Una estranya sensació jugant al Shenmue

Recordo que era una calorosa tarda d’estiu. Tenia algun que altre assumpte a mitges per fer, rentar plats, fer una rentadora, comprar quelcom, no recordo exactament què, però recordo que no estava totalment desocupat. Havia quedat una hora i mitja (o potser dos) després amb la meva novia, i tot i tenir algun que altre assumpte entre mans, vaig decidir invertir aquesta estona en la meva partida al Shenmue.

Shenmue és un joc que m’encanta, però encara no se massa el perquè, mai he aconseguit avançar massa en la seva història. Potser és per la sensació que em va deixar aquell dia.

Així doncs en Ryo es va despertar. Sense perdre gaire temps vaig donar un vol per la casa i vaig registrar algun calaix per veure que trobava. Poca cosa interessant la veritat.Vaig sortir de casa tot recollint els diners que la iaia d’en Ryo deixava cada dia preparats.

Volia anar al barri de Dobuita i demanar per un noi anomenat Charlie. Pel que semblava, podia coneixer algun dels xinesos relacionats amb la mort del pare d’en Ryo. Estava força fart d’escoltar la frase: I’m looking for a guy named “Charlie”, així que volia esbrinar una mica més.

Pel camí vaig recordar que el dia abans havia comprat peix pel gat recent nascut que cuidava una nena del barri. Li vaig donar i va semblar que al gat li agradava i es recuperava bé. Dubtava que tot això del gat fos massa rellevant pel desenvolupament del joc, però tot i així vaig decidir alimentar-lo

Arribant a Dobuita, on la gent ja començava a fer les seves tasques diàries, vaig comprar una llauna de cola en una bonica màquina de color vermell. A en Ryo, al igual que el gat amb el seu peix, va semblar que li agradava.

Vaig passejar despreocupadament pel barri, tot conversant amb la gent i preguntant si algú d’ells coneixia al  ditjós Charlie, però ningú semblava saber-ne res.

De cop i sense planejar-ho, em vaig trobar davant de la sala de recreatius Game You, i quasi de forma instintiva estava a dins. 

Allà per unes poques monedes podies fer una partida al Space Harrier, al Hang On o inclús jugar a dards. La meva preferida era una anomenada qtbattle, que estava just al costat del Space Harrier.

La màquina venia presentada amb la imatge d’un boxejador de mirada desafiant. Consistia de tres palanques encoixinades que s’aixecaven i havies de tombar a cops de puny prement el botó adequat, en el moment adequat. Per suposat no cal dir que cada vegada era més ràpid i per tant més difícil.

En realitat era com una espècie d’entrenament pels Quick Time Events (QTE) que t’anaves trobant al llarg del joc i que es resolien d’una forma molt similar al qtbattle.

Era una parida absoluta, però vaig estar molta estona jugant i superant els meus records.

Quan em vaig voler donar compte ja portava massa temps. Vaig mirar el meu rellotge, ERA TARDISSIM! i encara més tard se li havia fet a en Ryo, el temps del qual passava molt més ràpid que el meu.

Vaig guardar la partida i vaig pensar que tota aquella estona havia estat profundament desaprofitada. Ni havia fet una rentadora, ni havia rentat els plats, ni havia fet el que caram hagués de fer. I encara més! No havia sols desaprofitat el meu temps, si no que també el d’en Ryo, que es quedava un dia més sense saber on trobar en Charlie.

Més tard acabaria per trobar en Charlie i avançaria en les investigacions d’en Ryo, però per enèsima vegada aquella partida quedaria en standby fins el dia d’avui, que encara no m’he passat el joc.