Anàlisi de la Nintendo Classic Mini

A aquesta hora ja no deu quedar ningú que no sàpiga de què estem parlant quan diem el nom d’aquest aparell, amb un nom oficial que canvia segons la regió i que s’embolica encara més quan en parlem de manera informal, però en diguem NES Classic Edition, NES Mini o qualsevol nom pejoratiu -no té pocs detractors-, el cas és que serà un dels productes estrella del Nadal i/o Reis (si hem estat ràpids en les reserves), i que s’hi hagin interessat tantíssimes persones que normalment toquen molt poc els videojocs i no saben ben bé ni quines consoles hi ha al mercat és la prova que Nintendo ha encertat amb la seva idea i sobretot el seu màrqueting, concepte que va oblidar quan va llançar la Wii U, per posar un tràgic exemple.

Així doncs, agradi o no, la NES Mini és aquí i per diverses raons ha cridat l’atenció d’un sector molt més gran del públic que les altres consoles clòniques, revival o qualsevol altre sistema modern basat en l’emulació, peti qui peti. Per tant parlem-ne per veure què és, què no és, com funciona, quins són els seus punts forts i quins els febles.

Com deia, el màrqueting ha estat un dels seus punts forts, i només cal veure aquest anunci que pretén recrear l’atmosfera dels anys 80 perquè se’ns posi la pell de gallina. Que l’estoc hagi estat manifestament insuficient també es podria atribuir, si som malpensats, a una estratègia oculta per part de Nintendo amb la intenció d’atraure encara més interès tot argumentant que s’exhaureixen les unitats, però personalment opino que ha estat una manca de previsió, que ells mateixos no confiaven tant en el producte i s’han vist desbordats.

Això no significa que sigui una edició limitada com els especuladors han volgut fer creure i els especulats s’han empassat, però sí que és cert que ja era difícil aconseguir una reserva un mes abans del seu llançament oficial, i després d’una suposada reposició d’estoc continua costant. Si us interessa, doncs, compreu-la de seguida que enganxeu una unitat disponible.

En fi, tornant al tema, la NES Classic Edition és una miniaturitzada -de debò, fins que no la tenim a la mà no en som prou conscients, i llavors entenem per què no s’hi poden ficar cartutxos originals- reproducció de la NES original amb 30 títols emblemàtics preinstal·lats, un comandament també fidelment reproduït i la possibilitat de connectar-ne un altre, que es ven per separat i encara és més difícil de trobar que la consola -i també ha estat objecte de revenda amb preus fins a 10 vegades superiors-, molt còmoda per la seva mida però també perquè inclou un cable USB que permet alimentar-la des del televisor (o amb un adaptador de corrent fer-ho des de la presa elèctrica que tinguem per allà) i un cable HDMI amb què podrem veure-la en alta definició, de fet única connexió disponible.

El seu ús és molt senzill, només cal engegar-la amb el botó POWER i navegar pel simpàtic menú amb les 30 caràtules dels jocs i una encomanadissa música, triar-ne un i recordar que, abans, els videojocs eren més difícils. Segurament per això, i és un detall que els aficionats als emuladors agrairan, cada títol disposa de fins a 4 slots per a desar els save states en el moment que vulguem: només cal prémer el botó RESET de la NES Mini, que ens farà tornar al menú per a triar joc, i la creueta del comandament avall. Si només volem canviar de joc ens saltem aquest últim pas i llestos.

La temptació en engegar-la és posar-se a jugar de seguida, amb l’única dificultat de triar bé a què dedicarem el proper parell d’hores, però tant si ho fem abans com després disposem de la possibilitat de triar diverses opcions de configuració, algunes de tan superficials com ara si volem que la pantalla s’enfosqueixi al cap d’un temps de no jugar, quan estem en pausa, o la possibilitat d’ordenar els jocs per desenvolupador, ordre alfabètic (per defecte), dividits en els que permeten 1 o 2 jugadors o posant primer els que hem fet servir més recentment, però la principal és la de la visualització de la pantalla: podem triar entre la relació d’aspecte 4:3, l’original o pixel perfect -la modalitat nadiua, però en fer els píxels perfectament quadrats algunes formes es veuran més “primes” del que recordem- i la CRT, que reprodueix les famoses scanlines que els amants de les experiències com més fidels millor trobaran la més adequada perquè les imperfeccions intencionades els recordaran les partides de la infantesa a les velles televisions de tub.

En qualsevol cas la usabilitat de la NES Mini és perfecta, de manera que tant el públic acostumat als videojocs i a navegar pels no tan senzills menús de les consoles actuals com el que duia anys sense tocar una videoconsola estarà jugant en qüestió de pocs segons. A què?

