Jocs 3

Ni No Kuni: Wrath of the White Witch

Aprofitant que no fa massa dies, concretament el 23 de març, ha sortit a la venda el joc Ni No Kuni II: Revenant Kingdom per a PS4 i PC, rescato i adapto l’entrada que vaig fer com a col·laboració puntal a la pàgina web Gaming.cat (la web de la comunitat en català d’aficionats als videojocs) on parlava de la primera entrega d’aquesta saga, Ni No Kuni: Wrath of the White Witch. Aquí hi ha l’enllaç de l’entrada original  https://www.gaming.cat/2013/03/opinio-sobre-ni-no-kuni/ que es va publicar el 9 de març de 2013.

Ni No Kuni: Wrath of the White Witch és un joc de rol japonès publicat per Namco Bandai i desenvolupat per l’estudi japonès LEVEL 5 junt amb la col·laboració en l’apartat audiovisual per STUDIO GHIBLI, creadors d’obres mestres i grans referents  de l’animació japonesa del qual no crec que faci falta presentació.

El joc originalment va aparèixer al Japó a finals de 2010 per la consola portàtil Nintendo DS. A finals de l’any següent, novembre de 2011 i també sols al Japó, va arribar la versió del joc per a consola de sobretaula en exclusiva a PS3. Aquesta versió és una ampliació i millora del joc de portàtil, la qual l’1 de febrer de 2013 va sortir a EEUU i Europa, doblat al japonès i l’anglès, i traduït i localitzat al castellà.

 

El primer element que destaca només arrancar el joc és l’apartat gràfic. Un cúmul de bellesa artística i de bon disseny, amb colors vius i alegres, executat amb gran mestratge per part del STUDIO GHIBLI aplicant una tècnica pròpia al característic mode gràfic del Cel Shading (fer que els gràfics del videojoc semblin de dibuixos animats) que li dóna una personalitat característica i única al joc, i amb unes animacions de tots els elements mòbils que surten en pantalla increïblement fluides, fan que només contemplar el joc durant una estona et posis de bon humor i molt bon rotllo. A més, l’apartat audiovisual es veu reforçat per un virtuós apartat sonor, amb uns efectes de so que acompanyen a la perfecció i, sobretot, per una banda sonora magistral, plena de melodies agradables a l’oïda que s’adapten perfectament a cada situació del joc i d’una qualitat fora de sèrie , firmada pel mateix Joe Hisaishi, compositor de la gran majoria de les bandes sonores de les pel·lícules del STUDIO GHIBLI.

També s’ha de destacar la gran localització que s’ha fet al castellà en la traducció dels texts, adaptant-los amb referències humorístiques pròpies de l’idioma i fent servir de recurs frases famoses d’humoristes, com per exemple del ja desaparegut Chiquito de la Calzada, i emulant situacions de programes de monòlegs humorístics. El joc no està doblat al castellà, ni molt menys al català, i cap falta que li fa, ja que gràcies a la gran traducció es gaudeix igualment. Els doblatges que sí que hi ha, l’anglès i el japonès, són de gran qualitat i implementació.

 

Fetes ja les presentacions i descrits els apartats tècnics, anem a capbussar-nos al fascinant món de Ni No Kuni. Argumentalment el joc és un cúmul de clixés dels jocs japonesos de rol, on un nen, l’Oliver, es veurà en una situació molt desgraciada només començar el joc on perdrà la seva mare. A partir d’aquí i gràcies a la seva desesperació, apareix en Drippy i junt amb ell comença un viatge fantàstic a través d’un món paral·lel al seu on el seu màxim objectiu és retrobar-se amb la seva mare. En aquest món paral·lel descobrirà llocs inimaginables i fantàstics, viurà grans aventures i de pas haurà d’ajudar als habitants d’aquest món i a la vegada el del seu.

El nou indret està format per una riquesa de varietat de zones i paisatges magistralment dissenyats, tot implementat dins d’un mapa mundi de la vella escola, el qual invita a perdre’t per descobrir tots els pobles, masmorres, tresors i objectes que estan amagats i gaudir del viatge mentrestant ho fas. Això fa necessari que moltes vegades hagis de recórrer al llapis i paper, tal com es feia abans, per anotar diferents elements com ara material necessari per fer alquímia, llocs amagats o localitzacions de tresors que en un primer moment no has pogut anar a recollir; per així que no et deixis res on més endavant de l’aventura ho podries trobar a faltar.

El joc està ple de missions secundàries, de caça o d’ajudar a la gent, les quals serveixen per conèixer el bast món amb la seva flora i fauna i per evolucionar els personatges per poder fer front als desafiaments més durs.

Com tota gran aventura de rol, no estàs sol en aquest periple. Els companys d’aventura són carismàtics, estan ben diferenciats i al llarg de l’aventura es destapa la importància de cadascun. Personalment vaig quedar enamorat del Drippy, el follet que canalitza l’aventura, un personatge que és molt carismàtic i que et fa de guia i de tutor, el qual moltes vegades ens farà arrencar un somriure.

 

El pilar més important d’un joc de rol sempre és el sistema de combat i en aquest cas es resol de manera magistral. Els enfrontaments no són aleatoris, sinó que tu veus els enemics al mapa i els pots esquivar o si tens massa nivell són ells els que fugen de tu. Quan comença la batalla la pantalla canvia al mode de lluita, sempre fent servir de fons paratges de la zona del mapa on estàs.

El sistema de combat és un híbrid, gairebé diria que perfecte, entre el típic sistema per torns i l’acció directa d’un action-rpg. A més, et dóna llibertat de moviments durant el combat quan no estàs executant una acció (sigui atacar, defensar, utilitzar objectes o màgia) i també et dóna la possibilitat que quan estàs atacant o defensant de suspendre l’acció i canviar l’estratègia de combat.

Durant el combat també pots invocar unes criatures, els únimos, que poden lluitar en lloc teu però que estan unides a la teva ànima i, en conseqüència, perdran vida i màgia del personatge que els ha invocat. Cada únimo pertany a una classe i depenent d’aquesta tenen unes característiques diferents i molt variades per recórrer a diferents estils de combat (atac físic, atacs amb màgia, etc.). També s’ha de dir que cada únimo està vinculat a un element (Sol, estrella, lluna i terra) els quals un preval sobre l’altre com si fos el joc de pedra, paper, tisora. Durant el joc hi ha un mini-joc d’alimentació dels únimos per fer-los evolucionar.

 

En el transcurs del combat només controlem un personatge a la vegada i els companys són controlats per la CPU sota unes premisses que tu defineixes gràcies a un sistema de menús molt àgil, que a més et permet canviar de personatge controlable i dins d’aquest, poder triar un dels tres únimos que pot portar cada protagonista.

L’únic punt negatiu del joc és que pateix d’uns combats on la dificultat no és gaire elevada i, exceptuant algun final boss, les lluites són fàcils. Tot i això, si durant el combat no estàs atent i et despistes, costa molt girar la truita del combat quan els nivells són igualats.

 

Arribant al final només dir-vos que Ni No Kuni: Wrath of the White Witch és un joc que aglutina diversos elements de sagues de JRPG consolidades i que hi afegeix els seus propis elements que li donen caràcter i una personalitat  pròpia, amb un apartat audiovisual excel·lent i que només se li pot recriminar una dificultat una mica baixa. Al seu dia i gràcies a ell vaig tornar a gaudir un JRPG com feia temps que no gaudia, em va absorbir de manera brutal i amb ell vaig tornar a viure sensacions que feia temps que no sentia jugant als videojocs, em va fer riure i emocionar i em va fer recordar aquelles sensacions de quan vaig jugar els meus primers jocs de rol japonès.

Sense cap mena de dubte puc dir que és el meu joc preferit del catàleg de PS3 i de la generació de consoles anterior. Us el recomano totalment i més ara que ha sortit una nova interacció de la saga.

3 Comments

  • Moroboshi
    Reply
    Moroboshi
    27 abr., 2018

    Molt bona ressenya, Salore!

    Jo no tinc aquest joc, sovint m’he plantejat comprar-lo en japonès per a la DS, però sembla que seria massa complicat amb el meu nivell de l’idioma. I si s’han de prendre notes vol dir que segurament tinc raó.

    És dels pocs jocs pels quals m’ha sabut greu no tenir una PS3, em fa ràbia que aquesta franquícia estigui orientada a les consoles de Sony -com tantes altres, però aquesta m’interessava-, i si la tingués sens dubte me’l compraria.

    Pel que fa a la localització, opino que això que lloes per a mi -i per a molta gent- és un defecte, perquè les frases de moda… acaben passant de moda. Una bona traducció fuig de Chiquitades, “no… lo siguiente”, “va a ser que no”, etc., perquè un dia es veuran antiquadíssimes. Però bé, suposo que tu en vas gaudir quan tocava i et va agradar, això.

    Sempre és interessant saber quins són els jocs que van marcar els companys. A veure si t’agrada el Ni no kuni II.

    • Salore
      Reply
      Salore
      27 abr., 2018

      Moltes gràcies, Moroboshi 🙂

      Si vols jugar al de DS de manera no molt lícita, hi ha un pedaç en castellà per així poder assabentar-te de tota la història.
      Referent al que comentes sobre la localització t’he de donar la raó. A mi em va fer molta gràcia al seu dia, però d’aquí uns quants anys potser que ho trobi fora de lloc i que em grinyoli i tot, però… en aquest cas crec que no 😛

      Ja et dic, per a mi Ni No Kuni va ser el millor joc de PS3 i un dels que he gaudit més en la meva vida de vídeo jugador.

  • Scroll
    Reply
    Scroll
    8 maig, 2018

    Molt bona entrada Salore!
    Ni No Kuni m’atrau molt, visualmente sobretot, però per ara en soc un ignorant.
    Gràcies per compartir-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada