Jocs 1

Street Fighter: el primer

Un diumenge qualsevol. Venen uns amics a casa i veuen les consoles que tinc, i es queden una mica sorpresos. Ja ho sabien, però sempre impressiona una mica els que no estan ficats en això dels videojocs i com a màxim tenen una PlayStation 2 -qui no la té?- abandonada en una habitació. Si hi estan ficats, llavors és més “meh…”. Bé, doncs aquests amics s’hi interessen. Després d’un intercanvi de tòpics (“Jo tenia la Sega”, etc.), la cosa evoluciona:

—Tens l’Street Fighter?

—Quin? —pregunto jo fregant-me les mans mentalment, amb sornegueria.

—El primer —em responen, innocents. Desig concedit.

—I tant —ara ja me les frego de debò, perquè sé perfectament el que faré, fidel a la meva màxima de “les coses pel seu nom“.

Engego la Switch, hi poso el recopilatori Street Fighter 30th Anniversary Collection, vaig a la modalitat Versus, trec els joy-cons per fer uns combats per a dos jugadors, i després de les rialles en veure aquells minicomandaments tan poc còmodes comença el joc i s’esborren els somriures.

Evidentment, he posat l’Street Fighter. El primer, tal com m’han demanat. Potser per no fer-me cap lleig accedeixen a provar-lo, o potser perquè fingeixo molt bé que no hi ha cap mala intenció per part meva i continuo endavant tot i ser perfectament conscient que tenen les boques entreobertes com per dir alguna cosa. Poc a poc es van relaxant i comencen a fer broma sobre els gràfics del joc, molt de 1987. En Ryu, per exemple, aquí és pèl-roig. Un dels amics agafa en Ken -li concedeixo aquest privilegi només possible a la modalitat Versus, perquè és un convidat- i jo controlo, naturalment, en Ryu. No es pot fer anar cap altre personatge.

Els moviments ja ens els sabem, però per si de cas pregunta. Li dic que són els de sempre, però que no li sortiran. No és condescendència, és que a mi tampoc em surten. L’única manera és repetir la part direccional com un boig i anar picant el botó de puny o de cop de peu, segons el cas, també repetidament i com si fóssim víctimes d’una possessió infernal, com la gent que no té ni punyetera idea de jugar als jocs de lluita i comença a pitjar botons a la babalà, i llavors sí, més del 50% de les vegades l’atac especial surt -llevat del shôryûken, que surt només de tant en tant i quan s’intenta fer un hadôken-. Sigui com sigui, si decidim jugar-hi amb cops de puny i de peu normals, en pocs impactes el combat s’acaba igualment.

En aquest vídeo em podeu veure intentant el tatsumaki senpûkyaku com un boig, i també veiem que els personatges tenen una gravetat diferent de la que es podria esperar d’aquest planeta, i les animacions són molt encarcarades, però la velocitat és mitjanament decent, l’única cosa positiva que podem dir del joc des del punt de vista de la jugabilitat. I fins i tot això té un punt fosc: va massa ràpid, tot plegat. Els combats tenen un límit inalterable d’uns 30 segons (el marcador comença amb 90, però allò corre molt), que llevat que siguem extremament conservadors no arribarem a consumir, tampoc.

Aquí no hi ha modalitats de torneig -bé, és una modalitat interessantíssima que ha faltat en moltes entregues de la saga, tot s’ha de dir-, ni ens expliquen gairebé res de la història dels personatges (per a això hem d’anar a enciclopèdies o gaudir de l’abundant informació extra del recopilatori esmentat al principi). Comencem el joc triant si anirem per la via americana o la japonesa (sembla que segons els ajustaments de la recreativa també hi havia la xinesa i la britànica), portarem en Ryu i haurem de derrotar un seguit de rivals, dos a cada país tot sumant un total de 10, que tampoc està malament, a més de poder participar en un parell de pantalles de bonificació.

Els rivals són en Retsu i en Geki al Japó, en Joe i en Mike (se suposa que Tyson, el que després seria reconvertit en Balrog, encara que des de Capcom no ho admetin oficialment) als Estats Units, en Lee i en Gen a la Xina, els golfístics Birdie i Eagle (una paròdia d’en Freddie Mercury) a la Gran Bretanya, i finalment l’Adon i en Sagat a Tailàndia.

