Jocs 1

Donkey Kong (Game Boy): el millor remake de la història?

L’any 1981, com és ben sabut per pràcticament tothom, Nintendo feia un últim intent de triomfar al llavors encara primitiu món dels arcade amb l’aprofitament del moble d’un títol que s’havia fotut una bona trompada, el Radar Scope, per tal d’encabir-hi un videojoc programat per l’empresa externa Ikegami Tsushinki -amb unes posteriors complicacions legals que, si de cas, ja tractaríem un altre dia- segons les directrius del jove empleat de Nintendo que es deia, i encara es diu, Shigeru Miyamoto. I, el joc, Donkey Kong.

Una autèntica revolució al món dels videojocs, sense la qual Nintendo potser no existiria. O potser sí, però segur que no seria la que és. Tothom hi ha jugat, tant a la versió arcade com a les domèstiques, que van passar per diverses plataformes de l’època abans de caure a la nova consola de la Gran N, la NES, i a la seva seqüela, Donkey Kong Jr., de 1982, que s’hi basava prou com per provocar els problemes legals que deia més amunt, però que en el fons suposava molts canvis partint d’una base que era la mateixa: fer pujar el nostre personatge a dalt de tot de la pantalla, en aquest cas un Donkey Kong Júnior que havia de rescatar el seu pare del malvat Mario, protagonista del primer joc. 

Doncs bé, la NES va tenir el seu Donkey Kong, prou popular i conegut malgrat la retallada que n’eliminava una pantalla (de les quatre que tenia cadascun dels cicles de dificultat creixent), i també un Donkey Kong Jr. De fet, al Japó van ser títols de llançament de la consola juntament amb el Popeye, curiosament el joc que volia fer el mestre Miyamoto per al moble del Radar Scope, però que per problemes de llicències a última hora va passar a ser el del nostre estimat goril·la. En fi, la NES va tenir els DK, però… i la Game Boy? Doncs la portàtil de 8 bits de Nintendo va rebre, molts anys més tard, concretament el 1994, el joc que protagonitza aquesta entrada.

Fer un remake, que no remaster -pràctica de moda que consisteix a agafar un producte i rellançar-lo amb una capa de pintura més o menys encertada-, implica la possibilitat d’agafar una base existent i canviar-la tant com es vulgui, si pot ser mantenint-ne l’essència i l’esperit. És una empresa arriscada, i més amb una icona de la història no ja dels videojocs, sinó de l’entreteniment en general, com era el Donkey Kong

I, venint de la mateixa Nintendo, la via fàcil hauria estat fer un remaster i afegir-hi quatre cosetes, però no: el que es va fer, en realitat, va més enllà del remake, probablement el millor de la història.

Perquè el Donkey Kong -així s’anomena, encara que per raons òbvies sovint cal especificar “de la Game Boy” o rescatar el títol provisional que tenia quan s’estava desenvolupant, “Donkey Kong ’94“- comença amb les quatre pantalles de la recreativa de 1981 -sí, totes quatre- i ens envaeix la nostàlgia en jugar-hi, però quan s’acaben ens presenten 97 pantalles addicionals, completament diferents de les que coneixíem, repartides per zones temàtiques, que són una ciutat, un bosc, un vaixell, una jungla, un desert, un avió, un iceberg, una vall rocosa i una torre.

Intento imaginar com hauria estat, el cop d’efecte, per a un jugador de l’època que no s’hagués informat prèviament de què era exactament aquest joc i l’hagués comprat pensant que era simplement el Donkey Kong portat a la petita de Nintendo. Que en acabar la quarta pantalla, en què fem caure el simi, es trobés que aquest es posa de peu i es torna a endur la Pauline, aquest cop a un munt de mons dividits en diverses pantalles, on entren en joc una pila de novetats pel que fa a enemics, objectes i mecàniques jugables. Admeto que quan vaig descobrir aquest joc no havia jugat mai a l’original, de manera que no vaig viure aquesta sorpresa, però vull pensar que més d’un jugador va al·lucinar amb això. De fet, fins i tot ara, si el comparem amb els títols de recreativa, ens podem meravellar amb el que van fer aquí.

