Jocs 6

Die Hard Arcade: Pioner de les hòsties tridimensionals

Sempre m’han agradat molt els beat’em up. La seva proposta sempre m’ha semblat una de les més sinceres de tot el ventall de gèneres del videojoc, principalment perquè és de les poques que sempre s’han atrevit a mostrar-se íntegres, en tot el seu esplendor, autèntiques i sense adulterar. En quin sentit? Doncs bé, penso que són bastant definitòries del que és un videojoc pur i dur, ja que normalment es mantenen impermeables a estímuls externs, com la narrativa tradicional o qualsevol tipus d’intenció allunyada de lo més purament lúdic. Hi ha quelcom màgic en el fet de posar-se a donar hòsties perquè sí, immersos com sempre en una trama insubstancial, absolutament accessòria i generalment anodina i fins tot una mica casposa. Sembla que parlem del cinema d’acció, oi? Doncs quasi…

Die Hard Arcade 1‘Dynamite Deka’ es va llançar al Japó per a màquines recreatives arcade l’any 1996, tot convertint-se en el primer beat’ em up en tres dimensions. Amb un plantejament gairebé calcat de les habituals i sovint meravelloses iteracions del gènere en dos dimensions, el títol situava l’acció en un edifici tancat, on una banda terrorista i el seu líder havien segrestat la filla del president. Com que el joc es va publicar per Fox Interactive fora del Japó, i veient alguna lleugera similitud amb les pel·lícules de ‘Die Hard’, es va decidir canviar el nom del joc i llicenciar-lo com a part de la franquícia cinematogràfica, tot adaptant alguns polígons del joc, així com els noms dels protagonistes. Un cas estrany que sorprèn al jugador no seguidor de les pel·lícules però que no ens ha despistar de l’important: ens trobem davant d’un títol de gran qualitat i carisma, i poc o res importa que siguem seguidors de les pel·lícules o no, ja que la trama de les mateixes no afecta gens ni mica a la nostra missió. Una missió que consisteix en recórrer tota una sèrie de compartiments en forma d’habitacions, sales i passadissos, per arribar des del nostre punt de partida fins a l’habitació des d’on el malvat líder terrorista dona les ordres i etziba la seva rialla malèfica. Un camí que ens pot durar no més de mitja hora però que és capaç de perdurar en la memòria del jugador habituat al gènere, tant per la quantitat d’elements fàcilment recognoscibles com per la facilitat amb la que inclou una sèrie de nous elements.

Die Hard Arcade 2

Una de les coses que més recordo del canvi generacional més extremat fins avui és la terrible absència de beat’em ups de qualitat. El salt a les tres dimensions va posar en dubte la continuïtat d’un dels gèneres que més furor van causar durant la dècada dels 90, al trobar-se de sobte amb una moda que no afavoria gaire les bonances del gènere de les hòsties. ‘Die Hard Arcade’ va ser la primera proposta en tres dimensions que vaig provar, i encara que els toscs gràfics poligonals no podien igualar ni de bon tros les meravelloses animacions dels sprites de mites com ‘Golden Axe’ o ‘Streets of Rage’, el joc mantenia intactes tant la jugabilitat com les sensacions que van fer gran el gènere. D’entrada, hi havia un bon grapat d’armes per utilitzar, des de barres de ferro i destrals d’emergència per combatre el foc, fins a llança-míssils i pistoles de tot tipus, però, sobretot, mantenia lo més important d’entre totes les facetes importants dels beat’em ups: els combos tenien cos i es deixaven sentir plenament en cada pulsació. Es tracta d’una sensació difícil d’explicar, però estic convençut que qualsevol seguidor del gènere sabrà instantàniament la sensació exacta de la que estic parlant, perquè sovint suposa la diferència entre un beat’em up dolent i un de magnífic. Es tracta d’una combinació entre la manera que tenen els enemics de respondre als cops, la precisió en en el control del nostre personatge, la seva versatilitat a l’hora de repartir combos i… atents: els sons FX de cada un dels cops de puny, puntades i actes de violència que el nostre personatge és capaç d’infligir als seus rivals. Perquè hi ha un bon grapat de mediocres beat’em ups que no són capaços de transmetre amb fidelitat la sensació d’estomacar algú. N’hi han molts en què els enemics reben cops i actuen com si els hagués picat un mosquit, transmetent una frustració i una sensació d’impotència que tiren a terra qualsevol possibilitat de gaudir d’unes bones hòsties com Déu mana.

Die Hard Arcade 3

Aquest punt és, sens dubte, el més important de tot beat’em up, però ‘Die Hard Arcade’ acaba d’arrodonir la seva proposta amb una dificultat molt ben ajustada, un altre dels punts calents que poden tirar per terra tota la jugabilitat d’un joc del gènere. La corba de dificultat està molt ben mesurada, de manera que és fàcil perdre una vida si anem al tuntun, però podem resistir amb relativa facilitat els atacs dels enemics si coneixem una mica les bases dels beat’em ups: mantenir les distàncies, aprofitar el moment exacte per atacar amb contundència i saber quan i com utilitzar les eines que ens proposa el joc en forma d’armes i power-ups. Crida molt l’atenció el fet de que els enemics són molt poc resistents, però són capaços de reduir dràsticament la nostra barra de vida amb pocs atacs, raó per la qual és tan important no cometre errors que ens exposin als seus combos, incentivant una jugabilitat pausada i tàctica molt poc pròpia de la majoria de jocs del gènere.

