Shantae, una joia per descobrir

L’any 2002 la Game Boy Advance, l’autèntic salt qualitatiu en la línia Game Boy, ja feia un any que voltava pel mercat i era apreciada per un públic que encara ara la considera una magnífica portàtil a la qual val la pena tornar tan sovint com calgui. La seva aparició tallava la trajectòria de la Game Boy Color, llançada el 1998 i discontinuada el 2003, però irrellevant des de la sortida de la seva successora el 2001.

Explico això per situar el context del llançament d’una petita joia que seria l’últim gran joc de la versió en color de la Game Boy clàssica, al juny de 2002. L’últim joc absolut, per cert, seria el Harry Potter and the Secret Chamber, al novembre. Com que la GBC “ja no pintava res”, que una petita companyia indie dels Estats Units, WayForward Technologies, publiqués aquest joc que avui hauria estat sens dubte només digital va suposar que només sortís allà i tingués una tirada reduïda, cosa que ha fet que es tracti del videojoc més car del catàleg de la consola i un dels més cars en general en aquest sector. Feu una ullada a eBay, busqueu-lo tant pelat com complet, i ho veureu. També veureu que se’n venen moltes reproduccions que es veuen d’una hora lluny: el cartutx que s’ha fet servir és l’opac, del tipus que en teoria també funcionaria en una Game Boy, però aquest joc només funcionava a la GBC, de manera que l’autèntic ha de ser transparent.

En fi, feta aquesta llarga introducció, per a mi necessària per entendre d’on ve, és hora de començar a parlar del videojoc en si, un Shantae que, sense cap pressa, ha donat lloc a una saga que ja té quatre entregues. Però em centraré en la primera, en què coneixem aquesta noieta que és mig geni i que ataca els enemics amb la seva llarga cabellera i uns seductors balls que la fan molt poderosa, ja veurem exactament com.

Com que és filla d’un humà o una humana i un membre masculí o femení de la raça dels genis guardians, ja desapareguts, s’encarrega de protegir, amb els seus poders màgics limitats per la seva naturalesa mestissa, el poble anomenat Scuttle Town, d’inspiració en l’Aràbia de Les mil i una nits, com tot l’univers d’aquest personatge.

Un bon dia, la banda pirata de la Risky Boots ataca el poble i roba els plànols d’un prototip de motor de vapor, invent molt avançat al seu temps, i pretén també aconseguir quatre pedres elementals que proporcionarien l’energia a aquest motor que, de ben segur, vol fer servir amb finalitats malvades.

Com no podia ser d’una altra manera, la nostra Shantae haurà de sortir a truncar-li els plans tot aconseguint abans que ella aquestes pedres elementals. Ho farà visitant diversos pobles separats per escenaris de plataformes amb ambientacions de tota mena, enemics assequibles però insistents, i cicles de dia i nit que aprofiten al màxim les capacitats de la consola.

A Shantae no veiem cap mapa, però el país en què es mou la protagonista, anomenat Sequin Land, té una estructura circular, de manera que si tirem cap a la dreta o cap a l’esquerra i no ens aturem acabarem altre cop al punt de partida. Això és útil, i ens en dona una pista la càmera amb què ens movem dins els pobles, que es col·loca darrere de la Shantae mentre mira uns edificis presents a totes les localitats.

Aquests són una sala per desar la partida, banys per recuperar energia, una botiga per a comprar ítems, una casa on podrem competir en una disciplina diferent segons el poble per tal de guanyar diners -curses, apostes de daus, reptes de ball…-, una casa amb una mare calamar que ha perdut els seus fills i un espai on podrem parlar amb un personatge important d’aquell lloc que ens dirà què hem de fer o, sobretot, ens ajudarà a entrar a la masmorra més propera.

En realitat són laberints on ens enfrontarem a trencaclosques i enemics més poderosos i d’on, quan els superem, ens endurem una de les pedres elementals i, si trobem una geni que hi ha atrapada, aprendrem un ball de transformació, la mecànica característica del joc, que ens permet transformar-nos, per ordre, en mico, elefant, aranya i ocell.

Evidentment, no és una qüestió estètica: cadascuna d’aquestes transformacions, que s’activa prement el botó de ballar i introduint una combinació de botons -no patiu, al menú de pausa els podem consultar sempre que vulguem-, proporciona unes habilitats que seran d’allò més útils per accedir a llocs on abans ens encallàvem, perquè el Shantae és un metroidvania de manual, estimada audiència.

Durant els primers minuts de joc ens podríem pensar que es tracta d’un plataformes típic. Bonic, àgil, fluid, amb unes animacions que rivalitzen amb les de l’Aladdin (el de Mega Drive, és clar), sí, però típic. Tanmateix, ja hem vist que hi ha una sèrie d’elements que li donen profunditat, i ens obliga a recórrer els escenaris, acolorits i simpàtics, diverses vegades per tal de fer tot el que hem de fer. Les transformacions són divertides, i tot i que els enfrontaments amb els enemics habituals els fem amb cops de la llarga cua de la protagonista, a mesura que guanyem diners (amb les gemmes que deixen anar els enemics, per exemple) podrem adquirir potenciadors, armes de diverses menes -però d’ús limitat i temporal- i, més endavant, quan aprengui a estalviar, podrà aprendre moviments especials permanents.

Per si tot això no fos prou, als temples trobarem, buscant-los bé, els bebès calamar que haurem d’entregar a les mares que hi ha als pobles, i quan qualsevol d’elles arriba a recuperar-ne 4 -és igual quins siguin, fet amb el qual fa broma el mateix guió del joc- ens ensenya un ball amb què podrem tornar a aquell poble sempre que vulguem, sense haver de travessar escenaris. Això, per descomptat, és opcional. Com també ho és trobar les 12 lluernes escampades pel joc i que només es veuen de nit. En fer-ho obtenim un altre ball amb un poder que no revelaré.

Aquests elements són col·leccionables com els que podríem trobar en qualsevol joc, però no són pas gratuïts. Estan fets amb intel·ligència, es justifiquen amb un interessant premi, i alhora són opcionals perquè no són necessaris per a la trama -sí que ho són les transformacions i les pedres-, de manera que satisfaran tant el completista empedreït com aquell que només s’ho vol passar bé i intentar, sense perdre-hi gaires hores, tenir només alguns d’aquests avantatges.

El Shantae és un títol divertit, amb una premissa senzilla però un món ric i agraït, amb secrets, que ens premia amb una corba de dificultat adequada i és més complex i llarg del que sembla a primera vista. A més, la música d’inspiració aràbiga és encomanadissa i els diàlegs que es produeixen de tant en tant entre la Shantae i els seus amics i enemics són graciosos i simpàtics.

Es tracta d’un videojoc molt cuidat, tant que fins i tot hi ha un regal extra per als que provin de fer-lo anar en una Game Boy Advance: podem obtenir una transformació extra, la de Tinkerbat, enemics que trobem cap al final del joc. Aquesta característica, però, es perd a la versió de la Consola Virtual de la Nintendo 3DS, l’única manera legal de jugar-hi actualment sense gastar-se centenars d’euros, perquè el que emula és l’original de la Game Boy Color.

En fi, Shantae és un videojoc d’allò més recomanable, un títol de culte -dit en altres paraules, de qualitat però que no va tenir la difusió que es mereixeria- que 16 anys després encara s’aguanta de meravella. I malgrat les circumstàncies desfavorables en què es va publicar, queda clar que va deixar una bona impressió a prou gent, perquè fins ara ha tingut tres continuacions: Shantae – Risky’s Revenge (2010), Shantae and the Pirate’s Curse (2014) i Shantae – Half-Genie Hero (2016).