  • Balloon Fight
  • Bubble Bobble
  • Castlevania
  • Castlevania II: Simon’s Quest
  • Donkey Kong
  • Donkey Kong. Jr
  • Double Dragon II: The Revenge
  • Dr. Mario
  • Excitebike
  • Final Fantasy
  • Galaga
  • Ghosts ‘n Goblins
  • Gradius
  • Ice Climber
  • Kid Icarus
  • Kirby’s Adventure
  • Mario Bros.
  • Mega Man 2
  • Metroid
  • Pac-Man
  • Punch-Out!! Featuring Mr. Dream
  • Ninja Gaiden
  • StarTropics
  • Super C
  • Super Mario Bros.
  • Super Mario Bros. 2
  • Super Mario Bros. 3
  • Tecmo Bowl
  • The Legend of Zelda
  • Zelda II: The Adventure of Link

Aquest és el llistat dels 30 títols preinstal·lats, que cadascú jutjarà, segons els seus gustos, si fan que valgui la pena comprar l’aparell o no, però que tots podem discutir tant pel que fa a mancances com videojocs que no passaria res si no hi fossin. Per a mi, fent balanç, és una bona selecció amb diversos gèneres i desenvolupadors (tot i que, si no em fallen els càlculs, 16 són d’estudis interns de Nintendo), i per sort o per desgràcia només 3 dels 30 títols els tinc en cartutx original, els més fàcils de trobar, de manera que els altres 27 em permeten, per primer cop, gaudir de grans clàssics del catàleg de la màquina que antigament havia estat sinònim de “consola” per a tota una generació, i on van néixer importants sagues que encara ara presenten entregues noves.

Hi ha qui pensa, com jo, que amb 30 n’hi ha més que prou, al capdavall si hi volem aprofundir tenim entreteniment per a anys, però també és legítim opinar que en podrien haver estat 50 o 100. Les opinions sobre la NES Mini han estat dividides, tot i que al cap i a la fi s’ha venut d’una manera espectacular. Per fer-ho més fàcil, convertim-ho en un llistat de pros i contres, i que cadascú consideri què té més pes.

PROS:

-És una manera de jugar a grans clàssics de la història dels videojocs raonablement barata

-La màquina en si és preciosa, i ajuda a fer que en feeling només sigui superada per la NES original

-Poder jugar a aquests jocs en alta definició és un plus

-Fàcil de fer servir, en pocs segons hi estarem jugant

-És la versió nord-americana dels jocs -abans estaven igualment en anglès-, cosa que significa que alguns títols són diferents, com el Super C, però també que ens arriben en 60 Hz per primera vegada

CONTRES:

-Hi ha altres sistemes, com la Raspberry Pi, per jugar a aquests i moltíssims jocs més, per a moltes més consoles, tot i que no tan plug and play

-El comandament està reproduït amb la màxima fidelitat a l’original, fins i tot de la mateixa mida (no ha estat així a la versió japonesa), però el cable és absurdament curt i més d’un s’endurà una decepció després de fer plans sobre on tindrà posada la consola

-El sistema de descàrregues digitals de Nintendo, amb l’eShop, s’ha discutit molt, però existeix, i en canvi no s’ha aplicat a la NES Mini, de manera que ens quedem per sempre amb els 30 jocs que té preinstal·lats

-Potser hauria estat bé tenir altres connexions disponibles i poder-la fer servir amb una pantalla de tub real

-Pel que fa a l’emulació, molt bona segons els experts i sens dubte molt millor que la de la Consola Virtual de la Wii U, sí que presenta un petit problema, i és un lleugeríssim input lag que només notarem a partir que ens ho diguin, però com que no es nota a primer cop d’ull hi podem jugar sense patir en absolut

Ja veieu que els contres són més llargs, però és perquè requerien explicacions més elaborades. Comprar la NES Mini o no és una decisió que s’ha de prendre ponderant gustos personals, sensacions i alternatives viables per a cadascú -no tothom es veu amb cor de comprar-se una Raspberry Pi i configurar-la, per exemple-, però tot i que és un producte ideal per a gent que, com jo, no es vol complicar gaire la vida, també he vist molts jugadors habituats a emuladors que s’han deixat convèncer per la proposta i se l’han comprat, tot i criticar-la inicialment. Jo també ho havia fet, i aquí em teniu.

