Jocs

Magic Girl: el shoot’em up que fins i tot tu et passaràs

Els jocs de naus, matamarcians -paraula en desús perquè actualment es considera ofensiva de cara a la minoria originària d’aquell planeta-, shoot’em ups o, per als amics, shmups, tenen una representació aclaparadora, com a gènere, dins el món dels videojocs. No passen de moda, si més no continuen apareixent-ne i reeditant-se’n d’antics, i n’hi ha tants que dins del gènere podem trobar-hi tipus i subgèneres, un dels quals els anomenats cute’em ups, que són jocs de naus amb protagonistes, enemics i escenaris “bufons”, amb una estètica colorista, com de dibuixos animats, i amb humor, allunyats de les dramàtiques propostes habituals, de naus més o menys serioses i enemics temibles i grotescs.

En aquest sentit, n’hi ha un que té com a protagonista una bruixa, i segur que tots esteu pensant en el mateix títol: exacte, el Magic Girl, un videojoc de 1993 que va sortir per a la Mega Drive a la xina i sense llicència.

Desenvolupat per Gamtec, ens posa a la pell de la Ling Ling, una noia que veu com uns alienígenes envaeixen el seu planeta i maten la seva família i els seus amics, de manera que, sense res per salvar, el que fa ella és sortir a venjar-se de l’enemic tot fent ús dels seus poders màgics.

La introducció ens mostra un sprite art una mica irregular, amb alts i baixos, i també els seus orígens xinesos

El joc té un total de 5 pantalles d’una durada considerable, encara que és possible que sigui una sensació provocada perquè són una mica repetitives. En tot cas, el que sí que són és animades, perquè els enemics hi apareixen amb prou freqüència i no s’estan precisament quiets.

No sé si es podria parlar de bullet hell, però el cert és que veurem bales pertot arreu, les més perilloses i punyeteres de les quals, les que ens disparen els enemics que apareixen per la part inferior de la pantalla. Afortunadament, la Ling Ling és molt àgil i ràpida, i els controls responen molt bé. Això sí, per fer front a l’aventura amb garanties el més probable és que tinguem premut el botó de disparar tota l’estona, cosa que esdevé un autofire, amb el molest efecte de so constant, que tapa una mica unes melodies que, sincerament, trobo que són el millor del joc.

Es tracta d’un shmup vertical amb reminiscències del TwinBee, i ben raonables

Pel que fa a les pantalles en si, amb una disposició vertical i la protagonista donant-nos l’esquena mentre vola -sense escombra en el seu cas-, són prou variades en termes visuals i musicals, i no tant en els enemics, però si bé alguns van reapareixent posteriorment, hi ha una certa renovació. A més, segueixen diferents patrons de vol i atac, però s’ha de dir que les bales que disparen són totes exactament iguals.

Els escenaris ens situen, per ordre, sobre un escenari amb vegetació i mar, un de més desèrtic amb piràmides, similar a la Terra, un escenari llòbrec amb referències als monstres japonesos yôkai, l’espai exterior -amb una música que recorda la de certa saga cinematogràfica del gènere espacial- i unes petites illes que suren davant del que sembla una cascada.

Es mereixen una menció especial els enemics de final de pantalla, amb sprites grossos i simpàtics

Al final de cadascuna d’aquestes pantalles ens espera un enemic final ben gros, i d’aspecte bufó, que no és gaire difícil ni tan sols en el cas de l’últim del joc: tenen patrons fàcils d’identificar i, si ens ha quedat munició de l’atac especial (només en tenim d’un tipus, és una llàstima) de netejar la pantalla d’enemics, acabarem amb ells abans, però no són difícils encara que ens hi hàgim d’enfrontar amb l’arma normal.

Se’ns pot perdonar per pensar en el TwinBee en els primers compassos de l’aventura, tot i que el fet d’haver de disparar a un núvol perquè ens proporcioni ítems acabarà de fer-nos pensar en el clàssic de Konami si no ho havíem fet abans. Les semblances s’acaben, però, en el moment que ens surt un ítem i no el podem modificar per molt que continuem disparant.

N’hi ha que ens donen armes millors, d’altres que ens donen més munició per a l’atac especial i que és l’únic element màgic de la noia màgica a banda de poder volar, uns altres ens donen punts -que ens donen vides quan els anem acumulant- i finalment n’hi ha que ens proporcionen una barrera protectora. De fet, n’hi ha dues de diferents, i a sobre són acumulables.

Si sou tan dolents com jo veureu força aquesta pantalla, però el joc es resisteix a que la veiem

Aquest és un dels motius del titular d’aquesta entrada: no és un bullet hell, però és molt difícil esquivar les bales. Ara bé, tenim una barra de vida força generosa, i les barreres protectores triguen en desaparèixer -ho fan quan hem rebut uns quants impactes-, i tenim diverses vides, i tres continuacions un cop arribem a la pantalla de game over i, com he dit més amunt, els enemics finals no són difícils en absolut.

Per tant, és un títol que amb poca insistència ens podem arribar a passar fins i tot els que, com jo, som dolents en aquesta mena de jocs. Es pot aprendre, masteritzar, treballar els reflexos, sí, però un cop saps que tens força protecció i continues en reserva, si a sobre conserves les armes bones -una que dispara en diverses direccions i una altra que llança unes boles de foc que busquen els enemics- pràcticament ho tens fet.

Aquest obscur joc va ser rellançat el 2015 als Estats Units, i a Europa ens va arribar el 2020

El recomano, doncs, encara que per internet no se’n troben opinions gaire bones, a aquells que no tinguin la mà trencada en aquest gènere, perquè pot ser que, com en el meu cas, es converteixi en el primer shmup que es passen. I dic “pot ser” perquè no descarto que se n’hagin passat algun. Si no és el cas, aquest serà el seu primer joc de naus completat. Segur. Ens ajuda tant com pot, encara que durant les pantalles ens atabali amb tants enemics que ens disparen des de tot arreu. A més, té uns gràfics prou atractius, una música que ja he lloat, controls impecables i, com a única ralentització que he detectat, una que passa amb l’atac de l’enemic final, però que no afecta gaire i, segons com, ens pot beneficiar i tot, de manera que tècnicament cap queixa més enllà d’això i de la qüestió de l’efecte sonor de disparar que ja he tractat.

Què hem de fer per jugar-hi? Com he dit al principi, va ser un joc xinès no llicenciat, però l’any 2015 Super Fighter Team en va llançar una edició física d’aquestes que fa uns anys que estan de moda, amb aspecte amateur però que funcionen perfectament a les consoles originals. Era als Estats Units, tot i que compatible amb consoles PAL, i com que ara ja no es pot comprar, l’opció legal que ens queda és el primer dels dos cartutxos de l’Evercade dedicats a Piko Interactive, companyia que es dedica a rescatar jocs cancel·lats o ports que es van quedar al calaix i que els va editant física o digitalment, i un dels títols inclosos és aquest Magic Girl, amb traducció a l’anglès per a la introducció i el final.

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.