Per una banda van allargar enormement el joc clàssic, i per l’altra hi van barrejar coses del Donkey Kong Jr., com per exemple algunes de les pantalles del bosc, diversos enemics, la possibilitat de pujar per cordes i lianes -i quan n’hi ha en paral·lel podem fer-ho més ràpid amb una mà a cada corda-, el perill de caure des de massa altura -aquí amb més màniga ampla que a l’inclement seqüela del DK– i, és clar, l’aparició del personatge en si.

A més, i això és el més important, van dissenyar desenes de pantalles noves amb un estil particular però aprofitant tot el que van poder dels videojocs originals, com ara els objectes col·leccionables (para-sol, bossa i barret), que ens donen accés a minijocs de bonificació que aviat ens posaran el comptador de vides al màxim, cosa que agrairem a mesura que el repte augmenti.

A les pantalles haurem de resoldre trencaclosques: se’ns demana que fiquem una clau en una porta, però per aconseguir-ho sovint hem de col·locar estratègicament plataformes i escales que duren uns segons, tant per moure’ns nosaltres com per conduir els enemics allà on volem; o que superem obstacles de tota mena calculant el millor moment per saltar o deixar-nos anar. De seguida veiem, doncs, que no s’hi juga exactament com als Donkey Kong dels quals beu i que s’interactua molt amb l’escenari, però que alhora en respecta l’essència i la -reconeguem-ho- senzilla excusa argumental, que ens fa enfrontar-nos a en Donkey diverses vegades fins i tot dins d’un mateix mon.

El que van fer els de Nintendo va ser agafar el mític Donkey Kong i ampliar-lo en quantitat i qualitat, a més de complexitat. No parlem de la dificultat injusta de la recreativa, que com tantes altres es limitava a repetir cicles fent-los cada vegada més ràpids i complicats, sinó d’un augment de la riquesa: aquí s’han de fer més coses, es triga molt més en acabar una pantalla i tot es resol pensant, cosa que no significa que l’agilitat i la destresa en el gènere de les plataformes no hi juguin cap paper, és clar.

D’aquest augment de la complexitat ens n’adonem de seguida, no només perquè si no premem cap botó a la pantalla de títol apareix en Mario per fer una demostració d’alguns dels seus nous moviments, sinó perquè encara que anem per feina descobrim que ja no n’hi ha prou amb saltar i pujar escales: ara el lampista italoamericà fa triples salts, tombarelles, agafa objectes i els llança… moviments que dos anys després tornarien al Super Mario 64, però que venien d’aquest Donkey Kong. I existeixen perquè els necessitarem tots i algun més.

No em vull allargar gaire més: cal destacar també que va ser el primer joc d’en Mario en fer ús del Super Game Boy, el dispositiu que permet jugar amb jocs de la Game Boy en una pantalla de televisió a través de la Super Nintendo, i en aquest cas, a més d’afegir color als seus gràfics, ens regala picades d’ullet com un marge basat en el moble de la recreativa.

En definitiva, el Donkey Kong de la Game Boy, per a mi un imprescindible de la primera portàtil no Game & Watch de Nintendo, és una meravella, una nova versió milloradíssima d’un clàssic estimat, sí, però antiquat, que no s’acontenta amb fer servir la nostàlgia com a combustible, sinó que és un videojoc excel·lent per mèrits propis. Al cap i a la fi, va generar una sèrie, Mario vs. Donkey Kong, que encara belluga.

 

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

1 Comment

  • Reply
    Scroll
    6 set., 2019

    Molt bona Toni!
    La veritat ja havia sentit a parlar molt bé d’aquest joc. A posteriori eh? En el seu moment no tenia la gameboy així que a part de la portada no em coneixia res.
    Després de llegir l’entrada va la rom de pet a la RS97. Gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Verified by ExactMetrics