Consoles

Anàlisi de la PC Engine Mini

La moda de les rèpliques funcionals en miniatura de les consoles clàssiques que va posar en marxa Nintendo fa uns anys ha fet aparèixer noves propostes, amb més o menys encert, basades en sistemes tan populars com la Super Nintendo, de la mateixa companyia, la Neo Geo Mini, la PlayStation Classic i, fins ara com a membre més jove del club, la Mega Drive Mini.

Al desembre de 2016, però, un mes després del llançament de la NES Mini, Konami va registrar la marca Turbografx, una notícia que va fer especular amb una possible versió en miniatura de la consola de NEC, però que no va tenir continuïtat ni gaire més ressò fins que l’any passat es va anunciar oficialment que, en efecte, així seria: l’any 2020 arribaria la PC Engine o Turbografx Mini.

Cada gran mercat (EUA, Japó i Europa) rep una versió de la consola de NEC en miniatura

Ho faria en tres versions: al Japó sortiria la PC Engine Mini, tot imitant el model original de la consola; als Estats Units hi hauria una versió miniaturitzada de la Turbografx-16, que té un aspecte totalment diferent, i a Europa, curiosament, en comptes de rebre la Turbografx (sense el “-16”) es va optar per llançar-hi el model CoreGrafx Mini, que replicava la revisió de la PC Engine, en un altre color i originalment amb sortida A/V en comptes d’RF, però que no era la que va arribar en el seu moment. On es va replicar amb més fidelitat, per desgràcia, va ser en la distribució: només es podria comprar a Amazon, però a Itàlia, França i el Regne Unit. La maledicció de la consola a l’estat espanyol es repetiria el 2020: s’hi podria comprar, però a través de la “importació” europea.

En aquest cas portem l’anàlisi de la versió japonesa de la maquineta, tant per preferències personals com pel fet que, a causa de l’aturada de fàbriques provocada per la pandèmia del COVID-19 -i en realitat un temps abans que es fessin oficials les mesures de confinament-, es va anunciar que Occident no rebria les seves versions el 20 de març, com estava previst, sinó que quedaven a l’aire fins a nova ordre. Esperem que tot plegat es normalitzi com més aviat millor i que puguem tornar a gaudir de les nostres vides i de les nostres compres sense restriccions inesperades.

Com diuen des de Konami, no la podien fer gaire més petita o no tindríem res a les mans

La PC Engine original ja era una consola molt petita, de manera que aquesta “mini” és només una mica més petita que l’original, res d’espectacular com en els casos que havíem vist fins ara. Ara bé, hi ha elements externs que criden l’atenció: és bonica, és clar, però a diferència del nivell de detall amb què es va replicar la Mega Drive Mini, a la PC Engine Mini veiem com, més enllà del comprensible canvi del port original per al comandament pel format USB i de la substitució de les connexions de cables audiovisual i elèctric per, respectivament, sortida HDMI i micro USB -per alimentar la consola amb el monitor o la presa de corrent-, Konami ha optat per “tapar” la ranura per a les mítiques HuCards de NEC, així que hi veiem el forat, però no té escletxes. Es podria haver llançat amb una rèplica de targeta de joc introduïda i no hauria calgut ni que fos extraïble, però bé, és un detall estètic i que es pot debatre per una simple qüestió de gustos. Parlant de NEC, al comandament inclòs amb la unitat -que, per cert, té un cable de 3 metres, el més llarg fins ara- desapareix el nom de la companyia que va llançar la consola el 1987. No l’han substituït pel de Konami, però, en el que es pot interpretar com un brot de decència.

I sí, malgrat que és una mini més cara que les altres -duu més jocs, però ja hi entrarem- i que se li ha posat un port USB extra per a comandaments quan la consola original requeria un adaptador multitap fins i tot per a un segon jugador, no s’ha acompanyat amb un segon controlador de sèrie, així que si en volem un l’hi haurem de comprar a Hori, que en té la llicència -i que sí que els ven a l’Amazon de l’estat espanyol, toca’t els…-, així com també versions amb turbo i l’esmentat multitap de 5 jugadors per a treure tot el suc dels jocs inclosos en memòria que ho permeten.

Pel que fa a l’emulació, no entraré a valorar la seva precisió perquè ni en soc especialista ni serveix de res quan, com acostuma a passar, a mesura que passa el temps la gent va trobant més pegues a aquestes minis, però és a càrrec d’M2, igual que la Mega Drive, així que se’n pot esperar una bona feina. En aquest apartat hi podem incloure la interfície i tot allò que no són els jocs en si, i aquí hi trobem coses bones i també de no tan bones. Comencem per les menys positives: com ja passava a la Mega Drive Mini, pel que fa a scanlines tenim només l’opció de posar-les o no, així que no en podem regular l’estil ni la intensitat, cosa que costa d’explicar quan altres companyies dedicades a la recuperació i preservació de clàssics s’hi esforcen més, en aquesta qüestió.

D’altra banda, hi ha diverses opcions de visualització (pixel perfect, 4:3, 16:9 -allargassat-… i fins i tot una de ben curiosa, que és un marc que imita la versió portàtil de la consola, la PC Engine GT / TurboExpress) i alguns marcs per omplir la pantalla -també es pot triar no posar-ne cap-.

Els menús estan molt cuidats, i en aquest cas se separen el catàleg japonès i l’occidental

El menú és l’apartat que s’ha cuidat més. Si bé aquesta vegada no hi ha l’opció, com a la Mega Drive Mini -que torno a citar perquè, recordem, també se’n va encarregar M2-, de posar els jocs de costat i veure’n els lloms, i potser tampoc no tenia sentit perquè les seves capses eren molt primes, sí que gaudim d’una animació de la inserció del joc a la consola quan n’escollim un. Visualment és un menú que recorda el de la NES i la SNES Mini, però, amb la franja horitzontal superior reproduint la consola en si, encara més que a les de Nintendo. Aquest detall és interessant perquè el catàleg inclòs està format per títols japonesos i americans, i quan canviem d’un apartat a l’altre aquesta interfície canvia i la part de la consola reproduïda és la de la regió en qüestió. També canvia la música de fons del menú, quan fem això. Una melodia, per cert, enganxadissa i amb reminiscències de l’època -finals dels 80 a primera meitat dels 90- en tots dos casos.

Com no podia ser d’una altra manera, podem ordenar els jocs segons diversos criteris (alfabètic, cronològic…), hi ha save states per poder desar la partida en qualsevol moment, amb quatre espais per a cada títol, i quan ens situem damunt de cada portada veiem, al costat dels slots de desar partida, una icona que ens indica fins a quants jugadors poden jugar a cada títol. Ah, i en aquest cas, com ja es va fer amb la mini de Sega, es pot tornar al menú sense necessitat d’aixecar-se del sofà, concretament prement els botons Run i Select alhora.

Evidentment, el més interessant d’aquestes màquines són els jocs que inclouen, tot i que hi ha força gent que les vol simplement per exposar o per col·leccionar i s’estima més jugar als seus jocs a les consoles originals o emulades. Tot i així, no podríem parlar d’aquest aparell sense repassar el seu catàleg, i en aquest cas és un rècord entre les rèpliques en miniatura que han sortit fins ara: 58 títols en la versió japonesa i 57 en les occidentals, tot i que, en haver-hi 5 videojocs que s’inclouen tant en versió japonesa com en la localitzada en anglès, al final de jocs diferents n’hi ha 53 a la PC Engine Mini i 52 a la Turbografx-16 Mini / Core Grafx Mini.

Tenim videojocs en versió japonesa o americana, i com que hi ha 5 casos en què se solapen, el total de jocs diferents és de 53 o 52, segons el model.

Abans de veure’n la llista -de seguida hi arribarem- cal destacar que, si bé a la Mega Drive Mini no s’hi van incloure títols de Mega-CD ni del 32X, en el cas de la consola de NEC, coneguda entre altres coses per la gran quantitat de models i perifèrics que calia combinar per tal d’accedir a tot el seu catàleg, hi veurem jocs tant del format HuCard original com del Super CD-ROM², l’Arcade CD-ROM² i la SuperGrafx, l’equivalent de la Xbox One X o la PS4 Pro per a la PC Engine, una versió força més potent de la consola que la convertia realment en el sistema de 16 bits que no era, tot i que va ser un fracàs i només va tenir cinc jocs que en treien profit.

Videojocs occidentals

– Air Zonk
– Alien Crush
– Blazing Lazers
– Bomberman ’93
– Bonk’s Revenge
– Cadash
– Chew-Man-Fu
– Dungeon Explorer
– J.J. & Jeff
– Lords Of Thunder (CD)
– Military Madness (inclòs també en japonès com a Nectaris)
– Moto Roader
– Neutopia
– Neutopia II
– New Adventure Island
– Ninja Spirit
– Parasol Stars
– Power Golf
– Psychosis
– R-Type
– Soldier Blade
– Space Harrier
– Victory Run
– Ys Book I & II (CD)

