No us espanteu, que encara no pleguem. Tampoc passem a fer les entrades en castellà per eixamplar la base o “para que nos entienda todo el mundo“. Avui us porto una reflexió personal que, en major o menor mesura, suposo que més d’una persona compartirà. Per això no he titulat l’entrada com a “M’ha arribat l’hora”.
Mireu, m’encanten els videojocs. Des de sempre. Són un vici, en el bon sentit de la paraula. La meva afició principal, encara que en algun moment s’hagi alternat amb els còmics. Al final, sempre recuperen el tron. Però a mesura que ens fem grans arriben -oh, sorpresa- responsabilitats noves, sigui una feina que ens té ocupats més hores de les que tocarien, noves aficions i/o la formació d’una família. I llavors, el nostre petit jo que pensava que quan fos gran, amb diners, es podria comprar un munt de videojocs (això és cert), s’adona que no té temps de jugar-hi (això no estava previst), o si més no, no en les condicions que li agradaria.
També s’adona que, almenys si vol fer les coses “bé”, hi ha un munt de jocs i consoles que antany havia vist liquidar-se al desaparegut Centre Mail que ja no podrà provar ni tenir, perquè se’n demanen autèntiques morterades. Oferta i demanda, sigui artificial o no.
I que, de manera subtil, la seva manera de jugar i fins i tot comprar s’ha vist afectada pels canvis en la indústria, cosa que sumada a les circumstàncies personals que deia al principi fa que hagi d’admetre que ja no és el que era. En cap sentit, tampoc com a videojugador.
Per això ha (m’ha) arribat l’hora de reconèixer totes aquestes coses, i segurament alguna altra que em passarà per alt.
Per exemple, que mai no podré tenir tots els videojocs que voldria. Tampoc no tinc espai, de fet. I ja m’ha passat que alguna capsa, de cartró o també de plàstic, s’ha ressentit d’aquest problema en haver-se embotit en algun espai massa estret.
Mai no podré acabar-me tots els jocs que ja tinc. En realitat, segurament uns quants es quedaran sense ni tan sols provar. En part és per l’exagerat optimisme que sempre havia tingut respecte a la viabilitat de jugar a tants videojocs, però també és per la por que a alguns (molts?) se’ns fica al cos quan veiem, amb l’experiència, que hi ha títols que si no es compren quan el sistema corresponent és vigent, a la següent generació ja costaran de trobar. Val més comprar-los ara, doncs, pensant en el futur. Sí, t’estic mirant a tu, Nintendo. Ben jugat. Una cosa que no m’ha provocat problemes per dormir, però, és l’actualitat dels videojocs. Encara que els compri ara, moltes vegades ho faig pel motiu que he dit, però hi jugaré quan em vingui de gust. Si tenen una part online i quan m’hi poso no hi queda ningú, tant m’és. No soc, al cap i a la fi, jugador en línia (i el dia que tot vagi cap aquí, baixaré del tren). Sap greu no poder participar en les converses de la gent que hi juga “quan toca”, això sí.
Em passa també amb tot el món arcade. Soc prou gran com per tenir batalletes de les recreatives, però resulta que de petit i adolescent no hi anava, i ara, com ja sabem tots plegats, no existeixen aquells salons foscos i amb pudor de cigarreta. Almenys, no de la mateixa manera. I és una llàstima, perquè sento una estranya nostàlgia per una cosa que no vaig viure, i encara que ara jugui a molts jocs arcade emulats, evidentment no és el mateix. La pudor de tabac em sobraria igualment, i gastar-me monedes reals en successives partides reconec que no és el més atractiu que se m’acut -i també he d’acceptar que ni amb la tranquil·litat de fer-ho a casa em podré acabar gaires jocs amb un crèdit-, però sí que m’hauria agradat dedicar temps a títols concrets i haver viscut aquell ambient que ara m’he d’imaginar amb els relats d’altres persones que sí que ho van viure i ho recorden amb afecte, malgrat les setmanades i les hores invertides (mai perdudes!), comentari omnipresent quan es parla de recreatives estimades.
Això està relacionat també amb el fet que les sensacions que ens podia transmetre un videojoc en un moment determinat de la nostra vida, per edat, context o gustos, no es poden reproduir si les circumstàncies canvien (temps disponible, oferta, estat anímic i un llarg etcètera). El joc ens pot agradar, fins i tot ens pot agradar més, però no podem sentir el mateix que llavors. Tenim massa inputs que ens en canvien la percepció en un o altre sentit. La nostàlgia és molt traïdora.
Canviant de tema, per més que digui que soc en certa manera purista, i vaig dedicar una entrada al tema en el meu debut a Retroscroll, sovint els preus i la comoditat del format digital o l’emulació en les seves diverses manifestacions m’han conquerit sense gaires problemes, davant l’alternativa, que de vegades directament no existeix. Al capdavall, el que més desitjo és jugar. I cada cop tinc menys problemes per acceptar un remake o una remasterització -que són coses diferents- d’un títol que en el seu moment vaig ignorar, deliberadament o no, perquè és més còmode i perquè, per definició -llevat de desastroses excepcions-, és una versió millorada d’aquell joc.
Per qüestions d’espai i diners, mai no podré tenir totes les consoles que m’interessen, amb les connexions i els monitors ideals. Hi ha gent que sí que pot. L’envejo, i intento que sigui de manera sana. Aquí, doncs, l’emulació és benvinguda i se li fa una abraçada. En aquest sentit les consoles mini són, ja ho deveu saber si n’heu llegit anàlisis en aquest blog, la meva debilitat.
Més sovint del que m’agradaria, en realitat no em ve de gust jugar a videojocs. Tinc una estoneta per endavant i penso que, com que m’he passat el dia desitjant que arribi el moment de jugar, l’he d’aprofitar, i a l’hora de la veritat potser estic massa cansat o, per què no, em ve més de gust fer una altra cosa. Obligar-m’hi em pot dur a una inesperada sessió memorable, és veritat, m’ha passat, però la majoria de cops fa que no jugui concentrat i no en surti satisfet.
Dit això, he d’admetre, també, que ja no jugo com abans. Tinc menys paciència amb els títols que requereixen aprenentatge a través de la repetició, que no donen cap mena de pista o que tenen un sistema de desat “cruel”. Parlo tant de jocs retro que he descobert o provat després de la seva època com de títols de la meva infantesa i adolescència que, revisats ara, em costen molt més que a l’època i m’arriben a frustrar i em fan preguntar com és que allò que de petit sabia fer ja no em surt, quan se suposa que m’he passat dècades “adquirint experiència”. És evident que m’he agilipollat acostumat als checkpoints constants i les continuacions infinites dels videojocs contemporanis, coses que es donen per fetes a la indústria des que s’hi van començar a estendre. Què hi farem…
Així que, abans que jugar-hi en nivell fàcil o fer servir rebobinats i desats de partida en punts no previstos originalment -cosa que respecto, però que no faig-, m’estimo més recórrer a alguna ajuda com ara un mapa o consultes puntuals a internet. L’alternativa és no jugar-hi, molts cops. Em toca, doncs, aprendre a jugar d’una altra manera i fer que resulti satisfactòria.
Repassant tot el que he escrit, la conclusió a la qual arribo és que ha arribat l’hora d’admetre que no soc purista, que faig el que puc (a l’hora d’ampliar la col·lecció i a l’hora de jugar), que he de ser més realista en diversos aspectes d’aquesta, la nostra afició, i que les coses no tornaran a ser com abans. I que, en realitat, no passa res.
6 Comments
Molsuper
19 nov., 2021Quines reflexions més interessants, Toniboshi!
Compartim moltíssimes sensacions i per exemple, si em paro a pensar en els meus jocs, els que tinc a casa, se’m fa difícil assumir que hi haurà molts que m’haguessin agradat però que no seran jugats.
Tenim tantes opcions per ocupar el temps que hem d’aprendre a prioritzar per no caure en una cosa similar a l ansietat(i no em refereixo només als videojocs…com tu dius, família, amics, feina i tota classe d aficions estan “esperant el seu torn”), així que suposo que arribo a la teva mateixa conclusió: si els jocs formen part de la nostra vida, la forma com els disfrutem també requereix un aprenentatge vital i una evolució, adonar-se n que “t ha arribat l hora” és de fet, assumir ho, ser conscient de la realitat de cadascú i una gran filosofia per seguir disfrutant dels jocs.
Moltes gràcies per seguir escrivint i tegalant-nos aquestes entrades, tiu!
Bin
21 nov., 2021Passa’t al costat fosc de l’emulació, home! 🙂 Jo ho prefereixo, la veritat. Apart de pels calers i de l’espai, trovo bastants avantatges.
Pots reconfigurar botons como et doni la gana (fa poc he jugat a un FPS de PS1 que per doner passes laterals tenies que pulsar una combinació de dos botons… Jo ara ho podia fer amb un simple toc cap al costat amb la palanca analògica). Per alguns (bastants) simuladors de PS1 que només donen suport analògic per perifèrics extranys (joystick analògic, negcon, etc…) pots fer-hi us amb el gamepad i no tenir que conseguir l’aparell en qüestió. Els savestates (jo els faig sense remordiments ja…) Jugar a les millors versions quan faci falta (ntsc o edicions posteriors una mica corregides). Les traduccions que van sortint. Captures de pantalla fàcil. T’ho pots emportar tot a on sigui (un pen usb i un gamepad i ja pots jugar a qualsevol ordinador) I em sembla que em deixo alguna cosa que m’ha vingut molt bé m’es d’una vegada…
Potser es perden alguns elements puristes como dius, però per mí els avantatges capgiren la balança!
I el que tú dius, l’important és jugar. Imagina’t que per jugar a jocs arcade tinguessis que comprarte diferents cabines perquè si no t’hi negues a jugar… Ho veig una mica exagerat o gairebé un autocàstig innecesari.
Xavier
3 des., 2021I no us oblideu del fantàstic cable RGB-PI, que dona una molt bona experiència en emulació.
JoseJavier
11 gen., 2022Et comprenc completament. Jo fa molts anys que vaig renunciar a tindre els jocs, tant me fa, vaig arrivar a la conclussió que el que vull es jugar, consumir els jocs, no pas tenir-los pero saber que els tinc (més que no pas per utilitzar-los, perque a l’hora de la veritat no rejugava un percentatge notori precissament…). També em vaig anar fent poc a poc a la idea que no tindré temps material per jugar a tot el que em crida l’atenció, de forma que trío el següent joc com si fos l’ultim al que jugaré en uns messos i em deixo de l’estrés que em generava pensar en el munto de jocs que tenia pendents… truquillos que es fa un per gaudir més i amb tranquilitat.
Amb el tema que comentes de l’actualitat estic força d’acord, a mi m’agrada estar al día del que surt, pero la realitat es que tendeixo a jugar els jocs quan em ve de gust, després faig la vista enrere i resulta que dels 10 jocs que em vaig passar l’any 2021 només 1 es del mateix any, 3 de 2020, 1 de Nintendo 64, 2 de Playstation… vaja, que no m’obsessiona gens la novetat.
En quant a la nostalgia per l’época dels arcades, treient que eren jocs impressionants, sempre punters comparats amb els jocs doméstics contemporanis, a mi mai em va atreure l’idea de gastar una moneda per partida, en el mateix moment que van entrar les consoles a casa meva vaig deixar de mirar els recreatius amb els mateixos ulls, inclús amb el boom dels cibers no li veia sentit al model de negoci dels arcade (vaig obrint el paraigües per intentar parar les pedres que em cauràn XD).
Amb el tema de les remasteritzacions i l’emulació (no posso al mateix sac els remakes) opino que son l’hostia. A mi m’encanta, i en especial els recopilatoris, com el de MegaDrive pero consoles amb una compilació de 50 i pico jocs, que en quant a rentabilitat, tant de diners com d’espai, a més a més d’incloure funcions com save states, acceleració, rebobinat, etc… per mi son l’opció ideal, sense cap mena de dubtes i sense cap mena de complexos. M’encanta xafardejar les coleccions de la gent, entrar a botigues amb seccions de jocs retro, per contemplar-les com si fossin musseus, pero no les vull per mi, tinc molt superat tot aixó i no m’empenedeixo pas.
A mi també em passa que he canviat com a jugador i no tinc la paciéncia que tenía de petit, ara no tinc tant de temps per malgastar fent voltes sense sentit fins que sigui capaç de trovar la solució a la situació que em planteja el joc de turn, pero també es cert que en contraposició ara he sigut capaça de pasar-me certs jocs que de petit s’em feien impossibles, així que una cosa per l’altra.
I res mes, demano disculpes per adavantat per les faltes d’ortografía (fa gairebé 18 anys que visc fora de Catalunya sense llegir ni escriure pràcticament res, així que imaginat) i dir-te que m’ha agradat molt el post!
Scroll
12 gen., 2022Gràcies per aquest super comentari JoseJavier.
Disculpa que ha tardat a apareixer ja que havia quedat retingut a l’spam (¿?)
🙂
Moroboshi
17 gen., 2022Moltes gràcies pel comentari, i veig que estem d’acord en moltes coses. I disculpa pel retard en contestar…
Confesso que el tema arcade m’atrau d’una manera nostàlgica artificial, perquè és més per com ho recorden amb afecte els altres que per la meva pràcticament nul·la experiència, però igual que a tu, i segurament ja em passava de petit, la idea de posar-hi monedes de debò per durar-hi uns minuts no em sembla excessivament atractiva. Preferia i prefereixo acumular-les per comprar-me un joc XD Anar a un lloc d’aquests on pagues 10 euros i et pots passar hores jugant a recreatives en free to play, iniciatives que m’agraden molt, ja és quelcom que m’atrau molt més i que espero poder fer algun dia, llàstima que estan a prendre pel sac.
No pateixis pel català, trobo sorprenent que mantinguis aquest nivell després de tant de temps sense fer-lo servir! 🙂