Com podem veure, alguns d’ells sortirien en d’altres jocs, per exemple a la saga Alpha, cronològicament situada entre aquest joc i el cèlebre II, mentre que d’altres només apareixen al títol fundacional, i com a màxim se’ls esmentaria en algun moment de l’extensíssima saga.

És per coses com aquesta que l’Street Fighter té un interès com a mínim històric. És únic en aquest sentit: no podem dir que tots els seus personatges surten altre cop, sumats a noves incorporacions, en jocs posteriors. De fet, més de la meitat no tornen. També és agradable per als nostàlgics veure aquesta estètica tant de l’època, aquests efectes de so i veus digitalitzades amb més text que no pas les que sentiríem a l’Street Fighter II, encara que tot es redueixi, parli qui parli, a la mateixa veu dient “What strength!! But don’t forget there are many guys like you all over the world.” si guanyem el rival, o “You’ve got a lot to learn before you can defeat me. Try again, kiddo.” si hi perdem. La segona frase la sentirem moltíssim, un cop passem els primers rivals, febles, i ens trobem amb els que ens poden eliminar en dos o tres cops i sembla que els nostres atacs no els facin mal sempre. Especialment en Sagat, que si li guanyem un round al següent és imparable. Ah, les hitbox

Els companys de Retroscroll m’havien avisat. Sempre he dit que tenia moltes ganes de provar-lo, tot i saber que era “dolent” segons els estàndards actuals. El tenia mitificat. I aquest recopilatori em donava l’oportunitat de provar-ne la versió per a recreativa. No un port per a microordinador dels 80 o la versió per a Turbografx-CD, que es diu Fighting Street. No. L’original.

I és veritat, és un títol molt primitiu, obsolet, i un dels casos en què una seqüela supera més clarament l’original (gràfics, apartat sonor, personatges controlables, rerefons d’aquests…). Difícil de jugar per culpa dels controls, trampós… Tot el que vulgueu. Però estic molt satisfet d’haver-me’l passat -gràcies als crèdits infinits que proporciona aquesta versió-, d’haver conegut de prop personatges que només coneixia de nom i haver-ne retrobat d’altres que havia vist només en posteriors entregues, i d’haver lluitat amb el Fuji, la muralla xinesa, el mont Rushmore, paisatges urbans decadents o la bella Tailàndia de fons, encara que de la banda sonora d’aquestes entranyables pantalles no se me n’hagi enganxat cap tema perquè, al capdavall, cap d’ells és memorable.

Aquest joc necessita l’efecte nostàlgia perquè algú li vegi l’encant actualment. I és curiós, perquè jo sento nostàlgia per títols que no vaig provar en el seu moment, i és per això que no puc dir que em desagradi. A la seva època, això sí, sembla que va convèncer. Sense arribar a ser un hit.

L’Street Fighter és com aquells famosos que fa temps que van perdre la brillantor, però almenys és del tipus que s’estima més retirar-se discretament i no posar-se en ridícul mostrant en públic el seu baix nivell de forma actual, com passa amb alguns cantants, humoristes i presentadors. Més ben dit, és Capcom qui l’ha tingut a l’ombra tot aquest temps, fins al punt que no se’n parla mai -busqueu-ne informació per internet, no n’hi ha gaire-, i ens hem arribat a creure que l’Street Fighter II era, tot i el nom, que no enganya ningú, el primer de la saga.

Entenc, doncs, els meus amics, però no em sap greu el que “els he fet”. Trobo que si ens interessen els videojocs hem de conèixer d’on venen les nostres sagues preferides, o d’on venen detalls com el sistema de 6 botons (3 de cop de puny i 3 de cop de peu), l’ús de combinacions de moviments o la cicatriu d’en Sagat.

 

 

 

Potser també t'agradarà…

1 Comment

  • Salore
    Reply
    Salore
    3 ag., 2018

    M’ha agradat molt l’entrada, la combinació d’anècdota personal amb opinió i una mica de repàs històric del joc l’he trobat genial.
    Respecte el joc, primer de tot dir que no l’he jugat mai, però sí recordo haver vist la recreativa en una restaurant d’una població del costat de Castelló quan vam parar a dinar anant de vacances amb la família cap a Benidorm. El curiós era que el Street Fighter II ja era al salons recreatius i em va estranyar molt veure-la, això sí, era amb botons, no la original amb aquells protuberàncies que havies de colpejar.

    Enhorabona per l’entrada 🙂

    Petons als mugrons!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada