darius Cozmic Collection, Collection of Mana, Pac-Man Museum+, Castlevania Anniversary Collection, Contra Anniversary Collection, Wonder Boy Anniversary Collection…
Pel que fa a companyies que celebren la seva pròpia existència hi ha el Konami Anniversary Collection: Arcade Classics -sobretot amb shoot’em ups-, el magnífic Rare Replay per a la Xbox One -amb una selecció de jocs de la companyia britànica des de l’Spectrum fins a la Xbox 360-, el Namco Museum de la Switch -tot i que, com a marca, ja té una llarga història a l’esquena-, amb un grapat de títols arcade, el Namco Museum Archives -amb dos volums dedicats a jocs de la companyia per a la Famicom-, Taito Milestones -que, curiosament, són jocs llançats també de manera individual als Arcade Archives-, el Capcom Beat’em up Bundle, el Capcom Fighting Collection -amb títols de lluita que no són de la saga Street Fighter majoritàriament, però això no vol dir que no hi tingui presència-, l’IGS Classic Arcade Collection -amb jocs de la companyia taiwanesa que imitava la Neo Geo- o els curiosos dos volums de Capcom Arcade Stadium, roms arcade de la companyia presentades amb una interfície preciosa de màquines recreatives, i que costa entendre per què no s’han llançat en físic en cap mercat i ni tan sols de manera limitada.
Quedaven per esmentar els recopilatoris dedicats a consoles, no tan abundants, i en aquest sentit tenim els NeoGeo Pocket Color Selection, una bona manera d’explorar econòmica i legalment el catàleg de la portàtil de culte, o el Sega Mega Drive Classics, l’enèsima recopilació de jocs de la 16 bits de Sega, però amb petites diferències respecte a la de la generació PS360.
Hem vist els llançaments més importants que hi ha hagut en els darrers anys, tant de jocs ben coneguts com de coses no tan suades, i no hi ha dubte que sempre hi trobarem a faltar títols que ens agradaria veure-hi malgrat que de vegades són desitjos poc realistes, opcions de configuració o fins i tot, qui hi entengui, hi trobarà pegues en l’emulació, a més que ens podem queixar legítimament de preus, maneres de partir volums o omissions absurdes de segons quins jocs o versions dels mateixos que no haurien de representar cap problema de llicències, però també és cert que aquestes col·leccions i els llançaments individuals contribueixen a la preservació de molts videojocs -tant si parlem de títols que no se solen recuperar com d’altres que tenen llicències complicades i per això es veuen poc i potser no es tornaran a veure legalment-, a la difusió de molts d’ells i, per què no dir-ho, a la logística de casa nostra, perquè fins i tot en format físic ocupen menys espai que si els tinguéssim originals per separat, en cas que ens els poguéssim permetre.
És evident que l’interès pel retro ja no és cosa de quatre gats -encara que difícilment veurem títols o recopilatoris d’aquests entre els més venuts de cap setmana, mes o any-, les companyies ho saben i n’han estat traient profit. I que la cosa continuarà. Que no pari, doncs.
