Les coses pel seu nom

Jo sempre he estat de dir les coses pel seu nom. No m’ha agradat mai que la gent digués “Bola de Drac 1” -sí, hi havia qui ho deia- per tal de parlar de l’etapa en què en Goku era petit i diferenciar-la de Bola de Drac Z, ni quan es deia “Oliver y Benji” per referir-se a Campeones, que al seu torn en realitat es deia, al Japó, Captain Tsubasa. Potser són manies meves, però trobo que dir les coses bé ajuda a evitar malentesos. Ara bé, per tal que funcioni cal que tots plegats acceptem aquest sistema, que també fa estralls al món dels videojocs.

I ho ha fet durant dècades, suposo que tota la seva història (no em vull ni imaginar els embolics que hi devia haver amb Atari). Els culpables són tant els que no hi estan gens ficats, els pares i els avis, que ho engloben tot en genèrics com “la maquineta“, “l’ordinador” o “la Sega/la Nintendo” (després això evolucionaria a “la Play[station]”, independentment de la consola a què es referissin), com aquells que sí que tenen consoles i hi juguen però, per mandra o manca de vés a saber què, les anomenen com no toca: “la Xbox” (quan ja és la Xbox 360), “la Gameboy” (no sabeu la ràbia que em fa -i com complica les cerques de videojocs a eBay- quan amb aquest nom volen dir la Gameboy Advance) o, sí, encara ara, “la Play” (i hem d’endevinar quina per la generació en què estem i el poder adquisitiu que endevinem que té la persona que ho diu).

Abans de continuar vull fer una menció especial al problema de les consoles de Sega, una companyia que va deixar de fabricar consoles fa molts anys però que, mentre va durar, almenys a casa nostra, sembla que no va arribar tan endins del cor del públic general com hauria merescut. Ho dic perquè suposo que, com jo, sentireu molt allò de “jo tenia la Sega“, i resulta que l’interlocutor us pot estar parlant tant de la Master System com de la Mega Drive o, menys sovint, la Saturn. Trobo -però potser és una apreciació personal sense base estadística- que quan aquesta mena de gent diu “la Nintendo” acostuma a referir-se a la NES, de manera que no va desencaminada del tot. Rarament, però, també se sent alguna barbaritat com ara “la Super Nintendo 64”, i encara més rarament algun “Nintendo 63” (o algun altre número de la seixantena). El cas és que amb Sega hi ha menys cultura general.

El primer pensament que ens pot venir al cap pot ser “la gent és imbècil”, i en moltes ocasions tindríem raó. Hi ha poc costum de llegir i de fixar-se en les coses, però val a dir que no tots som uns bojos dels videojocs i que hi ha milions de persones que tenen altres coses de què preocupar-se. I les companyies no fan gaire per tal d’ajudar a evitar la confusió.

És per això que ha calgut -o almenys així ho ha considerat la botiga de Media Markt a Mataró- posar cartells com aquests, perquè la variació mínima en el nom d’una consola respecte la seva predecessora fa que la gent es pensi que hi ha una compatibilitat que no és real. No sé si també passa amb les successives Playstation, perquè Sony no ha canviat mai el nom del producte, però sembla que Wii U s’assembla massa a Wii, i entenc que també hi ha problemes amb la Nintendo 3DS i la DS.

No està malament confiar en el nom d’una marca i mantenir-lo durant molts anys, però la gent no ho segueix i és llavors quan es cometen errors. Hi va haver tres consoles diferents que es deien Gameboy (sí, i diversos models i revisions, però aquests no eren consoles diferents), i després que el recentment desaparegut Satoru Iwata impulsés el trencament amb aquella marca ja en portem dues que inclouen “DS” al nom. Amb les de sobretaula Nintendo sí que va anar canviant el nom d’una manera més visible, tot i que amb les Wii ha repetit i… passa el que passa.

On va embolicar la troca va ser en les portàtils, i parlant de les DS, no sé si vosaltres ho heu sentit mai, però quan ja havia sortit la 3DS una manera de diferenciar les dues portàtils vigents era dir “la 3DS” i “la 2DS”. Com ja sabeu, fa un temps va sortir una revisió lletgíssima de la 3DS per a aquells que no saben ni apagar el regulador de les 3D ni troben que plegar la consola sigui necessari, i la mateixa companyia li va posar “Nintendo 2DS”. La confusió està servida i no m’estranya que hi hagi gent que compri videojocs per a una consola actual i els intenti posar, sense èxit, en una consola anterior.

Però ep, Nintendo no és l’única que fa això: quan hi havia la Xbox i la Xbox 360, i recuperant el que deia més amunt, per mandra molta gent deia “la Xbox” i així evitava “la Xbox tres-cents seixanta” sabent que segurament s’entendria. Però quan es volia especificar que l’objecte de la conversa era la primera consola de Microsoft, la solució popular era “la Xbox clàssica”, “la primera Xbox” o “la Xbox 1”. I quan s’estava especulant sobre la tercera màquina de la companyia, el nom provisional -el que li van donar els mitjans- va ser “Xbox 720”, també va sonar algun “Xbox 3”, però no, Microsoft va dir que “Xbox One”. Ganes de confondre el personal.