Quan reuneixes un equip d’estrelles no necessàriament obtens tots els resultats que desitges, en podem trobar exemples als món dels esports, però si en tens la possibilitat ho has d’intentar.
És el que devien pensar a can Square quan, uns anys abans de “casar-se” amb Enix i sota la direcció del productor Kazuhiko Aoki, van reclutar de la seva rival en Yûji Horii i l’Akira Toriyama, respectivament creador i dissenyador de personatges de la saga Dragon Quest, perquè s’unissin al seu Hironobu Sakaguchi, responsable de Final Fantasy, per fer un nou RPG.
Per si no n’hi hagués prou, es va reclutar un jove anomenat Masato Katô perquè n’escrivís el guió amb ajuda d’en Takashi Tokita, que també va codirigir-lo amb l’experiència d’haver estat director del Live a Live i haver fet el disseny principal i el guió del Final Fantasy IV. La música es va encarregar a Yasunori Mitsuda, amb la col·laboració del llegendari Nobuo Uematsu, el compositor de Final Fantasy durant molts anys, i els que encara vindrien. Poca broma.
El resultat va ser un dels RPG més estimats de tots els temps (prometo que l’expressió no s’ha escrit per fer la gràcia), per a una part del públic fins i tot el millor, però va sortir el 1995 per a les Super Nintendos japonesa i americana, entre 1999 i 2001 per a les PlayStations dels mateixos territoris, i a Europa no va arribar fins a la versió per a la Nintendo DS, de 2008. I jo, que me la vaig comprar no gaire després, he esperat fins ara -sense ser conscient que l’original acaba de fer els 30 anys– per jugar-hi, tot fent un viatge a aquests diferents punts temporals gràcies a l’acumulació d’elements que té aquesta versió.
Chrono Trigger és el nom d’aquesta meravella que té els viatges en el temps com a nucli argumental, i per una vegada no se centra en les paradoxes que provoquen, a la ficció perquè -de moment- és l’únic lloc on existeixen, aquests inusuals desplaçaments. Sí que hi ha, però, causes i conseqüències, però se’ns expliquen d’una manera prou planera, potser pel fet que no s’entra en gaires detalls que es puguin escrutar per trobar-hi forats.
La història comença l’any 1.000 d’aquesta versió alternativa del nostre planeta, i hi controlem, d’inici, en Crono, el protagonista que per alguna raó no duu l’hac del títol, però que ja van batejar d’una manera curiosament premonitòria. Al seu poble se celebra el mil·lenari del regne, i a la fira que s’ha organitzat per fer-ho hi ha un dispositiu, una porta temporal, creada per la Lucca, amiga d’en Crono, on va a parar accidentalment la princesa Marle, que acaben de conèixer. Per tal de salvar-la van a parar a un altre període temporal, l’any 600, i a partir d’aquí comencen a enredar-se les coses, aparèixer nous personatges i plantejar-se missions que duen el grup protagonista, que completen el robot Robo, la prehistòrica Ayla i el cavaller medieval Frog a viatjar endavant i enrere en el temps, als períodes ja esmentats però també a un futur post-apocalíptic, un passat tremendament pretèrit i una antiguitat tecnològicament molt avançada. Tot plegat per salvar el món de l’amenaça d’un enemic terrible amb un poder incalculable que s’alimenta de l’energia del planeta i els seus habitants.
Això, per si mateix, és molt atractiu per a un públic que pertanyi al difús àmbit del frikisme, atès que barreja ciència-ficció amb fantasia pseudomedieval, però podria resultar decebedor si el joc no estigués ben fet, i aquest, afortunadament, n’està molt.
Com en qualsevol RPG, haurem de parlar amb molts personatges, fer-los favors, dur a terme missions principals i secundàries o opcionals, guanyar diners per comprar ítems d’ajuda, armes, armadura i accessoris i, per descomptat, combatre.
En aquest cas, el sistema de combat és per torns, però amb l’anomenat Active Battle System propi de la saga Final Fantasy, que es basa en uns torns d’acció determinats per una barra que s’omple més o menys ràpid segons el personatge i el seu paràmetre de velocitat. Si un personatge no té la barra plena, per exemple, encara no podrà dur a terme cap acció ni emprar cap objecte, i tampoc es podrà comptar amb ell per executar cap tècnica doble o triple. Aquestes tècniques, que acompanyen els atacs físics normals, són a efectes pràctics els conjurs o màgies d’altres jocs, i n’hi ha d’ofensives i de curatives. No trigarem a agafar el truc dels combats, però potser cal adaptar-se a aquest sistema de les barres dels torns si és el primer cop que ens hi trobem, com en el meu cas. I val més que no ens hi encantem, perquè si no fem res o ens estem massa estona navegant pels menús, l’enemic no s’esperarà i ens anirà atacant o perjudicant amb les seves tècniques que perjudiquen l’estat (confusió, dormir, aturar, etc.).
Un cop guanyat el combat, ens donen diners, experiència -que fa que pugi el nivell dels personatges, per sort també dels que no siguin “titulars” en aquell moment-, TP (tech points) per anar desbloquejant aquestes “màgies”, i sovint també algun objecte útil.
I així anem fent i es van completant les missions i els capítols, i encara que al principi ens deixem portar inevitablement, amb el joc més avançat podem anar a l’època que ens interessi sabent quin portal duu a cada període. Més endavant, la trama ens facilita molt les coses oferint-nos un parell de maneres d’anar exactament on volem sense haver de caminar tant, en un sentit temporal però també espacial. I això, als RPG, sempre s’agraeix moltíssim.
Una altra cosa típica del gènere, i com a excel·lent representant que és aquest no n’està exempt, són els moments en què no sabem què hem de fer. A casa sempre m’han dit que no s’ha de tenir vergonya, però a mi me’n fa una mica haver d’admetre que he hagut de consultar guies escrites més sovint del que desitjava quan vaig començar el joc, i és que el meu cervell no era capaç de descobrir per si mateix que de vegades, al Chrono Trigger, cal parlar amb un personatge concret d’un període temporal concret després d’haver aconseguit una fita o un objecte concrets per tal d’activar una missió o poder accedir a una zona abans inabastable. O que quan et pregunten si vols obrir un cofre o no, la resposta no és tan òbvia com en altres videojocs. O, senzillament, què volen dir les misterioses paraules d’un NPC.
On no me’n fa gens, de vergonya, és en la possibilitat de veure els 14 finals que té la versió per a la Nintendo DS (o 13 si es juga a una d’anterior). Gràcies a la seva naturalesa argumental, el joc permet afrontar el combat final, en un Nou Joc + que es desbloqueja després del final estàndard, en qualsevol moment d’una segona partida, i hi ha uns moments concrets per fer-ho que provocaran aquestes nombroses seqüències finals, i ens els podem perdre si no els encertem. Així doncs, en el supòsit que els volgués acabar veient tots, penso seguir fil per randa les instruccions que altres lloables usuaris d’internet han deixat per a la posteritat.
He parlat al principi, també al títol d’aquest article, de diversos viatges. Són els viatges en el temps dels protagonistes del joc, però també els meus. Els que faré en el futur -si els acabo fent- en aquest Nou Joc +, els que he fet durant aquesta primera partida, i els que he fet en la història dels videojocs pròpiament dita en jugar a aquesta versió que agafa coses de les anteriors. En primer lloc, de l’original de Super Nintendo, és clar, amb la història i els seus personatges, el deliciós pixel art i la inoblidable banda sonora, si bé adaptant la presentació a la doble pantalla de la portàtil, que permet deixar la de dalt més lliure per veure l’acció i dedicar la de sota als paràmetres dels personatges durant el combat o al mapa (amb tot d’icones de menú al voltant com ara equip, objectes, grup, desar partida en els llocs on es pot o configuració del joc) fora de les lluites, encara que la configuració ens permet, entre altres opcions per a tots els gustos, veure-ho tot de manera més semblant a la versió de la 16 bits de Nintendo.
Després, de la versió per a PlayStation que va desenvolupar Tose, que arribava just abans del llançament del Chrono Cross, seqüela del joc, amb extres i l’afegit més destacat de petites i delicioses seqüències animades que es reprodueixen en determinats moments del joc, creades a Bird Studio, l’empresa d’animació del propi Toriyama, i produïdes per Toei Animation, responsable de mitiquíssimes sèries d’anime com, evidentment, Bola de Drac.
Aquests extres es recuperen per a la Nintendo DS, on a més s’afegeixen unes missions opcionals exclusives que potser es fan una mica pesades pel backtracking extrem que requereix una d’elles, que és una cadena de favors, i la reutilització d’escenaris de l’altra, una masmorra extra. A més, hi ha una arena de combats de monstres que no té rellevància argumental. Tot plegat converteix aquesta versió en la més completa. De fet, els posteriors rellançaments per a mòbil i Steam es basarien en aquesta.
En qualsevol cas, estem davant d’un RPG excel·lent, amb personatges inoblidables, cadascun amb un rerefons interessant i amb algun punt tràgic -llevat del protagonista, que és el clàssic heroi “mut” i menys caracteritzat-, música encomanadissa, enemics memorables i escenaris bellíssims, que no s’hauria de perdre cap aficionat als videojocs de rol japonesos. Jo no hi tinc gaire experiència, però aquest títol ja ha deixat una empremta inesborrable dins meu. Si algun dia agafo una màquina del temps, aniré a dir al Moroboshi de 2009 que hi jugui de seguida i no s’esperi 15 anys, tot i que llavors hauria estat una primera experiència en el gènere i el llistó hauria quedat massa alt només començar. Difícil dilema.
