Ninja Jajamaru-kun: netejant pantalles a cop de shuriken

Parlar dels videojocs de què parla tothom és fàcil, i ve de gust, i la gent ho espera. Però aquí de vegades ens agrada anar una mica més lluny, arriscar-nos més, i tinc ganes de parlar-vos d’un joc que em va enamorar quan era petit, i que ara he pogut jugar en una consola actual. Se n’ha parlat, perquè sempre hi ha algú que parlarà de qualsevol joc imaginable, i s’ha coincidit força en considerar-lo “encantador, tot i que antiquat i poc polit”, en els casos més benèvols. Però jo vull ser la veu discordant i parlar-ne amb l’entusiasme propi de l’amor que sento per ell, de manera que procedeixo a desgranar aquest petit clàssic podríem dir… “de nín-jol”. I ja tenim el primer acudit dolent. Esperem que sigui l’últim.

Per parlar del joc d’avui hem de retrocedir una mica en el temps: el 1984 UPL va llançar per a recreatives el Ninja-kun, conegut a Occident com a Ninja Kid, i va cedir a Jaleco la llicència per fer-ne el port per a la Famicom. Com que va tenir molt d’èxit, Jaleco va sol·licitar desenvolupar una nova aventura del personatge protagonista i el 1985 va llançar, directament per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo, el joc que ens ocupa, el Ninja Jajamaru-kun, on controlem, diuen, el germà d’en Ninja-kun, en Jajamaru.

L’avantatge de les consoles respecte a les recreatives és la possibilitat de plantejar-se sessions més llargues de joc, i encara que el port d’un arcade a consola normalment en mantindrà el caràcter de desafiament de puntuació sense un final establert, els jocs fets expressament per al mercat domèstic en general proposen una història i un nombre definit de pantalles, amb un final amb què puguem dir que ens els hem acabat, si som prou hàbils i/o pacients.

Amb el Ninja Jajamaru-kun, Jaleco va presentar una proposta completament diferent del que s’havia vist al Ninja-kun, però amb un caràcter fortament arcade i, sí, sense final. Tant és així, que el 1986 va sortir la versió VS. Ninja Jajamaru-kun per a les recreatives de Nintendo on es podia gaudir de versions “arcaditzades” de molts dels clàssics de la Famicom, com el mateix Super Mario Bros., el Balloon Fight o el Dr. Mario, entre molts altres, incloent-hi alguns third-party com el Castlevania o el Gradius.

Va ser precisament aquell any que va aparèixer l’altra versió que hi ha del joc, per a l’MSX, que és on el vaig conèixer jo i on me’n vaig enamorar, tot i que l’he espremut ara en versió NES. El 1999 arribava en una versió millorada a la WonderSwan com a Ganso Jajamaru-kun, però ja ens desviem. Tornem al 1985.

L’objectiu d’en Jajamaru és rescatar la princesa Sakura de les urpes del lleig i borni silur antropomòrfic Namazu Dayû, que la té retinguda en una caseta a dalt de tot de la pantalla, formada per quatre plantes -comptant el terra- on trobem un total de 8 enemics, 2 per nivell.

Aquests enemics estan basats en yôkai o esperits / monstres del folklore japonès, i hi veiem les típiques dones de les neus, uns corbs també antropomòrfics, els paraigües amb un ull i una pota, un esquelet, un cíclop i una mena de rectangle amb ulls i extremitats. La particularitat de la seva formació és que, després de la primera pantalla, on hi ha 8 dones de les neus, tenim un yôkai nou amb 7 dels anteriors durant tres pantalles i, després, aquest que fa de cap i és més agressiu, passa a ser un dels 7 enemics normals -i no tan agressius- amb un de nou rellevant-lo com a boss.

Els hem de derrotar tots -mitjançant els nostres shuriken, i en alguns casos estabornint-los primer en saltar-los a sobre o colpejar-los des de sota- per tal de superar la pantalla, i per poder-nos moure entre els diferents nivells hem de trencar, amb el cap, almenys un dels trossos de sostre fets de maons que hi ha.

Trencar-ne més o menys ens pot convenir per a l’estratègia que adoptem per netejar la pantalla -perquè això, senyores i senyors, és un “netejapantalles” no tan diferent de clàssics com Bubble Bobble, Snow Bros. o Tumblepop-, però com més maons trenquem, més possibilitats tindrem de trobar-hi ítems que ens interessen, com ara vides extra, monedes de 500 o 1.000 punts, o un dels quatre poders especials i temporals que ens ajudaran -o no, segons el cas- a derrotar els enemics amb més facilitat: una poció que ens fa intocables (però pel que sembla, tot i la transparència que adopta l’sprite, no invisibles), un shuriken vermell que ens permet disparar més lluny, una mena de pilota vermella que ens fa córrer més i disparar més lluny, o un vagó o cotxet amb el qual podem atropellar els enemics sense vessar ni una gota de suor i sense por de morir per culpa dels seus atacs. També hi ha una altra cosa que podem trobar, però no ens agradarà tant: un parell de bombes que si les toquem ens esclataran i ens mataran. Si les veiem, val més que canviem de pis per un altre forat, i si trenquem un altre grup de maons, desapareixeran.

Us deveu estar demanant “com se salva la princesa Sakura?”, oi? Un moment, que ja hi arribarem, perquè el joc té una complexitat inesperada per l’època, la consola i l'”excessiva senzillesa” que se li atribueix, i val la pena parlar-ne.

Per començar, podem morir de diverses maneres: si un enemic ens toca amb un dels seus projectils, que dispararà quan li vingui de gust i segons la seva agressivitat, si se’ns acaba el temps -tenim 120 segons per superar cada pantalla-, si toquem les bombes, com deia més amunt, si ens toca algun dels focs follets que apareixen en algunes pantalles o si el segrestador de la Sakura decideix que estem trigant massa -amb un criteri del temporitzador que s’endureix a mesura que avancem- i es posa a llançar-nos bombes des de dalt i una d’elles ens toca.

Com veiem, s’ha d’anar amb compte amb moltes coses, però n’hi ha que juguen a favor nostre: podem aconseguir vides extra a través de l’ítem corresponent, i també quan assolim determinades fites de puntuació, concretament els 20.000 i els 50.000 punts.

I ara ve una mecànica ben curiosa i coneguda del joc -dins del reduït públic que el coneix, és clar-: quan obtenim el nostre tercer ítem especial diferent d’entre els quatre possibles, o quan aconseguim la nostra quarta vida extra -per ítem o per puntuació-, veiem un flaix i cavalquem un gripau gegant amb què ens podem menjar els enemics que quedin a la pantalla i que estan totalment paralitzats. Matant-los d’aquesta manera ens donaran 1.000 punts per cadascun d’ells, en comptes de la puntuació habitual, que surt del valor que té la seva ànima, un petit globus blanc que desprèn quan mor i que hem de tocar si en volem els punts.

Per què és important la puntuació? Doncs, a banda d’aconseguir vides extra, al capdavall un joc d’estil arcade sense un final té l’atractiu d’arribar com més lluny millor en aquest sentit, més que no pas en una -en aquest cas- inexistent història. Al final de cada pantalla es fa un recompte del temps que ens ha sobrat i les ànimes que hem aconseguit. Si hem perdut alguna vida en aquella pantalla no se’ns donaran punts pel temps. De tant en tant se’ns regalaran 10.000 punts extra, però encara no he estat capaç d’esbrinar quin és el criteri, però sembla que com més de pressa ens passem la pantalla, millor.

D’acord, però… i la Sakura? Ara, ara. A banda de totes aquestes coses que passen a la pantalla, i que ja us dic que en viu no atabalen tant com pot semblar, la princesa llança alguns pètals de cirerer (els sakura del seu nom) que, a més de donar-nos 1.000 punts quan els agafem, ens permetran, quan en tinguem tres d’acumulats, accedir -després de finalitzar la pantalla- a una bonificació en què hem de disparar shuriken cap amunt per derrotar en Namazu Dayû. Si ens fa mal ell amb els focs que llança no perdrem cap vida, però no aconseguirem els 5.000 punts per derrotar-lo ni l’afecte de la princesa, que quan guanyem baixa a poc a poc i se’ns acosta per tal que uns quants cors de color rosa surtin flotant cap al cel… després de la qual cosa sembla que torna a ser segrestada. Aquesta mecànica es repeteix durant tot el joc, però cada vegada hi haurà un Namazu Dayû més -si hem superat correctament l’última fase de bonus-, cosa que dificulta el combat.

Això és el més semblant que trobarem a un combat final, i potser és la part més decebedora del Ninja Jajamaru-kun: després de 21 pantalles torna a començar la formació dels enemics, per tant va fent loops, i no tenim cap final pròpiament dit. És a dir, la pantalla 22 té els mateixos enemics que la 1, la 23 té els de la 2, i així successivament. I no, no són més difícils que la primera vegada, com podríem esperar d’un segon i posteriors loops. De fet, no és un videojoc especialment difícil, simplement s’ha de practicar i valorar en cada moment si és millor arriscar-nos o ser prudents.

Malgrat aquesta dificultat més que assequible, pel camí hem hagut d’entrenar-nos i fer-nos experts en el joc, i ens ho hem passat bé. Almenys és el que em passa a mi, i no em puc estar de recomanar-lo a qualsevol persona interessada en un repte d’estil arcade i gust de 8 bits pensat per a la caça de punts. Segons com vagin les coses, i també depèn de la sort que tinguem, ens podem trobar que fem molts més punts en una partida en què el game over ens ha sortit a la pantalla 12 que no pas havent arribat a la 18. Això també representa un atractiu, i ens empeny a tornar-ho a intentar. I, posats a fer-ho i repetir pantalles i enemics, una manera de considerar que ens l’hem passat és donar la volta al marcador, cosa que passa als 655.000 punts i escaig.

No és un joc perfecte, és clar. Me l’estimo molt, però he de reconèixer que la melodia, tot i que emblemàtica, és l’única que sentirem a les pantalles i es pot arribar a fer pesada. Per sort, hi ha les musiquetes de recompte de punts, dels combats contra en Namazu Dayû, de l’amor de la Sakura i de game over, que sentirem menys vegades però que van bé per descansar l’oïda. També val a dir que les pantalles tenen una estructura gairebé idèntica, i només canvia la decoració, i sense gaires variants, que remet a paisatges rurals antics, cases de l’època feudal amb les seves portes de paper i cementiris amb les típiques tombes verticals. Per tant, té un component important de repetició, però per a mi la jugabilitat i la simpatia que transmet el seu protagonista, aquest ninja tan bufó però poc discret pel que fa a la roba, ho compensen tot.

Actualment hi podeu jugar a l’aplicació de la NES del Nintendo Switch Online i també al recopilatori Ninja Jajamaru: The Great Yokai Battle + Hell Deluxe (Switch i PS4), on el principal protagonista és una versió moderna de la proposta de joc del Ninja Jajamaru-kun que inclou com a bonus -però per a mi era la raó principal per tenir aquesta col·lecció- diversos jocs de la saga d’en Jajamaru.