Videojocs japonesos

– Akumajo Dracula X Chi No Rondo (Castlevania: Rondo of Blood) (CD)
– Aldynes (SuperGrafx)
– Appare! Gateball
– Bomberman ’94
– Bomberman: Panic Bomber (CD)
– Chô Aniki
– Daimakaimura (SuperGrafx – Ghouls ‘n Ghosts)
– Dragon Spirit
– Dungeon Explorer
– Fantasy Zone
– Galaga ’88
– Ginga Fukei Densetsu Sapphire (CD-A)
– Gradius
– Gradius II – Gofer No Yabo (CD)
– Jaseiken Necromancer
– Nectaris (inclòs també en anglès com a Military Madness)
– Neutopia
– Neutopia II
– Ninja Ryūkenden (Ninja Gaiden)
– PC-Genjin
– Seirei Senshi Spriggan (CD)
– Snatcher (CD)
– Splatterhouse
– Spriggan Mark 2: Re-Terraform Project (CD)
– Star Parodier (CD)
– Super Darius (CD)
– Super Momotarô Dentetsu II
– Super Star Soldier
– Tengai Makyô II: Manji Maru (exclusiu de la PC Engine Mini) (CD)
– The Genji and the Heike Clans
– The Kung Fu
– Tokimeki Memorial (exclusiu de la PC Engine Mini) (CD)
– Valkyrie no densetsu
– Ys I & II (CD)

Encara que es tracti d’una consola i un catàleg no especialment coneguts pel públic occidental, sí que hi ha noms que reconeixem, és clar, com Bomberman, New Adventure Island, Snatcher (inclòs només en japonès, perquè en la versió de la PC Engine no tenia traducció, si bé tampoc censura), Lords of Thunder, Ghouls ‘n Ghosts, R-Type, Gradius o els de les aventures d’en Bonk, la “mascota” del sistema, aquí curiosament representat per una aventura en japonès i una altra en anglès.

Els títols inclosos són els mateixos als tres models de la miniconsola -amb els avantatges i els inconvenients (gustos diferents en zones diferents) que això implica-, però és veritat que hi ha petites diferències: el Tokimeki Memorial i el Tengai Makyô II: Manji Maru només es troben a la PC Engine Mini, que en canvi perd el Salamander que sí que tenen la Turbografx-16 Mini i la Core Grafx Mini. A banda d’això, i del fet que l’Splatterhouse del model japonès és el d’aquell país i no té censura, mentre que el dels models occidentals és el localitzat i censurat, no hi ha cap més diferència. Es troba a faltar, però, que es puguin triar les dues versions de tots els jocs que en tenien, com passa a la Mega Drive Mini, i no només de cinc d’ells.

Com a “regalets” tenim la possibilitat de jugar a versions especials del Soldier Blade, el Gradius i el Fantasy Zone, prement el botó Select quan triem els jocs, i si fem això al Tokimeki Memorial -per tant, només a la PC Engine Mini- tenim accés a dos minijocs que ja eren dins del joc original, però sense haver de dedicar temps a desbloquejar-los, que són el Force Gear i el Twinbee Returns.

Per si la consoleta incloïa pocs jocs, ens sorprèn amb secrets com versions especials d’alguns d’ells i un accés ràpid a minijocs inclosos al Tokimeki Memorial

Repassat el catàleg amb l’ajuda del company Molsupo, que coneix la consola molt més que no pas jo, com sempre hi podem trobar encerts, sorpreses i mancances (per què només 2 dels 3 jocs d’en Bonk? Per què només l’Alien Crush i no el superior Devil’s Crush? On és el Vigilante? I el Toilet Kids?), però és força representatiu d’aquesta menystinguda consola, tot i que s’hi veuen sobretot títols de Hudson -normal, perquè aquesta companyia desenvolupadora de videojocs va cocrear la consola amb NEC i va farcir gran part del seu catàleg, i a més va ser adquirida per Konami l’any 2012, cosa que explica la seva aclaparadora presència aquí i també l’existència de la maquineta-, Konami i de manera testimonial altres third-parties com Taito, Sega, Capcom o Namco, a més que hi ha molts shoot’em ups, cosa també ben natural tenint en compte que era un sistema especialitzat en el gènere.

És per això que segurament no és la millor de les minis, pel que fa a catàleg podríem dir que ho és la Mega Drive, que inclou força llicències de third-parties que no s’esperaven, i també hi deu haver gent que prefereix la qualitat dels 21 títols inclosos a la SNES Mini que no pas els 52 o 53 de la consola del debat etern sobre si és de 8 o 16 bits, però és evident que, com sempre, cadascú té els seus gustos, i el sistema de NEC -ara de Konami- té un públic reduït, sí, però no el podem menysprear.

Sigui com sigui, la consoleta és una gran oportunitat de tenir, per relativament pocs diners, amb facilitat d’ús i atenció al detall, accés a part d’un catàleg de videojocs no especialment conegut, però sí estimat per aquells que s’hi han interessat al llarg de les dècades, i sense haver de gastar-se un munt de calés en aplegar sistemes, models i perifèrics.

Potser també t'agradarà…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.