Jocs 7

Aladdin – La màgica Aràbia

aladdin-intro
El vent bufa sobre les dunes portant l’àrida fragància del desert. El sol cau a terra, apropant-se cada vegada més a les imponents cúpules del palau del sultà, tornant-les d’un daurat tan intens que gairebé fa mal als ulls. Lentament, la ciutat muda la seva vestimenta d’adob i palla per l’or dels últims raigs del sol, que acabaran donant pas al blau intens de la nit, només trencat per la tímida llum dels llums d’oli i l’àmplia presència d’una lluna rodona i lluent. Això és Aràbia. I aquesta és la bella ciutat d’Agrabah.

Recordo molt bé la meva primera entrada a Retroscroll. Vaig donar molt la tabarra amb la quantitat de jocs dels noranta que aprofitaven algunes llicències excel·lents per fer-nos autèntiques bromes pesades. Encara que sí, vull insistir en que existeixen els bons jocs inspirats en franquícies de dibuixos animats de qualitat, i potser a la dècada dels noranta, un dels millors exemples seria la sempre exitosa Disney. ‘Aladdin’ per a la SEGA Mega Drive va ser el meu regal de Nadal de l’any 1993. Autèntic enamorat de la pel·lícula, encara avui m’emociono una mica quan recordo la primera vegada que vaig posar el cartutx a la meva estimada Mega Drive.

aladdin-01

Ens trobem davant d’una de les millors adaptacions de pel·lícula —en aquest cas d’animació— a videojoc que he trobat. El mateix joc s’afanya per intentar explicar una història sobre la qual no donarem gaires detalls, ja que tots la coneixem de sobres. La fidelitat amb el film de Disney és absolutament al·lucinant, encara que el joc es permet certes llicències que serveixen per arrodonir la jugabilitat. Per exemple, durant tot el joc l’Aladdin porta una simitarra, que utilitza per acabar amb els guàrdies d’en Jafar i tota la resta d’enemics que li surten al pas. Una decisió que sens dubte va en contra del tarannà pacifista del protagonista, però que serveix per aportar unes dosis d’acció importants que el joc utilitza per oxigenar les seccions més plataformeres i afegir varietat al transcurs dels nivells.

aladdin-mapSón precisament els nivells un dels punts forts del joc. Igual que a la pel·lícula. ‘Aladdin’ posa en pantalla un món meravellós ple d’exotisme, originalitat, bon gust i, fins i tot, un afinat sentit de l’humor, de manera que no costa gens imaginar-se dins el món creat per Disney. El grau de detall de la majoria de les fases està a un nivell altíssim, amb diversos plans d’scroll que donen una sensació de profunditat més que aconseguida i un ús exquisit de la limitada paleta de colors de nostra estimada Mega Drive. A més —igual que a la pel·lícula—, els escenaris amaguen un bon grapat de referències a l’univers de la factoria de somnis del ratolí més famós del món, disparant somriures de complicitat aquí i allà, per exemple en veure en Goofy gravat en una de les columnes de les ruïnes del desert, o unes orelles de Mickey Mouse assecant-se al sol juntament amb uns calçotets. Però, a més del detall i la cura posats en el disseny i l’apartat gràfic, també l’arquitectura dels nivells té un nivell molt alt. Les fases són llargues i variades, i malgrat que són absolutament lineals també són bastant explorables per aconseguir els power-ups, les vides extra i unes fases de bonus que tots els nivells amaguen. Estem parlant de fases molt completes, amb diverses altures i canvis en la direcció del moviment que aconsegueixen camuflar en part la linealitat del desenvolupament de la partida. A més, algunes de les fases tenen objectius alternatius que s’han de complir per tal d’acabar-les. Per exemple, per sortir dels sostres d’Agrabah haurem de trobar unes flautes màgiques que encanten unes cordes voladores, i per tal de completar la cova de les meravelles haurem d’impedir que l’Abu toqui cap pedra preciosa, tot trencant les estàtues gegants que les sostenen. Aquests objectius secundaris obliguen a l’exploració i alimenten una manera de jugar que varia en cadascun dels nivells, derivant en una partida diversa i amb prou personalitat com per diferenciar ‘Aladdin’ de tota la seva competència. Per tal d’afegir varietat, trobem algunes fases especials, començant per una de les fases de bonus més divertides que he pogut gaudir, en què l’Abu ha d’enfrontar-se ell solet a un bon munt de perills, des de llançament de barrils i olles en les primeres pantalles fins a aniquilar ratpenats i esquivar boles gegants en les més avançades. A més, hi ha alguna fase de desenvolupament diferent, com la de la catifa màgica, la persecució estil Indiana Jones a la cova de les meravelles o la genial fase del geni, que és una oda a l’originalitat i el “gamberrisme” més divertit.

aladdin-02

Però si hi ha un aspecte en el que ‘Aladdin’ destaca és en les animacions. L’Aladdin salta, fa anar la simitarra, es penja dels sostres, vola amb la catifa màgica, corre, s’ajup, llança pomes… Però és que a més ho fa tot amb una suavitat sorprenent. ‘Aladdin’ pràcticament escriu un nou capítol de la història de l’animació a la consola de Sega, i ens regala uns moviments detallats i fluids com no s’havien vist mai a la Mega Drive. Però el millor de tot és que aquesta fluïdesa no es limita al protagonista. L’Aràbia que trobem en aquest títol és un escenari magnífic per situar un conte com aquest, i encara ho és més gràcies al moviment. L’animació està a un nivell tan òptim que la pantalla encara s’omple més de vida, dibuixant unes partides tan divertides com absolutament precioses.

Per acabar d’arrodonir aquest còctel de jugabilitat i bellesa, tenim una banda sonora excepcional, que porta als circuits de la Mega Drive versions midi dels principals temes de la pel·lícula. Un autèntic encert, tant en la idea com en l’execució. Els excel·lents temes de la pel·lícula estan interpretats amb mestria, i aquells que són nous també aconsegueixen transmetre amb encert les sensacions que desperta el videojoc. Pel que fa al so, bona qualitat en els FX, i fins i tot inclou algunes veus digitalitzades, que si bé no destaquen, compleixen i acompanyen l’acció.

aladdin-03

‘Aladdin’ és un plataformes espectacular, un dels millors jocs de la Mega Drive i una de les millors adaptacions de pel·lícula a videojoc que es recorden. El treball de Virgin Interactive demostra un gust per les coses ben fetes que difícilment trobàvem en aquella època, molt especialment quan aquest títol s’hauria fet un tip de vendre igualment, a causa de la franquícia en què s’inspirava. Que avui dia puguem dir tot això d’’Aladdin’ és una mostra més de com n’eren, de diferents, els videojocs als anys noranta, i del fet que a l’hora d’enfrontar-se al desenvolupament d’un videojoc es poden aconseguir fites més interessants que els diners quan es fa la feina amb cura, detall i, sobretot, amor.

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

7 Comments

  • Reply
    eboke
    18 nov., 2016

    Sé potser que aquí obriré un debat llarg, però tot i que sempre em va agradar molt aquesta versió, jo em quedo amb la de SNES. I sí, la major part de la culpa la té la nostàlgia. 🙂

    • Reply
      Ayate
      18 nov., 2016

      Doncs no je jugat a fons la versió de Snes però el poc que vaig veure em va semblar un joc excelent, encara que una mica per sota del de MD. Pero vaja… No l’he terminat així que la meva opinió no es válida en aquest tema. Igualment, ambdós son jocs excelents o sigui que cap dels nens dels noranta es van quedar sense gaudir de les aventures del lladregot ficat a príncep. Gràcies per comentar!

  • Reply
    Salore
    18 nov., 2016

    En el seu dia no el vaig tenir mai el joc, el vaig descobrir i jugar a casa del que seria el meu futur cunyat, al igual que El Rey León. El joc em va semblar fascinant, amb aquelles animacions tant fluides i aquells gràfics coloristes i espectaculars. La llàstima va ser que com que no hi podia jugar de manera seguida no me’l vaig poder passar mai, i per desgràcia, encara no he posat remei a aquesta falta tant greu.
    Tampoc he jugat mai la versió de SNES, i per conseqüència no les puc comparar. Com en altres tants jocs, hauré de posar solució a aquesta situació.

    Gran text, Ayate 🙂

    • Reply
      Ayate
      19 nov., 2016

      Doncs a poc que puguis, fes-li un cop d’ull. És un d’aquests jocs que jo dic “d’una tarda” i l’experiència val molt la pena.

      Moltes gràcies per comentar, Salore!

  • Reply
    Sito_pixelacos
    14 des., 2016

    El tinc practicament desde que va eixir, i encara que el vaig jugar molt, inclos a la versio de pc, es un joc que em sembla sobrevalorat, i que l’unic merit el te en les animacions.

    Pero com he dit moltes vegades, es una opinio personal, i es el mateix que pense de tots els jocs de perry als 16 bits.

  • Reply
    Scroll
    4 gen., 2017

    Molt bona entrada company Ayate. No tinc molt a afegir que no sigui per comparar-lo amb el de snes, i com que les comparacións son odioses, no la faré.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Verified by ExactMetrics