Anàlisi de la Mega Drive Mini 2

Ja us devíeu imaginar, si ens seguiu habitualment, que tard o d’hora arribaria l’anàlisi d’aquesta rèplica en miniatura d’una de les consoles clàssiques més estimades, al capdavall les hem anat tractant gairebé totes.

Ha arribat el moment, doncs, de veure què ens ofereix aquesta segona Mega Drive Mini, que aprofita de manera intel·ligent el fet que la 16 bits de Sega va tenir un segon model per vendre’ns més jocs dins d’un aparell diferent del primer, la Mega Drive Mini, de 2019.

Com és habitual amb aquesta mena de producte, no ha estat exempta de crítiques ja abans de sortir a la venda, des dels clàssics suggeriments d’alternatives fins a la qualitat de l’emulació, la selecció dels jocs i, aquest cop perquè s’ha superat una barrera psicològica econòmica, l’elevat preu en comparació amb l’anterior proposta de la companyia.

Però, deixant de banda tot això, hem de parlar del producte en si, que és una rèplica en miniatura del segon model de l’emblemàtica i més estimada consola de Sega, amb les habituals millores tecnològiques possibles per l’evolució de la indústria, com ara els ports USB per als comandaments -aquest cop en ve un de 6 botons a totes les versions, però només un, si bé la màquina n’admet de la primera Mega Drive Mini o d’altres com el pad de l’Astro City Mini o la reproducció de Retro-Bit del de 6 botons de la pròpia consola, amb llicència de Sega-, la sortida HDMI per tal de fer servir els actuals televisors de pantalla plana per veure’n la imatge, els slots per desar partides, els marcs per no deixar les vores de la imatge negres en jugar a jocs 4:3 en monitors 16:9 -i, si es vol, estirar la imatge perquè no calguin els marcs-, la possibilitat de canviar l’idioma de la interfície amb l’afegit que d’aquesta manera podem gaudir de les versions japoneses dels jocs, com a la primera Mega Drive Mini, o l’opció de triar entre el so de la Mega Drive original i el de la Mega Drive 2, que eren lleugerament diferents.

Pel que fa al disseny, val a dir que la màquina és bufona com ella sola, però el públic ha captat un parell de coses que no han agradat tant: una és que el botó d’engegar la consola era originalment un botó que s’enfonsava, i en aquesta miniatura és un que es desplaça. A més, pel camí s’ha perdut el LED que indicava que la consola estava engegada. L’altre detall que ha sorprès és que la capsa de la Mega Drive Mini 2 és molt petita, i hi ha qui l’ha trobat de menys qualitat. El que no ha sorprès, perquè ja és un costum en aquests productes, és que no inclogui un adaptador de corrent, només el cable USB perquè nosaltres li busquem la peça que falta.

És l’hora, però, de veure quins jocs inclou:

Mega Drive:

• After Burner 2
• Alien Soldier
• Atomic Runner
• Bonanza Bros.
• ClayFighter
• Desert Strike: Return to the Gulf
• Earthworm Jim 2
• Elemental Master
• Fatal Fury 2
• Gain Ground
• Golden Axe II
• Granada
• Hellfire
• Herzog Zwei
• Midnight Resistance
• OutRun
• OutRunners
• Phantasy Star II
• Populous
• Rainbow Islands Extra
• Ranger X
• Ristar
• Rolling Thunder 2
• Shadow Dancer: The Secret of Shinobi
• Shining Force II
• Shining in the Darkness
• Soleil
• Sonic 3D Blast
• Splatterhouse 2
• Streets of Rage 3
• Super Hang On
• Super Street Fighter II: The New Challengers
• The Ooze
• The Revenge of Shinobi
• ToeJam & Earl in Panic on Funkotron
• Truxton
• VectorMan 2
• Viewpoint
• Virtua Racing
• Warsong

Mega CD

• Ecco the Dolphin
• Ecco: The Tides of Time
• Final Fight CD
• Night Striker
• Night Trap
• Robo Aleste
• Sewer Shark
• Shining Force CD
• Silpheed
• Sonic CD
• The Ninja Warriors
• Yumemi Mystery Mansion

Bonus

• Devi & Pii (no llançat)
• Fantasy Zone (nou port)
• Space Harrier II (nova versió) + Space Harrier (nou port)
• Spatter (nou port)
• Star Mobile (nou port)
• Super Locomotive (nou port)
• VS Puyo Puyo Sun (nou port)

Es tracta, efectivament, d’una llista més llarga que el primer cop. La primera mini de Sega tenia 42 jocs -44 si comptem, com crec que ho hauríem de fer, el Mega Man: The Wily Wars com a tres títols-, 2 d’ells extres. En aquest cas ens trobem 60 videojocs, i n’hi ha de molt bons i emblemàtics, però sí que és cert que potser la proporció de jocs realment bons sobre el total era superior a la Mega Drive Mini. Es pot discutir la presència del poc popular port de l’OutRunners, el Populous, el Clayfighter o el The Ooze, però ep, aquesta vegada s’inclouen jocs que no són estrictament de la Mega Drive. Parlo, sí, dels 12 de Mega-CD que hi ha. Altre cop, potser no tot el que hi ha valia la pena incloure-ho, però hi ha grans clàssics com el Sonic CD, el Final Fight CD o el Silpheed.

Cal comentar, també, que alguns jocs han patit diferents graus de censura perquè altrament no hauria estat possible incloure’ls. Per exemple, el logo de Ferrari que Yû Suzuki va colar a l’OutRun original ha estat substituït, tal com va passar amb les versions per a 3DS i Switch. Alguns jocs també tenen la portada “censurada”, amb menys colors per evitar problemes de drets d’imatge, cas del Super Hang-On d’aquí sota, però el més greu és el de l’Streets of Rage 3, que ens permet jugar amb la versió japonesa, la bona -sí!-, però s’ha retocat perquè no aparegui el polèmic personatge Ash, construït a base de tòpics ja llavors considerats homòfobs a Occident, i pel camí ha desaparegut també la part de la pantalla on apareixia.

No podem, però, evitar comparar-la amb la versió japonesa de la màquina: allà, els jocs inclosos del perifèric de la Mega Drive en són 20, i tot i que s’entén que algunes coses no s’hagin traslladat a la versió occidental perquè requereixen coneixements de japonès, sorprèn negativament que no s’hagin deixat jocs com el Popful Mail, de plataformes, o que els dos Lunar, que són RPG, no hagin creuat el bassal tot i que van arribar a sortir en anglès als Estats Units en el seu moment.

Pel que fa a les diferències generals, que sempre n’hi ha, no són tan doloroses en el cas dels jocs en versió cartutx, perquè en aquest cas sí que són més “japonesades” o, en el pitjor dels casos, títols més que suats de recopilatoris de Sega per a consoles modernes. Que d’aquests també en trobarem, però hem de celebrar que la Mega Drive Mini 2 inclogui títols aclamats com l’Alien Soldier -curiosament disponible a la primera mini en versió asiàtica no japonesa-, l’Atomic Runner Chelnov, el Soleil -mai abans recopilar ni rellançat-, el Ranger X, l’Splatterhouse 2, l’Streets of Rage 3, el Truxton o el Virtua Racing.

També hi ha jocs bonus aquesta vegada, però certament no tenen l’impacte del Darius i el Tetris de la primera rèplica: aquest cop en tenim 7, que són un joc que en el seu moment es va cancel·lar –Devi & Pii-, dos ports de recreatives força antigues de Sega però gens típiques de veure –Spatter i Super Locomotive-, un port de l’X68000 –Star Mobile-, el curiós demake de la modalitat per a dos jugadors del Puyo Puyo Sun de la Saturn, el port del Fantasy Zone que la Mega Drive mai havia tingut -sí que tenia un joc propi de la saga, però era diferent- i la repetició de l’Space Harrier II respecte a la primera Mega Drive Mini, però aquest cop amb millores a l’scaling, juntament amb un port també inèdit del primer Space Harrier… en tots dos casos al preu de provocar un parpelleig notable. Per tant, com podem veure hi ha jocs extra, i donen un valor afegit al llistat, sens dubte, però no són d’entitat. Si més no, no tant com els dos de la miniatura anterior.

En total parlem de 18 jocs més que l’anterior Mega Drive Mini, 16 segons com es miri, i un comandament menys. És cert que hi ha també jocs de Mega-CD, però a Occident són gairebé la meitat que al Japó. Cadascú valorarà si li val la pena, tenint en compte aquests factors -i la coneguda pujada dels preus dels components per als fabricants, a més de l’exclusivitat d’Amazon pel que fa a la venda del producte-, pagar el preu sensiblement superior d’aquesta segona Mega Drive Mini.

En qualsevol cas, per a qui li agradin aquestes màquines i especialment el catàleg de la Mega Drive, és un producte força cuidat -no oblidem el detall de poder posar els jocs vistos des del llom, o un nou tema per al menú compost altre cop pel llegendari Yuzô Koshiro-, que si ens va agradar la primera aquesta no ens hauria de decebre, i permet, com sempre, jugar de manera còmoda i ràpida -i oficial, que a alguns això ens fa més gràcia- a un munt de jocs, de gèneres força diversos, que, en cada cop més casos, comprats originals ens deixarien la targeta tremolant.

Pot ser que hi trobem a faltar llicències de companyies com Konami o fins i tot Disney, que sí que hi eren a la primera mini. Venen al cap de seguida títols com l’Snatcher (Mega-CD) o el Quackshot (Mega Drive) respectivament, i fins i tot, posats a demanar, hi podria haver 3 o 4 representants de la 32X, però Sega ja està estudiant quina és la propera mini que traurà, i no descarta pas una Mega Drive Mini 3!