Autor
Moroboshi
Moroboshi
[www] [twitter] De la generació del 82, a casa teníem un MSX SVI’738 Spectravideo, a.k.a. “MSX 1.5″, que anomenàvem “l’ordinador”. Em portaven jocs gravats en disquets, em fascinava no saber ... [Continua]

Comentaris

  • Eduardo Inda Pagapension ha dit:

    Si no escribís en castellano,Puigdemont,Punset y Joan Tarda se enfadarán y ya no jugarán mas a videojuegos!!

  • Rafael Romero López ha dit:

    Les imperfeccions intencionades m, agraden. Els emuladors com BlueMsx imitava fins al fòsfor verd amb soroll (formigueig RF) de fons.

    Això del cable curt em sembla subrealista.

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Bastant. Hi ha qui opina que es volia reproduir l’experiència de jugar asseguts a terra davant de la pantalla, però jo crec que no tots jugàvem així (jo segur que no) i a més les pantalles d’ara són enormes i tots tenim els ous peluts. Cagada.

  • Sito_pixelacos ha dit:

    Per a mi, a aquestes alçades, despres de tantes consoles i tants emuladors ja no te molta gracia ni sentit aquesta nes mini. A mes a mes, la nes es una de les consoles que encara tinc conectada. Pero comprenc que la gent la compre, perque es una cucada, la veritat.

    A mi el que em fa gracia es que la gent que esta pagant barbaritats per comprar-la de segona ma son precisament gent que normalment no juga a videojocs, que no te ni punyetera idea de que existeix la emulacio i que mai s’ha preocupat per tornar a jugar als jocs de la seua infantesa. Que va regalar la nes al seu cosi sense cap mena de remordiments, i que ara li ha donat el capritxo per aquesta consola sota la manida frase de “oh, que recuerdos, que recuerdos”.

    Pos na, si son tan ximplets que no poden esperar… Alla ells.

    Molt bon analisi, moroboshi!

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Gràcies! 🙂

      Jo ja dic que no ho tenia clar al principi, però no perquè estigués tip d’emuladors, que de fet no faig servir perquè no em provoquen “sentir”, sinó perquè també tinc la NES connectada. El problema era trobar els jocs a preus raonables, així que he acabat desistint i he tirat per la via ràpida.

      La NES original la deixo per als jocs que ja tenia i per al que vagi arreplegant de la Famicom, amb el corresponent adaptador.

  • Salore Salore ha dit:

    Interessant el teu anàlisis. Com bé ja em parlat, la NES Mini és una “consola” que m’interessa però que no he perdut ni perdré el cap per aconseguir-la. Si un dia la trobo en una botiga al seu preu real la compraré, i si no, doncs em quedaré sense.
    Com bé es comenta, entre emuladors i Raspberry Pi, la NES Mini és una mica un aparell sense sentit, però crec que han creat un aparell amb valor afegit tan per estètica com per facilitat d’us per ser un producte molt atractiu. En això Nintendo és una mestra.

    Salut!

    • Moroboshi Moroboshi ha dit:

      Tal com la veus tu, sí, ni et passi pel cap pagar més del que val. Sense pressa. Ja tornarà. S’han demostrat incapaços de tenir més estoc per Nadal, però després el “soufflé” baixarà.

  • Molsupu ha dit:

    M’Ha encantat la teva visió, Moroboshi, genial entrada!

    Jo, com en Salore, o la trobo dintre d’un temps (quan es passi la febrada) a un preu raonable, o encara que em faci gràcia, tenint la de veritat (via xuxo) i un parell de clòniques (a part de l’emulador de nes per la Nintendo 64, que és l’únic motiu que justifica que aquesta consola encara formi part de a meva col·lecció xD), doncs això, que aquesta minines no la necessito pas…però si me la portessin els Reis, no diria que no, eh? (aviam com enganyo a la dona per a que llegeixi aquest missatge 😉

    Per cert, és una ximpleria però m’ha encantat també veure en un dels vídeos adjunts l’avís legal i m’ha sorprés gratament que nintendo reconeix l’ús de software de “fonts obertes” (open source) i que s’acull als termes de les llicències GPL i té publicat el codi en algun lloc (obscur) de la seva web…curiositats.

    Saludets!!!

  • Scroll Scroll ha dit:

    Estupenda entrada i recomanació. Ja saps una mica la meva opinió i que jo el tema emulació ja el tinc molt cobert (tot i que d’una manera molt menys purista).
    Per altra banda 60€ per aquesta monada amb 30 jocs crec que estan molt ben invertits tot i el fail del cable.
    Enhorabona per la maquineta. 🙂

Deixa un comentari

*