Jocs

Super Baseball 2020: el beisbol de demà

El beisbol és un esport que no té gaire tirada al nostre país. La terminologia que trobem en aquest article està comprovada amb el Termcat, però no té gaires seguidors a Catalunya i, els pocs que hi ha, no ho tenen fàcil per gaudir-ne com a espectadors.

D’origen estatunidenc, i amb molts seguidors en països com Cuba o el Japó, no té unes normes excessivament complexes, com podria ser el cas del futbol americà, però potser pel desenvolupament dels seus partits no és per a tots els públics.

Al capdavall, l’estrella dels equips és el pitcher, el llançador, que té la missió d’impedir que el rival faci corregudes, o sigui voltes completes al camp, que representen els punts. És a dir, que l’estrella és un defensor. Per tant, bona part de l’atenció d’aquest esport recau sobre una persona que s’ha d’encarregar de mantenir el marcador a zero. I això, és clar, pot resultar una mica avorrit. 

Tanmateix, aquells a qui sí que ens agrada el beisbol valorem els moments de tensió que es produeixen, els capgiraments miraculosos dels marcadors i els moments de caos que hi ha quan tots els càlculs d’uns i altres fallen i cal improvisar. 

Jo no soc estatunidenc, ni japonès, però des de ben petit m’ha interessat aquest esport, i tot va començar amb el Konami’s Baseball, al qual vaig aprendre a jugar amb l’estratègia de l’assaig i error. Amb els anys entraria en contacte amb els manga de beisbol d’en Mitsuru Adachi, el més conegut dels quals Touch, que en castellà es va traduir com a Bateadores -una gran cagada, per cert, ja que els seus protagonistes són llançadors, no batedors-. I, entre un moment definidor i l’altre, l’entreteniment que, de petit, em proporcionava el títol de Konami me’l va tornar a oferir un joc de Neo Geo que vaig conèixer en versió Super Nintendo i que després vaig veure que existia també en Mega Drive. La que tinc ara, digital, és la de la màquina d’SNK, concretament la versió recreativa o MVS, però els seus ports són molt dignes i es podria dir que, si el joc ens agrada, encertarem amb qualsevol de les tres versions.

En fi, després d’aquesta llarga introducció toca parlar del Super Baseball 2020, que dic que és el beisbol de demà perquè ja no queda gaire per al 2020, que al 1991 ens pronosticaven que seria quan aquest esport seria mixt i mecanitzat. 

El 20 de setembre d’aquell any, i poc més d’un mes després per a la Neo Geo domèstica o AES, i amb els ports per a Super Nintendo i Mega Drive el 1993, el Super Baseball 2020 -també el trobareu en segons quins llistats com a 2020 Super Baseball a causa de la confusió a què condueix el seu logo- és, com ha quedat clar, un títol de beisbol de caire futurista.

No és ara el moment d’explicar les normes d’aquest esport, ni tan sols les més bàsiques. Com em va passar a mi amb l’esmentat títol de Konami per a l’MSX, s’aprenen a còpia de jugar-hi, i més o menys en tenim una idea per haver vist escenes que el representen en múltiples pel·lícules. En tot cas, els partits de beisbol els guanya l’equip que ha aconseguit més corregudes al final de la novena de les divisions en què es divideix un partit, les entrades. Si no es desfà un possible empat en aquestes nou oportunitats, la cosa s’allarga fins que en alguna entrada de la pròrroga es trenca la igualtat.

Les normes, amb algunes diferències a causa de l’ambientació, són les que més o menys ja coneixem

De fet, els partits de beisbol no tenen temps, per tant poden durar hores, si la cosa està molt igualada. Sigui com sigui, la versió MVS d’aquest joc, que és la que s’ha triat, com sempre, per al llançament de Hamster per a Switch, PlayStation 4 i Xbox One, ens demana que introduïm una moneda cada cinc minuts de joc, un autèntic problema en un joc d’aquest esport. Així, doncs, si hi haguéssim de posar diners de debò, el més intel·ligent seria aconseguir una diferència còmoda al marcador i a partir de llavors mirar d’enllestir el partit com més aviat millor, deixant a zero el rival i fent que en el torn de batuda ens eliminin de pressa, tot plegat perquè les entrades siguin breus.

La gràcia d’aquest videojoc, a banda de l’esport que representa, és que en ser futurista té unes característiques úniques que el fan destacar. Per exemple, a causa de la potència dels jugadors, la zona de home run és només la que hi ha al davant, mentre que si la pilota va a les graderies dels costats aquest no es produirà, tot i que ens permetrà arribar a les bases segons el temps que hi guanyem. I només hi ha un estadi, anomenat Cyber Egg, cosa que ofereix ben poca varietat en aquest sentit. 

Però malgrat aquesta limitació, el cert és que les normes inventades pels desenvolupadors, anomenats Pallas, per a aquest beisbol futurista inclouen coses força interessants, com ara que el camp tingui unes zones que permeten a l’equip defensor saltar molt amunt -molt- o que fan que la pilota s’aturi i deixi de botar o rodar.

