Anàlisi de la Mega Drive Mini

Aquí a Retroscroll havíem analitzat la NES Mini i també la seva germana gran? petita?, la SNES Mini, i com no podia ser d’una altra manera, ara que ha sortit l’equivalent de la competència -un equivalent real, de qualitat-, fem el mateix, perquè en aquest casa ens agraden Nintendo i Sega, entre altres companyies.

En fi, ha arribat la Mega Drive Mini, després de molts mesos d’espera i una campanya de màrqueting excel·lent que ha aconseguit fer-nos venir moltíssimes ganes de tenir a les mans (o a la mà) aquesta maquineta -ara sí, els nostres pares la poden anomenar així-.

No va començar bé, però: quan es va anunciar l’abril de 2018 al Sega Fes Show, el primer que vam pensar tots plegats va ser “una altra rèplica petita de la Mega Drive amb jocs preinstal·lats”, i aquest pensament que no vam dedicar als anuncis de les minis de Nintendo es devia a les infames “Mega Drive” de la xinesa AT Games, conegudes per la baixa qualitat dels seus materials i una emulació poc precisa. I, de fet, aquesta era la intenció: tornar a treballar amb AT Games i simplement aprofitar la moda de les minis iniciada per la Gran N per treure més suc de l’enèsima rèplica de la Mega Drive amb jocs en memòria que sortiria al mercat.

La reacció poc positiva del públic va tenir com a resposta l’ajornament del projecte per tal de replantejar-lo, i l’anunci que de l’emulació se n’encarregaria M2, amb prestigi en el món de l’emulació i una llarga trajectòria de recuperació de títols de Sega, i de la fabricació del hardware per part de la mateixa empresa de l’eriçó blau.

Poc a poc es van anar anunciant els jocs, en tongades que anaven encenent el públic i provocant també els eterns debats sobre què hi faltava i què hi sobrava, aliens a dos fets inqüestionables, però sovint qüestionats: no es poden fer llistats a mida dels gustos de cadascú i hi ha una pila de títols que cal tornar a negociar amb els propietaris de les llicències, i no és fàcil ni barat. Al final, però, el catàleg que ens presenta és espectacular, amb sonades absències, sí, però també sonades presències. Aquí el tenim:

• Alex Kidd in the Enchanted Castle 
• Alisia Dragoon
• Altered Beast 
• Castle of Illusion
• Castlevania: The New Generation / Bloodlines
• Columns
• Comix Zone
• Contra: Hard Corps / Probotector
• Darius
• Dr. Robotnik’s Mean Bean Machine 
• Dynamite Headdy
• Earthworm Jim 
• Ecco the Dolphin 
• Eternal Champions 
• Ghouls ‘n Ghosts
• Golden Axe
• Gunstar Heroes
• Kid Chameleon
• Landstalker 
• Light Crusader
• Mega Man: The Wily Wars 
• Monster World IV
• Phantasy Star IV: The End of the Millennium
• Road Rash II
• Shining Force
• Shinobi III: Return of the Ninja Master 
• Sonic the Hedgehog
• Sonic the Hedgehog 2
• Sonic the Hedgehog Spinball 
• Space Harrier II
• Street Fighter II’: Special Champion Edition
• Streets of Rage 2
• Strider
• Super Fantasy Zone
• Tetris 
• The Story of Thor
• Thunder Force III
• ToeJam & Earl 
• Vectorman 
• Virtua Fighter 2 
• Wonder Boy in Monster World
• World of Illusion

Evidentment, cadascú pot opinar el que vulgui. Podem dir “per què l’Streets of Rage 2 i no l’1?”, o “per què el Shining Force però no el Shining Force 2?”, tornar a qüestionar l’absència del Sonic 3 i el Sonic & Knuckles sense saber que és un problema de llicències musicals, o posar-nos d’acord en què abans que el respectable però mediocre port del Virtua Fighter 2 potser es podria haver triat algun altre joc de lluita.

Però val a dir que els 42 títols (quantitat força sospitosa de provocació clàssica seguera perquè és exactament el doble dels 21 que té la Super Nintendo Mini pel mateix preu) són força representatius de la consola i de gèneres força diversos, i que hi ha força videojocs third-party i alguns d’aquests ens han sorprès molt positivament, com els de Disney, a més de ser útils inclosos aquí perquè en el format original tenen preus prohibitius, com el Castlevania o el Mega Man: The Wily Wars (que, en dur els tres primers Mega Man, en realitat fa que el llistat sigui de 44 jocs, poca broma). La cirereta la posen dos títols que no s’esperava ningú: per una banda, el port de la recreativa del primer Darius¸ que s’ha fet expressament per a aquesta Mega Drive Mini, i per l’altra el famós Tetris de la Mega Drive, un port que en el seu dia no va obtenir la llicència per a distribució domèstica i del qual es diu que se’n van arribar a fer 10 còpies, valorades en preus de diverses xifres, i una de signada pel seu creador, el mestre Pazhitnov, es va vendre per 1 milió de dòlars.

Continuant amb el tema del catàleg, que és el més important, Sega, molt múrria ella, ha fet 3 versions diferents de la màquina, i és que el llistat canvia parcialment segons si la nostra Mega Drive Mini és occidental, japonesa o asiàtica. Podeu consultar els llistats a la Wikipedia, però per posar un exemple la nostra es queda sense l’Snow Bros o l’Alien Soldier, cosa que és una llàstima. Tot i així, objectivament és la millor per als gustos occidentals, i si algú diu que preferiria tenir el Game no kanzume otokyô, el Lord Monarch i el Party Quiz Mega Q li podem contestar, senzillament, que els seus gustos no en són pas, d’occidentals.

En tot cas, cal destacar que si bé molts d’aquests videojocs els trobem en diversos recopilatoris fets al llarg de la història de Sega, també n’hi ha uns quants que no s’havien inclòs mai en cap compilació, i això val la pena tenir-ho en compte perquè seria fàcil (i erroni) pensar que tots aquests jocs els trobarem en un lloc o altre si passem de comprar la Mega Drive Mini. Bona part, sí, si tenim aquells rellançaments. Però tots, no.

Com a exemple del nivell de detall i fanservice amb què s’ha fet aquesta consola, el Monster World IV va ser un títol exclusiu de la Mega Drive japonesa, però fa uns anys va aparèixer traduït a l’anglès al recopilatori Sega Vintage Collection: Monster World a la Xbox 360 i la PlayStation 3, i per separat a la Consola Virtual de la Wii. Doncs bé, aquella és la rom que s’ha inclòs a la Mega Drive Mini, i s’ha aprofitat l’avinentesa per dissenyar-li una caràtula PAL (i suposo que també NTSC) amb marge blau i per tant adequada a l’època en què hauria sortit si s’hagués exportat, ja que es va llançar el 1994. El mateix s’ha fet amb el Darius, que en aquest cas té una caràtula de color negre, com les primeres que es feien, perquè s’entén que si s’hagués fet una versió per a la 16 bits de Sega hauria estat més aviat al principi de la seva vida comercial.

La Mega Drive Mini és petita, lleugera i replica perfectament l’aspecte del model clàssic de la 16 bits de Sega, amb detalls com el text “High Definition Graphics – Stereo Sound” a la part superior del cercle que tenien els primers models, el botó Reset (que ens duu al menú principal), el regulador de volum dels auriculars, que es mou encara que no serveixi per a res, o la ranura per als cartutxos, que en aquest cas sí que té un ús extra: s’hi pot introduir la rèplica en miniatura del 32X, que juntament amb la del Mega-CD es ven al Japó, mentre que a Occident les han rebut només alguns mitjans especialitzats com a regal. Al capdavall, són purament decoratives, ja que no funcionen. El que canvia, però, són les entrades per al cable HDMI i el micro USB que l’alimenta, a més de les que ens permeten endollar per USB els dos comandaments que trobem dins la caixa de la consola.

Aquests comandaments, que tenen uns cables més llargs que els de les Minis de Nintendo, també han estat objecte de debat i polèmica, perquè les versions asiàtiques els inclouen en la variant de 6 botons, cosa que quan semblava que l’Street Fighter II’ Champion Edition es quedava al Japó no suposava un gran problema, però que com que al final el títol de Capcom sí que ens arriba ens deixa una mica desorientats respecte al motiu pel qual els comandaments que tenim són els de 3 botons, si no és que -i segurament ho és- la intenció és apel·lar a la nostàlgia, atès que aquells pads més senzills són els que venien amb la consola, mentre que els de 6 els teníem perquè ens els vam comprar quan van arribar després.

A banda d’això, són estèticament clavats als de debò, en aquest cas a mida 1:1, però és cert que a diferència del que va fer Nintendo, que va reaprofitar estoc, Sega aquí els ha creat des de zero i els materials es perceben una mica més lleugers, no gaire robustos. Que no vol dir que siguin dolents, però al tacte no són exactament com els originals.

Pel que fa l’emulació de la reverenciada M2, gent amb més coneixements i capacitats superiors a les meves i a les dels mortals hi detecta lag en l’àudio, i també input lag en general, a més que si es tria veure els jocs a pantalla completa -cosa que no acostuma a agradar però que sovint ens posen com a opció- hi ha, sembla ser, alguns problemes d’escalat. El filtre CRT també està disponible -una mica amagat al menú, tot s’ha de dir, en una decisió estranya-, però em sembla que soc l’única persona a qui li ha agradat. I això que jo no en veig pas, d’scanlines, quan jugo a jocs clàssics en un televisor de tub.  

He començat amb les coses negatives, però evidentment també n’hi ha de positives: M2 té un renom pel que fa a la precisió de l’emulació dels seus ports, i per tant ha “respectat” els bugs que hi hagués a les roms originals. Si decidim no emprar el filtre CRT els gràfics pixelats es veuen de nassos, no fan mal a la vista com sí que passa en segons quins jocs en televisors plans, i tots els títols funcionen als esmentats 60 Hz, també a Europa, i sense bandes negres a dalt i a baix. En això, doncs, M2 ha estat “poc precisa”, perquè els europeus podem gaudir dels jocs tal com van ser concebuts. És, doncs, una imprecisió a què donem la benvinguda, i que ja havíem vist a les minis de Nintendo.

Parlant de bandes, descartat el format 16:9 com deia abans, segurament jugarem amb l’estàndard 4:3 que imperava quan van sortir originalment aquests jocs, i per omplir l’espai de pantalla que sobra podem triar entre no posar-hi res, i per tant veure-ho negre, o triar un dels dos fons que ens proposen. Particularment no els trobo gaire interessants, però són una opció. La resolució, per cert, és de 720p. En ple 2019, però, hom es pot preguntar si no es podria haver aspirat no a 4K, però sí a 1080, oi?

La presentació de tot plegat, ja que en parlem, és excel·lent. Començant per la música del menú, que ja es va dir fa mesos que faria el llegendari Yûzô Koshiro, i que tan bon punt engeguem la consola gaudim en sentir, gràcies a la genialitat del compositor, una demostració dels registres del xip Yamaha YM2612. L’apartat sonor dels jocs, per cert, sembla que és -de nou segons els experts- finalment acurat, a diferència del que passava amb les anteriors Mega Drive miniaturitzades d’AT Games.

Visualment ens trobem amb un menú senzill, funcional, que ens arrenca un somriure o una llagrimeta en mostrar-nos les portades dels jocs inclosos, classificables segons diferents criteris (any de llançament, ordre alfabètic, nombre de jugadors…), i amb un detall preciós: podem veure’ls de costat, com si estiguessin en un prestatge, prement el botó B mentre som al damunt de qualsevol d’ells -no ens ho diuen pas al menú, sinó que ho hem de descobrir o ens ho ha de dir algú-, i si canviem l’idioma de la consola i triem el japonès, les caràtules passen a ser les japoneses… i les versions dels jocs també! Recordem que en alguns casos les diferències són significatives, com passa amb el Castlevania i el Contra: Hard Corps, fortament censurats en territori PAL, i per tant és una característica molt aplaudida.

Si triem el coreà, curiosament, alguns jocs ens surten en versió japonesa i d’altres en l’americana, i entre ells els esmentats Castlevania i Contra: Hard Corps, de manera que és l’únic mètode per jugar-hi en anglès i alhora sense censura. Aquest afegit compensa, perquè no el tenen les altres minis, l’absència poc greu -segons a qui ho preguntem, és clar- de l’opció de rebobinar tan de moda, tot i que es manté la cada cop més necessària, especialment per als adults amb poc temps lliure, possibilitat de desar la partida allà on vulguem.

A més, quan triem un joc ens surt un petit text posant-nos-el en context, com passava al recopilatori Mega Drive Ultimate Collection per a Xbox 360 i PlayStation 3. És un text curt, podria haver explicat més coses i, posats a demanar, podria haver desbloquejat extres, com ara pòsters o il·lustracions, però ja és més del que tenen les minis de la competència.

Un altre detall petit que no tenen les altres rèpliques en miniatura és la possibilitat de tornar al menú sense haver d’estirar el braç o aixecar-nos del sofà per prémer el botó Reset, ja que es pot fer també mantenint premut l’Start durant uns segons. Tot perquè no deixem escapar ni una de les calories que acumulem amb esforç diàriament.  

A la competència hi ha, i aquí també, un apartat de manuals que va per la via còmoda i ens mostra un codi QR que ens dirigeix, si l’escanegem amb el mòbil, a una pàgina web amb aquests manuals digitalitzats (i disponibles en versió consultable en web o bé descarregable en PDF). Val més això que res, oi? Si teniu curiositat, els podeu consultar aquí.

Amb els punts positius i negatius que hem vist, i a l’espera de saber quan -perquè és una qüestió de temps- es podrà accedir a mètodes no oficials per ampliar el seu catàleg de videojocs en cas que es vulgui, la Mega Drive Mini és una excel·lent manera de gaudir d’aquells títols de la consola més popular de la història de Sega, descobrir alguns d’ells o posar-los les mans (digitals) a sobre per primera vegada. En definitiva, un producte fet amb molta cura i atenció al detall, per fi, la rèplica de la Mega Drive que ens mereixíem.