Gunfright: duels a l’Oest en blanc i negre

El western és un gènere de la ficció que, després d’haver viscut una època daurada fa unes quantes dècades, va quedar pràcticament oblidat, de manera que actualment, molt de tant en tant, encara se’n fa algun, però de to molt diferent, més realista i nostàlgic, fins i tot adaptat a l’època actual. Ara bé, als videojocs també se l’ha pogut veure, i no poques vegades, perquè no deixa de ser un tipus d’història clàssica amb molts seguidors i ideal per a viure’l de manera interactiva. Estic segur que, en barrejar els conceptes “western” i “videojocs”, esteu pensant en el gran… Gunfright, oi que sí?

Es tracta d’un joc del ZX Spectrum, -que no és la plataforma on hi he jugat, sinó que ho he fet a la Xbox One, a través del recopilatori Rare Replay– de 1985, un videojoc típicament Rare, amb la perspectiva isomètrica que caracteritzava els títols de la companyia llavors anomenada Ultimate Play the Game i, sobretot, el motor gràfic Filmation II, evolució del primer Filmation -representat pel mític Knight Lore-, també de l’actual Rare.

Inspirat al seu torn en el Nightshade, llançat el mateix any per l’empresa fundada pels germans Stamper, en aquest cas controlem un xèrif que es dedica a buscar delinqüents en un poble típic del Far West, i que per casualitat duu el cognom de Quickdraw, és a dir, “el que desenfunda ràpid”. Diguem que l’avantpassat que es va inventar el cognom era un visionari.

Curiosament el joc comença amb una pantalla de bonificació que consisteix en disparar a bosses de diners que cauen del cel, amb vista en primera persona. Però val més que n’encertem tantes com puguem, perquè necessitarem els diners: durant les pantalles, cada cop que disparem una bala -de la mida de salsitxes, per cert- se’ns resten diners, igual que quan agafem un cavall, en Panto, que sembla de broma o directament dibuixat per l’E. C. Segar, creador del còmic clàssic Thimble Theatre (on un personatge secundari anomenat Popeye va acabar conquistant el protagonisme).

Amb el cavall, per cert, anem molt més ràpid i podem atropellar els enemics, però dura només uns segons. A més, si aixafem un innocent se’ns cobrarà una multa important.

Aquest sistema de multes i preus se’ns notifica en una cantonada de la pantalla en forma de missatges de telègraf, i va variant a mesura que passa l’estona, i em sembla força simpàtic i original. També crida l’atenció que els enemics comuns siguin senyors amb faldilla, o més pertorbador encara: senyores amb barba. O potser tot plegat és per culpa de les limitacions gràfiques de l’època, tot i que llavors es va aplaudir l’aspecte d’aquest videojoc.

Així, l’objectiu és enfrontar-nos a un fugitiu buscat i vèncer-lo tot enduent-nos la recompensa, però primer l’haurem de trobar gràcies a les indicacions aproximades dels innocents que esmentava, que van fent saltirons nerviosos -potser perquè són conscients que són delators i temen les represàlies- mentre apunten amb el dit cap on se suposa que hi ha el malvat.

També podem anar a la nostra i explorar els camins i els edificis, que afortunadament transparenten quan hi entrem, però d’aquesta manera trigarem més. Sigui com sigui haurem d’anar matant les senyores –un tret i tururut viola, però també si el rebem nosaltres- i esquivant cactus si no volem morir.

Un cop trobem el bandoler, caracteritzat per la seva gran mida -i perquè ell duu pantalons, com el xèrif protagonista, tal com es pot veure a la imatge de dalt-, li hem de fúmer un tret i això ens durà al combat final de la pantalla: un duel amb vista en primera persona. Si el superem, anem a la pantalla següent, on ens espera un bandoler amb una recompensa més alta. N’hi ha un total de 20. I aquesta és l’estructura del Gunfright. Com diria en Kurt Vonnegut, so it goes.

És un títol que m’ha sorprès perquè enganxa, i ho fa malgrat el sempre difícil control típic de l’Spectrum (l’emulació al Rare Replay és fidel) -tot i que val a dir que en aquest cas no ho és tant-, els gràfics rudimentaris i l’absència de música. Tot molt de l’època i aquell ordinador. És divertit i addictiu, i que un joc de 32 anys es vegi així encara ara és una mostra que es tracta d’un petit clàssic, un videojoc per al qual no passen els anys. Tot i així, em sembla que aquesta tardor no se n’espera la segona part.

 

Autor
Moroboshi
Moroboshi
[www] [twitter] De la generació del 82, a casa teníem un MSX SVI’738 Spectravideo, a.k.a. “MSX 1.5″, que anomenàvem “l’ordinador”. Em portaven jocs gravats en disquets, em fascinava no saber ... [Continua]

Comentaris

  • Rafael Romero López ha dit:

    Brutal! Lo machaque hasta la saciedad. El niňo chivato dado botes era la ostia. Gran juego.

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Doncs no vaig tenir la sort que fos una de les conversions de Spectrum que van passar pel meu MSX, però si actualment em sembla tan addictiu, segurament t’ho vas passar molt bé a l’època!

  • Salore Salore ha dit:

    En el seu dia no vaig jugar mai al joc, encara que hi havia versió per MSX, el microordinador que tenia, i també per Amstrad CPC, el que tenia la majoria dels meus amics, però sempre havia sigut un joc que tenia present gràcies a revistes com Micro Hobby i Micromania.

    Molt curiós que el joc comences amb una fase de bonus, suposo que era per que anéssim escalfant els dits amb el teclat.

    Molt content de que comentis un joc tant clàssic gràcies a un recopilatori tant actual 🙂

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Sí, m’imagino que si era bo el van convertir a MSX també, però com deia a l’altra resposta no el vaig tenir mai. Hauria estat divertit.

      Els meus replantejaments puristes han fet que gràcies a recopilatoris com aquest hagi entrat en contacte amb grans títols que altrament no hauria provat mai. Benvinguda sigui aquesta obertura parcial!

Deixa un comentari

*