Jocs 2

Nintendo World… què?

Si hem tingut una NES, o algun dels nostres amics la tenia, i probablement podem respondre afirmativament a almenys una de les dues coses, també és altament probable que hàgim provat un títol de futbol que se saltava pràcticament totes les normes, on l’àrbitre directament ni apareixia, i al capdavall l’única manera d’aturar l’acció era fent sortir la pilota per les línies de banda o de fons, marcant gol o quan el temps s’acabava. Tota la resta estava permesa, res no era considerat falta i al final el component característic del joc eren els xuts especials que recordaven els de Captain Tsubasa i les cares que feien els personatges quan els clavaven algun cop, fos amb les mans, els peus o la mateixa pilota.

Aquell joc resta com un dels més populars de la 8 bits de sobretaula de Nintendo dins del gènere dels esports (?), però el que llavors no se sabia -i ara encara es troba gent que no en tenia ni idea- és que es tracta de la localització, brutal si em permeteu, d’un títol de Technos Japan anomenat Nekketsu Kôkô Dodgeball Bu: Soccer Hen, que traduït seria -i és, ja hi arribarem- Nekketsu High School Dodgeball Club: Soccer Story.

No va ser el primer cop, ni seria l’últim, que un distribuïdor decidia que un joc japonès no triomfaria a Occident i prenia mesures al respecte. Hem vist de tot, incloent-hi la rocambolesca història del nostre Super Mario Bros. 2, que no és l’autèntica seqüela del Super Mario Bros., però el més habitual són les modificacions d’sprites, noms i la censura per un o altre motiu.

El principal atractiu del joc, absència de faltes a banda, són els xuts especials

Al nostre Nintendo World Cup el que tenim és una competició internacional de futbol més aviat fantàstic amb un seguit de seleccions estatals i personatges caracteritzats amb elements tòpics -inoblidables els espanyols amb barret cordobès, per exemple-. Es tracta de triar un equip i enfrontar-se a tots els altres, en dues parts de quatre minuts. I estava molt bé, i era divertit, i amb un altre jugador humà n’hi havia per pixar-se, però el cas és que ens havien aixecat la camisa.

L’original japonès era una continuació del Super Dodgeball (o Nekketsu Kôkô Dodgeball BuNekketsu High School Dodgeball Club) amb una introducció que ens explicava que en Kunio i els seus companys de l’equip de baló presoner -n’agafo el nom valencià, atès que al Principat de Catalunya no n’hi ha tradició- rebien la petició de la Misako, mànager de l’equip de futbol, de substituir els seus companys d’institut, baixa per culpa d’una intoxicació alimentària amb l’excepció del seu porter suplent. Malgrat les reticències dels membres del club de baló presoner, en Kunio, que és un brètol però sempre està disposat a ajudar els més necessitats, els convenç i acaben acceptant, amb la mirada en el petó que els promet la Misako si tot surt bé. A més, en determinats moments del torneig els jugadors originals del club de futbol es van recuperant i reforcen l’equip, que al capdavall està format per no especialistes en aquest esport que estan fent un favor als seus membres legítims.

La Misako demana ajuda a en Kunio, l’estrella del dodgeball

Però en comptes d’agafar els personatges del Super Dodgeball, que sí que s’havia localitzat prèviament, i fer alguna cosa similar per al Nintendo World Cup, es va eliminar aquesta connexió original segurament perquè sortint el 1990 volia ser el joc del mundial d’Itàlia -he arribat a llegir en alguna banda que n’era el videojoc oficial, però documentant-me ara no n’he trobat referències-. I es va eliminar fins al punt que els jocs de la franquícia que sí que van ser localitzats van presentar-nos el seu protagonista, en Kunio, amb noms diferents cada cop. Al Nintendo World Cup se li va respectar el nom, però curiosament si triem Japó com a equip veurem que la seva cara és lleugerament diferent de la que li veiem quan el combinat nipó el controla la màquina.

D’acord, acceptem que no interessava traslladar als mercats occidentals un joc de futbol protagonitzat per instituts de batxillerat caracteritzats com a miners, psíquics, monjos budistes o bombers i que calia aprofitar la tirada del mundial, però en aquest joc hi ha tanta tisorada que sap greu. No hi havia cap necessitat de suprimir els terrenys de joc de pedres, gel, sorra o ciment, per exemple. Menys encara quan al Nintendo World Cup estan disponibles, sí, però només a la modalitat versus. Per cert, a la versió japonesa les parts són d’un minut i mig, i no de quatre.

Cada equip fa el que creu convenient durant el descans

A mi el lore dels videojocs és una cosa que m’agrada molt, i saber que tot això es va perdre en la traducció i adaptació em fa una mica de ràbia. Ara que he pogut jugar a l’original japonès he pogut veure el pròleg i les escenes entre partits, tot esborrat a la versió occidental, i la veritat és que esdevé un joc més interessant i ric, i saber que els seus personatges venen de jocs anteriors i que surten en una pila de llançaments posteriors fa que tot plegat tingui una coherència que fa augmentar el meu amor per la franquícia d’en Kunio-kun i que recupera el recentment aplaudit River City Girls.

Com a curiositat, el 1991 va sortir el Nintendo World Cup de la Game Boy, que és el que jo tenia de petit, i en aquell cas sí que hi havia diferents camps, però es mantenien les seleccions pel que fa als equips. Això, aquest cop, ja venia així del Japó -tot i que allà hi havia l’institut Nekketsu en comptes de la selecció nipona que tenim a Occident-, on es deia Nekketsu Kôkô Soccer Bu: World Cup Hen. I en aquest cas els membres dels equips tenien un aspecte farcit de tòpics, és clar, però almenys basat en els països corresponents, no com al Nintendo World Cup, en què s’agafaven els personatges dels instituts japonesos i se’ls canviaven els colors per tal de reflectir tons de pell i colors de cabells d’arreu del món.

Una altra curiositat és que a la versió occidental del de la NES hi podien jugar quatre jugadors alhora, i segurament és el títol més famós que ho permet, del parell de dotzenes que són compatibles amb l’adaptador al catàleg de la consola, però a la versió japonesa només hi podien jugar dues persones alhora. Ara bé, a partir de llavors Technos Japan va permetre el joc simultani de quatre jugadors en diversos títols de la saga.

La seqüela és un títol més complet en tots els aspectes

La idea de les seleccions, nascuda d’una localització, havia agradat a Technos Japan, que no en va tenir prou amb això i el 1993 va llançar la seqüela del seu joc de futbol per a la Famicom. El Kunio-kun no Nekketsu Soccer League millorava el mític títol en tots els sentits: més moviments, més possibilitats, efectes climàtics, i aquest cop el lore és reduït, però encara n’hi ha: la Misako, la mànager del club de futbol de l’institut, encarrega a en Kunio que lideri la selecció japonesa i s’enfronti a seleccions nacionals en un torneig, però aquesta vegada acompanyat per jugadors de futbol reunits dels equips dels instituts als quals s’havia enfrontat al primer títol d’aquest esport.

Aquesta entrega no va arribar a Occident… en el seu moment. Des de fa poc hi ha disponibles per a Switch, Xbox One i PlayStation 4 un recopilatori anomenat Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, que és la localització del Kunio-kun: The World Classics Collection, i contra tot pronòstic ha arribat traduït no només en el cas dels pocs títols occidentals que sí que s’havien adaptat als 90 -cosa que ja teníem a l’edició japonesa del recopilatori-, sinó també amb els fins ara inèdits totalment traduïts, i el mateix s’ha fet en el cas de les versions japoneses que havien patit una forta localització.

Ara sí que ens entenem, Misako!

És a dir, ja és possible gaudir de tota la saga en el seu pas per la NES en anglès, i en el cas dels videojocs prèviament adaptats (Super Dodgeball, River City Ransom, Renegade i Crash ‘n’ the Boys: Street Challenge) els tenim en dues versions: l’occidental de tota la vida i la japonesa però amb una traducció, per fi, fidel. Val a dir que no inclou el Nintendo World Cup occidental, suposo que per temes de llicències o perquè el nom hauria incomodat massa en la versió PS4 -i segur que a la de la Xbox One, amb Microsoft i la Gran N tan amiguetes, una mica menys-. De fet, el joc al Japó també està disponible per a Mega Drive, PC Engine i PC Engine CD, però aquelles versions no tenen aquest problema perquè no duen “Nintendo” al títol. Tant de bo acabi sortint un segon recopilatori amb les entregues de 16 bits de les aventures d’en Kunio i també tinguem aquests ports.

En fi, ara que s’ha localitzat tot això és l’hora d’endinsar-se en aquest petit univers tan simpàtic, si no s’havia fet fins ara, i veure tot allò que se’ns havia “amagat”, començant per aquest videojoc de futbol tan estimat però amb un rerefons tan curiós.

Potser també t'agradarà…

2 Comments

  • Salore
    Reply
    Salore
    10 març, 2020

    Entrada molt interessant i didàctica. La quantitat de coses que ens vam perdre pel camí amb les adaptacions de videojocs japoneses a occident. Sort que en els temps actuals, i no tant actuals, ens assabentem de moltes coses gràcies a entrades com aquesta. També resaltar que ja a finals dels 80 desenvolupessin videojocs i sagues senceres amb un “lore” tan… original.

    Molt bona entrada!

    • Moroboshi
      Reply
      Moroboshi
      3 abr., 2020

      Moltes gràcies, company! Bé, entenc que trenquessin aquest lore si no pensaven traslladar tota la saga, sinó agafar els títols que els semblaven més digeribles pel públic occidental, però és una llàstima, perquè per a un japonès que seguís la franquícia des del principi devia ser una delícia anar-se trobant tot de detallets i referències a cada nou joc. I sí, en aquella època podrien haver passat sense tanta informació, que el joc arrenqués i au, però mira…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.