Cada cop serà més difícil, per als defensors, moure’s lliurement pel camp

La defensa es dificulta a mesura que avança el partit, perquè a cada entrada apareix una quantitat més gran de mines que, quan les trepitgen els jugadors de camp, obstaculitzen la seva feina en esclatar. Evidentment, això va al nostre favor quan ataquem i ens fa nosa quan defensem. Val a dir, però, que la majoria de vegades que es produeix un vol (un globus, vaja) la pilota va a parar al guant d’un jugador de l’equip contrari sense que aquest s’hagi de moure gaire. 

L’aspecte més interessant de tot plegat, però, són les millores de l’uniforme o armadura, que introdueixen un factor estratègic important, sumat al de triar els llançadors i els batedors segons les seves estadístiques, cosa que ja existeix al beisbol real i als videojocs, siguin simuladors o arcade, que fugen de la fantasia cyberpunk d’aquest títol.

Jo hi jugo en japonès perquè soc així de friki, però la còpia digital que es pot adquirir actualment permet triar la versió internacional

A mesura que aconseguim coses com ara eliminar els batedors rivals, arribar a les bases, a la base de meta o fer home runs, ens van donant diners -i en perdem si cometem errors, el més greu dels quals colpejar un batedor amb un llançament maldestre de la pilota-, que podem fer servir per millorar la potència de batada, de llançament o la capacitat defensiva dels jugadors.  

Pel que fa a aquests, en trobem d’humans –homes i dones– i de robòtics amb una silueta que recorda les papereres. Els uns es cansaran -sobretot quan fan de llançadors- i els haurem de substituir quan els hàgim fet treballar massa (per exemple eliminant contraris a còpia de strikes, que queda millor però cansa més que quan aquests encerten i els eliminem en atrapar la pilota a l’aire o en impedir que arribin a les bases), mentre que els altres es faran malbé i explotaran si forcem -literalment- la màquina. Aquest problema es pot solucionar proporcionant millores als jugadors afectats, per cert.

Els robots, per diversos motius, i encara que sembli el contrari, no són els millors jugadors

El desenvolupament del joc consisteix a participar en una lliga de 15 partits contra 5 equips, és a dir que haurem de jugar 3 vegades contra cadascun d’ells, i si la guanyem jugarem una gran final contra el guanyador de l’altra lliga que hi ha -al principi triem en quina volem participar-, un sistema que també podem veure als Estats Units i al Japó a la vida real, i no només al beisbol.

Cadascun dels equips, amb noms com Korea Dragoon, American Dreams, Tropical Girls, Aussie Battlers o Taiwan Megapowers, té unes característiques diferents pel que fa a les capacitats de batada, llançament, defensa i sort -per als home runs, suposo-, i jo acostumo a triar-ne un que es diu Tokyo Samurais, on els personatges tenen noms com ara Sukiyaki, Sayônara, Katana o Arigatô. Com podem veure, el joc no pretén adoptar un to seriós ni de simulador, ni de bon tros. 

No ens relaxem, que una gran diferència de punts ens la poden remuntar en una sola entrada

Cal dedicar-li temps per començar a guanyar partits amb certa freqüència, ja que aviat veurem com costa fer punts i que fàcil que sembla, de vegades, que la màquina en faci, però perseverar té premi, perquè quan comencem a jugar amb el cap i amb estratègia començaran a arribar els bons resultats.

Com deia al principi, i és una de les coses que fan apassionant aquest esport que, segons qui el miri, pot semblar tot el contrari, hi ha remuntades miraculoses i moments en què passen moltes coses de cop, com ara les dobles (o triples) eliminacions. De vegades aconseguirem fer moltes corregudes en una sola entrada que ho canviarà tot, d’altres ens passarà a l’inrevés i ens rebentaran un partit que estàvem dominant, i en d’altres ocasions haurem de patir per mantenir a zero el marcador del rival tenint nosaltres un sol punt aconseguit al principi del partit, i amb el llançador estrella cansat o substituït per un de no tan bo. 

Característiques pròpies d’aquest esport que en aquest cas acompanyen la particular personalitat d’un títol que hi afegeix elements futuristes amb encert i, d’aquesta manera, destaca en un gènere que, malauradament, no apel·la al gran públic, i que per això és difícil que veiem recomanat com un dels millors jocs de la Neo Geo. També és cert que tècnicament no aprofita al màxim la potència de la consola, només cal veure que els models dels jugadors són només tres -home, dona i robot- i el que canvia són els colors segons l’equip, i potser per això els ports no són tan diferents de l’original. Almenys pel que fa al disseny. Sí que és cert, però, que les versions de SNES i Mega Drive són menys fluïdes, en tenir menys quadres d’animació, i que tenen menys colors, sobretot en el cas de la consola de Sega. 

Sigui com sigui, si us agraden mínimament els videojocs de beisbol encara que l’esport real no us cridi l’atenció (a mi em passa amb el tennis i el golf, per exemple), us recomano que proveu aquest, perquè no us decebrà. 

En fi, al 2020 el beisbol no serà mixt -per desgràcia- ni mecanitzat -per sort-, però sí que tornarà a ser olímpic, i és que essent Tòquio la seu dels Jocs Olímpics per segona vegada era impensable que aquest esport no tornés a formar-ne part. Mentre esperem gaudir dels partits que ens oferirà sempre podem passar l’estona amb aquest Super Baseball 2020, i si no ens agrada el seu to futurista… bé, també ens queda el Baseball Stars 2

 

 

 

 

Potser també t'agradarà…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada