Consoles 3

Anàlisi de l’Astro City Mini

La moda de les consoles mini continua, en aquest cas amb una cosa que no era ben bé una consola, sinó un moble de recreativa, amb la nova proposta de Sega. Bé, va sortir fa uns mesos, al desembre de l’infame 2020, i ha estat un producte exclusivament japonès, però gent d’arreu del món se l’està comprant i, per si us està seduint la idea però no ho acabeu de tenir clar, us portem una nova anàlisi d’aparell dedicat amb roms dins, després dels que ja vam publicar sobre la NES, la SNES, la Mega Drive i la PC Engine Mini.

Recordeu la vostra adolescència al Japó? Nosaltres tampoc, però no hi ha dubte que les recreatives tipus Candy van ser tremendament populars en aquell país. Són els mobles blancs de plàstic, amb pantalla gran i inclinada (i amb la possibilitat de rotar per si interessava més en vertical o horitzontal) que va fer servir un gran nombre de companyies per als seus videojocs, que funcionaven en hardwares diversos i amb la particularitat comuna d’emprar l’estàndard de placa JAMMA -les Candy, doncs, eren en realitat el moble i els botons-. Dit això, les de Sega van estar entre les més populars, i encara ara es poden trobar als centres recreatius del país del sol naixent, a més que van tenir un protagonisme indiscutible a la nostra estimada Hi Score Girl (podcast aquí). Entre elles hi havia el model anomenat Astro City, llançat el 1993, que és el protagonista de la nova miniaturització de Sega.

Encara que a nosaltres la nostàlgia ens la podrien provocar els mobles foscos de fusta, com ara la famosa Video-Sonic, hi ha poques possibilitats que allò es comercialitzi en petit i amb roms emulades, així que ens hem de “conformar” amb el que ha fet Sega. No és la primera recreativa en miniatura que es llança, diverses companyies emblemàtiques han vist roms seves rellançades en consoletes dedicades amb aspecte de moble arcade, i no fa gaire SNK es va desmarcar amb un producte de més qualitat -i amb un fotimer de variants- anomenat Neo Geo Mini, però Sega ha volgut anar més enllà i presentar un producte més treballat i cuidat. És hora d’analitzar-lo.

PRESENTACIÓ

La maquineta ve en una caixa que ens permet fer-nos una idea de la seva mida, no és pas un trasto que després no sabrem on col·locar, i en un suposem que perfecte japonès -més que res perquè aquesta gent és polida i ordenada- ens destaca les seves bondats, incloent-hi captures dels videojocs que es devia decidir que eren els punts forts del seu catàleg.

A dins, un cable HDMI per si volem jugar-hi amb comoditat ocular en una pantalla gran, un altre de micro USB per alimentar-la de corrent elèctric -en aquest cas, a diferència de les altres minis, no n’hi ha prou amb el que proporciona el televisor, sinó que haurem d’aconseguir un adaptador per a presa de corrent normal si no volem que se’ns apagui sola-, unes petites instruccions (en japonès de tota manera) i, evidentment, la rèplica en miniatura de l’Astro City en si, tot plegat ben protegit i embolicat.

Sí, representa que el plàstic protector de la pantalla s’ha de treure, però…

S’han hagut de fer concessions, com ara la pèrdua de la palanca i els botons del segon jugador, que eren de color rosa, mentre que aquí ens queden els del primer jugador, de color verd, o la polèmica pantalla: es tracta d’un format 16:9 que ens mostra franges negres al costat de les imatges, que sempre seran en 4:3. Sembla que aconseguir pantalles amb la relació d’aspecte que necessitaven aquestes màquines no és tan fàcil actualment, encara menys en una mida tan petita. La Mini ens permet, però, dissimular-ho amb dos marges il·lustrats, o bé deixar-ho com està i veure aquestes franges negres, que cadascú valorarà fins a quin punt fan nosa.

Si girem el minimoble trobem, per ordre d’esquerra a dreta, l’interruptor per engegar-la, el port HDMI, dos ports USB -dels quals parlarem més avall-, una entrada per a auriculars amb connexió jack -no ens enganyem, el so de la pròpia màquina, tot i que regulable, no té gaire potència i no ens anirà malament posar-nos-el a les orelles directament- i finalment el port per al cable micro USB, necessari perquè funcioni.

El pad, que es ven per separat, és molt còmode i pràcticament necessari per assegurar-se la màxima comoditat, sobretot en jugar a la pantalla del televisor

Doncs bé, els ports USB són per connectar-hi alguna de les opcions per a comandaments que la màquina permet, i que tenen relació amb la possibilitat de connectar-la a la televisió, si bé és possible controlar-la amb la minipalanca i els minibotons i veure’n la imatge a la pantalla gran: oficialment hi ha disponibles un comandament tipus pad, que inclou una creueta molt còmoda, els 6 botons i els de Start i Credit; i un arcade stick creat també amb motius de l’Astro City Mini i que, pel que sembla, actualment només es pot obtenir a un preu molt superior a l’original “gràcies” als revenedors. Si no, s’ha descobert que amb un comandament de 6 botons de la Mega Drive Mini japonesa també podem sortir del pas. És interessant destacar que encara que només hi hagi una palanca i els seus 6 botons corresponents, sí que hi poden jugar dos jugadors, sempre i quan com a mínim un dels dos faci servir un pad o l’stick, de manera que és possible que un d’ells controli els jocs amb la palanca i els botons de la pròpia Astro City Mini i l’altre amb un controlador extern. Evidentment, també poden ser dos pads, dos arcade sticks o un de cada.

En un moviment semblant al que va fer amb la Mega Drive Mini, Sega Toys -que és la fabricant de la màquina, per cert- va posar a la venda també uns accessoris amb funció estètica, en aquest cas un paquet opcional anomenat Game Center Style Kit, que consisteix en un suport per elevar la màquina i que adquireixi un aspecte com l’original -fins i tot amb un forat on podem posar monedes, que no tenen cap efecte en els jocs, però sí que converteixen la màquina en una guardiola-, un faristol superior per posar-hi una de les enganxines que s’hi inclouen per representar alguns jocs, i un minitamboret que és una rèplica dels que hi havia als centres recreatius. Evidentment, tot això en miniatura.

CATÀLEG

Però el que més ens interessa, en aquests casos, és la biblioteca de videojocs inclosos, i Sega ha triat 37 títols representatius dels seus primers anys com a reina de les recreatives (tant propis com dels que simplement va publicar, cas dels Wonder Boy o del Cotton), que són 36 més un d’última hora i força curiós, el Dottori-kun, també conegut com a Dot Race. Vegem la llista completa:

  • Alex Kidd: The Lost Stars
  • Alien Storm
  • Alien Syndrome
  • Altered Beast
  • Arabian Fight
  • Bonanza Bros.
  • Columns
  • Columns II
  • Cotton
  • Crack Down
  • Dark Edge
  • Dottori-kun (Dot Race)
  • ESWAT
  • Fantasy Zone
  • Flicky
  • Gain Ground
  • Golden Axe
  • Golden Axe: The Revenge of Death Adder
  • Ichidant-R
  • My Hero
  • Ninja Princess
  • Puyo Puyo
  • Puyo Puyo 2
  • Puzzle & Action: Tant-R
  • Quartet 2
  • Rad Mobile
  • Scramble Spirits
  • Shadow Dancer
  • Shinobi
  • Sonic Boom
  • Space Harrier
  • Stack Columns
  • Thunder Force AC
  • Virtua Fighter
  • Wonder Boy
  • Wonder Boy: Monster Lair
  • Wonder Boy: Monster Land

No ens aturarem ara a comentar-los un per un, però sí que es poden dir algunes coses de la llista, tant de bones com de dolentes, i evidentment tothom, com sol passar, hi posaria alguns títols i en trauria d’altres. Comencem per les coses negatives -sempre segons el punt de vista, hi insisteixo-: calien dos Puyo Puyo? I tres Columns? Algun títol considerat dolent com l’Alex Kidd: The Lost Stars? Amb una llista de 37, que no està malament, però tampoc no estem parlant de 50 títols, segurament no. També s’ha de dir que hi ha alguna cosa molt japonesa, com l’Ichidant-R i el Puzzle & Action: Tant-R, però això no pot ser origen de cap retret, ja que és una màquina pensada per al públic japonès, encara que ara se sàpiga que arribarà a Occident de manera limitada (i sense canvis en el llistat).

És clar que hi havia d’haver clàssics habituals com Space Harrier, Altered Beast o Shinobi, i no sorprenen, però si ens aturem a pensar-hi, n’hi ha que els hem vist un munt de cops en recopilatoris dedicats al catàleg de la Mega Drive, però no en versió recreativa. I, quan els hem vist, ha estat fa poc a la línia Sega Ages de la Switch -qui se n’hagi comprat títols pensant en tenir les versions arcade, que són les que hi ha a la Switch, aquí se’n trobarà molts altre cop-. En tot cas, no són les versions que acostumem a trobar a les col·leccions de clàssics, sinó les originals.

Golden Axe: The Revenge of Death Adder és un dels grans atractius del catàleg, ja que fins ara no s’havia pogut jugar legalment a casa

I en aquest sentit hi ha algunes sorpreses -o més ben dit, alegries-, en veure-hi videojocs que no s’havien vist mai en l’àmbit domèstic de manera legal, ni tal com eren ni en ports, com el Golden Axe: The Revenge of Death Adder, el Dark Edge o l’Arabian Fight. I dels que sí, repeteixo: aquí en tenim les versions primigènies de recreativa. També del Virtua Fighter, tractat per Sega com la cirereta del pastís i, certament, el títol més avançat gràficament del catàleg de l’Astro City Mini.

Hom hi troba a faltar algun títol mític dels arcades de Sega, és clar, com l’Out Run, el Virtua Racing, el Power Drift -jocs de cotxes l’absència dels quals es podria justificar amb el sistema de control, però havent-hi el Rad Mobile queda com una excusa pobra-, algun esforç en llicències com Spider-man: The Video Game, el Tetris ara que l’han pogut posar a la Mega Drive Mini -i els drets per a recreativa del qual eren de la mateixa Sega al Japó-, algun Hang-On, algun After Burner

Tanmateix, és una llista força emblemàtica i que toca diversos gèneres, de manera que no sembla que se li puguin retreure gaires coses.

JUGABILITAT

Després dels títols, el que més interessa és l’experiència de joc, i en el cas de l’Astro City Mini és, sorprenentment, més còmoda del que podria semblar en un primer cop d’ull. És clar que hi ha qui la voldrà, com totes les minis, per exposar-la, per fer bonic, i si algú pensa que en una pantalla tan petita i amb la palanca i els botons també reduïts és difícil jugar-hi, no seria un pensament forassenyat, però el cas és que els controls no estan reduïts en la mateixa proporció que el moble (que ho està en a escala 1/6, per cert), ni la imatge es veu tan petita com podria semblar. Evidentment, és qüestió de gustos i no tothom es cansa a la mateixa velocitat d’haver de maniobrar en un espai petit, però si la proveu veureu que, si bé tard o d’hora desitjareu jugar-hi connectant-la al televisor, i amb algun dels controladors externs, aquest moment trigarà més a arribar del que us imaginàveu en un primer moment. A més, l’aparell pesa prou com per no poder-lo tombar sense voler, però no tant com perquè sigui incòmode transportar-lo o perilli cap mena de taula on el vulguem col·locar.

Aquest cop l’emulació no és a càrrec de la popular M2, i és un aparell fabricat, dèiem més amunt, per Sega Toys, de manera que aquells que tenen un ull més entrenat per detectar problemes d’emulació segurament en trobaran -s’ha dit que al Virtua Fighter, el més exigent de la biblioteca, hi ha alguna baixada de frame rate, per exemple-, però podem dir que per al públic no tan primmirat és una bona màquina i ofereix una experiència divertida i directa.

Un menú clar, amb informació interessant i alguns detalls de qualitat

Pel que fa a la presentació, l’Astro City Mini té un menú clar, amb els jocs ordenats d’una manera aparentment capriciosa -però sempre igual- que comença sempre amb el Virtua Fighter. Ens mostra, amb un símbol, a quin gènere pertany cada joc, i a la part dreta podem navegar per algunes captures i veure’n dades relatives a l’any de llançament o la placa sobre la qual van funcionar. Com a afegit, estranyament només disponible en una desena de títols, podem escoltar-ne un fragment d’una peça de la banda sonora -tot interrompent el tema del menú, compost expressament per a la màquina per en Hiroshi “Hiro” Kawaguchi, una llegenda musical de Sega per a les recreatives- prement un dels botons, cosa que s’indica a la llegenda de la part inferior, que també ens diu com accedir al menú de configuració, on es pot triar l’idioma (japonès, anglès, mandarí tradicional i simplificat), el volum de la música, la brillantor de la pantalla, els fons il·lustrats (com deia més amunt, només dos i la possibilitat de deixar les franges negres) i l’opció d’scanlines, que només permet posar-les o no posar-les, i que en no ser gaire fines segurament no acabarem seleccionant. No s’hi inclou, però, l’opció d’estirar la imatge per omplir la pantalla, que és quelcom que deforma els gràfics, però que l’emulació sol oferir perquè sempre hi pot haver algú que s’ho estima més.

Amb el botó Credit simulem la introducció d’una moneda tants cops com el premem, i amb l’Start començarem la partida. Amb tots dos alhora aturem el joc i podem desar partida, carregar-ne una de prèviament desada, tornar al joc o tornar al menú. Així, doncs, és un aparell molt fàcil de fer funcionar, molt intuïtiu, ideal per a fer partides ràpides, si no és que volem afrontar el repte d’acabar-nos algun joc, que llavors duraran més.

Per acabar, la sensació general que transmet l’Astro City Mini és que es tracta d’un producte cuidat, sens dubte el millor del seu subtipus (màquines recreatives dins de l’àmbit de les consoles mini), però no tant com les miniatures de la Mega Drive o la PC Engine, que ofereixen la prestigiosa emulació d’M2 i uns catàlegs més potents, amb més diversitat i jocs de third-parties. Tot i així, és un caramelet tant per tenir exposat com per jugar-hi tanta estona com calgui, cadascú de la manera que li sembli més còmoda. D’opcions, n’hi ha.

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

3 Comments

  • Avatar
    Reply
    Suso
    31 març, 2021

    Doncs no en tenia ni idea d’aquesta màquina i la veritat que té molt bona pinta. Una llàstima però el tema de la pantalla 16:9, com bé dius, no deu ser fàcil trobar pantalles 4:3 ja que pel que veig la majoria d’aparells que van sortint, fan servir 16:9.

    Un bon punt això de que es pugui connectar a una pantalla mitjançant HDMI i que puguem fer servir un comandament en comptes dels botons que ja porta incorporats. Es deu perdre una mica la gràcia, però imagino que, tot i que dius que no es fa incòmoda, per sessions llargues em sembla més adient.

    Molt interessant i una llàstima que aquestes cosetes no acostumin a arribar a territori Europeu. Com de costum, un plaer llegir-te!

    • Moroboshi
      Reply
      Moroboshi
      2 abr., 2021

      Sí, en realitat tampoc és que tots aquests jocs sortissin originalment en màquines Astro City, si de cas el Virtua Fighter i molt pocs més, així que de fidelitat respecte a l’experiència original, fins i tot obviant la reducció de mida, més aviat poca. Així que, ja posats, es pot considerar un recopilatori de clàssics arcade amb una forma peculiar, i jugar-hi a la tele.

      M’alegro que t’hagi agradat l’entrada!

  • Avatar
    Reply
    Giovani Dactar
    2 abr., 2021

    ¡Muy bonito! El controlador está perfectamente diseñado para jugar a los clásicos arcade. ¡La lista de juegos incluidos es genial!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.