Explica la llegenda que una vegada hi havia un paio que no es va prendre gens bé que l’assassinessin. Era així, el tio. No va saber passar pàgina. El pare de la noia amb qui passejava en aquell moment, segrestada pels gàngsters que van matar el protagonista, va decidir que faria el que fos per rescatar-la, però no ens hi canséssim gaire: com que era un científic especialitzat en energia fantasmal -i l’organització dels gàngsters estava interessada en aquesta tecnologia, per això el gens aleatori segrest-, va invocar l’esperit del que havia de ser el seu gendre i li va demanar el petit favor que ho fes ell.
Com que sempre va bé quedar bé amb el sogre, el noi va acceptar la missió i va sortir a voltar pels carrers per tal d’acabar amb l’organització criminal i, de pas, recuperar la seva xicota. El problema, però, era que, com a fantasma, no podia tocar res, així que la tasca se li complicava. Per fortuna, en algun moment havia après a posseir cossos, habilitat que li va anar molt bé.
Per tant, es dedica a superar diversos escenaris urbans, com ara zones en construcció, magatzems, clavegueres o carrerons de restaurants ètnics -en aquest joc de plataformes i acció no trobarem els típics i bruscos canvis de localització que ens fan explorar deserts, selves, paisatges nevats i interiors de volcans en una mateixa aventura, com en tants altres títols similars-, tot enfrontant-se als enemics amb una original i fins i tot estratègica mecànica, que és la de posseir-los i poder emprar les seves habilitats, però també patir els seus punts febles.
S’enfrontarà als típics brètols que trobaríem en qualsevol gran ciutat, com ara gàngsters dels anys 30 del segle XX -hem d’anar dient-ho així, perquè aviat seran els 30 del XXI-, artistes marcials pèl-roges i rosses, rèptils humanoides, aspirants a Rambo o qualsevol homenot de pel·lícula d’acció dels 80 amb metralladores en alguns casos i granades en d’altres, robots, monjos indis de l’estil d’en Nam de Bola de Drac, bruixots encaputxats -amb orelles d’animal-, ninges, vampirs exhibicionistes, jugadors de beisbol -amb bat, perquè en qualsevol altra posició poca cosa podrien fer-, i fins i tot una yukionna, una dona de les neus típica del folklore japonès.
Cadascun d’ells té unes característiques: en alguns casos disparen coses, en d’altres tenen armes per a la curta distància i també n’hi ha que fan servir les mans i els peus, o fins i tot llancen foc per la boca -no, no és el cas del jugador de beisbol-, però també una cadència d’atac, una potència de salt i una velocitat diferents. De vegades, doncs, canviar de personatge que posseïm pot fer-nos més febles i tot.
El joc funciona amb dues barres d’energia: la de vida general i la de cadascuna de les formes posseïdes. Si el protagonista desaprofita aquest gran poder de possessió i rep massa cops, surt de l’enemic en forma de fantasma i ha d’espavilar-se a posseir-ne un altre perquè, mentre vola amb aquesta bufona però incorpòria forma se li va buidant, i ben ràpidament, la barra general. Sí que és cert que pot aprofitar per anar volant a qualsevol part de la pantalla que li pugui interessar, però s’arrisca a perdre la vida, si és que els fantasmes tenen alguna cosa que s’assembli a la vida, i com que només en té una (bé, a més de la que ja li van arrabassar), és directament game over.
Per què hauria de voler explorar les pantalles, doncs? En realitat n’hi ha prou amb avançar sense parar, són pantalles curtes, i després derrotar els enemics de final de pantalla, els també típics monstres que trobem a les ciutats, però resulta que algunes de les pantalles tenen una clau, i tot i que és opcional, si les apleguem totes podrem obtenir l’ajuda, a l’última pantalla, d’algú que farà que, si ens passem el joc, obtinguem el final bo.
Val a dir que no és un videojoc gaire difícil, però cal acostumar-se a la seva mecànica i anar determinant quins enemics val més la pena posseir i quins no, i precisament aquesta diversitat convida a rejugar-lo i anar provant coses.
L’Avenging Spirit va ser desenvolupat per C.P. Brain i publicat per Jaleco per a recreatives el 1991, però la Game Boy en va rebre una estimada -i actualment caríssima- versió el 1992, que fa poc ha estat reeditada per Retro-Bit en una cuidada edició. A banda d’això, la versió original va passar per iOS el 2010 i a l’estiu de 2022 va aparèixer per a Switch, PS4, PS5, Xbox One i Xbox Series, amb les típiques opcions de configuració dels rellançaments moderns de jocs clàssics, i sense elles el tenim al cartutx Jaleco Arcade 1 per a l’Evercade, aparegut a la mateixa finestra.