Tot i aquestes novetats en l’apartat visual, ens trobem davant d’un títol molt conservador. Les bases del gènere estan presents amb força; tant que realment costa d’entendre com és que es va prendre la decisió de fer-lo en tres dimensions quan realment es juga exactament igual que un joc en dos dimensions. Cridaneres modes apart, lo més cert és que en dos dimensions el joc continuaria sent igual d’efectiu, encara que és molt possible que avui no estessim parlant d’ell, en no aportar res realment atractiu apart de la seva estètica tridimensional, que, tot sigui dit, no ha envellit gens malament malgrat la simplicitat dels models poligonals i les escasses textures. D’una banda no podem evitar sentir que no ha estat ben aprofitat, al brindar les tres dimensions noves maneres d’afrontar un beat’em up que ‘Die Hard Arcade’ senzillament ignora i no aprofita. L’evolució del gènere va acabar mostrant que hi han maneres efectives d’aprofitar les tres dimensions, especialment col·locant la càmera al darrere del personatge i fins i tot permetent al jugador moure-la al seu gust. Tot hi així, no es pot negar l’evident encant que suposa trobar-se amb un joc com aquest, que tracta de recrear exactament les mateixes sensacions que trobàvem en els jocs en dos dimensions des d’una perspectiva tècnica més actual. Molt especialment perquè d’aquesta manera podem conservar les sensacions que el joc cooperatiu sempre ha despertat en els jocs d’aquest gènere.

Die Hard Arcade 4

Però ‘Die Hard Arcade’ em va mostrar altres novetats al marge de les tres dimensions aplicades al brawler. Va suposar la primera experiència —al marge dels jocs plenament dedicats de PC o de MegaCD— amb els quick time events aplicats a punts concrets de la jugabilitat. Encara molt rudimentaris, això sí. Algunes de les escenes entre les diverses sales plenes d’enemics ens mostren al nostre personatge corrent, i sovint al girar una cantonada, trobem un enemic al que hem de sorprendre pitjant un botó concret. Si ens equivoquem, el joc ens penalitza amb escenes de lluita extra contra aquell enemic, i de vegades altres que s’uneixen a la festa, mentre que si encertem, podem continuar corrent fins a la pròxima escena de lluita, tot evitant un combat que potser escurçaria la vida útil de la nostra moneda (o crèdit). Implementats amb poc encert, la veritat és que no acaben de convèncer, primerament perquè el premi per encertar suposa perdre escenes de lluita en un joc que no arriba a la mitja hora de duració —fer-lo encara més curt no és una cosa positiva a menys que estigui jugant a l’arcade— però també perquè aquestes escenes es veuen venir tant que no aconsegueixen sorprendre i més bé suposen una cansina interrupció en el propi ritme del joc.

Die Hard Arcade 6L’any 1997, ‘Die Hard Arcade’ va donar el salt a les consoles en exclusiva per Sega Saturn, amb una conversió de qualitat elaborada pel mateix equip de l’original: AM1. Es tracta d’un port molt digne que traspassa amb encert l’enorme qualitat i frescor de l’original als circuits de la nostra estimada Sega Saturn, però que no aconsegueix aportar novetats de pes i esdevé un joc amb una duració molt limitada que si bé funcionava genial al terreny de l’arcade, sembla una mica insuficient jugant tranquil·lament a casa. Potser una de les majors curiositats d’aquesta conversió és la de la inclusió d’un joc matrioska amb el que aconseguir crèdits: ‘Deep Scan’. Per poder tenir crèdits durant el joc principal, hem de jugar partides a ‘Deep Scan’. L’acumulació de punts durant aquestes partides seran les que ens brindaran la possibilitat d’aconseguir els crèdits necessaris per tal d’acabar l’aventura, especialment en els modes de dificultat més elevats. Una manera fresca, divertida i molt intel·ligent de resoldre el dubte de limitar els crèdits o apostar pel joc lliure, incentivant a l’usuari a jugar a un clàssic que continua fresc encara avui.

Die Hard Arcade 5

Die Hard Arcade’ és un cúmul de bones intencions portades a bon terme. Potser la seva duració juga en contra seva, i potser l’acabat tècnic és menys atractiu que la resta de jocs en dos dimensions del gènere. És un fet que no justifica la seva existència com a joc en tres dimensions, ja que calca la jugabilitat pròpia dels títols en dos dimensions, però no es pot negar que la proposta va ser valent i arriscada, i que els resultats, potser lluny de l’excel·lència, sí aporten suficient qualitat com per justificar completar-lo de tant en tant. Jugar-lo avui en dia, descol·loca una mica, al veure’l situat entre els antics clàssics com ‘Final Fight’ o ‘Cadillacs & Dinosaurs’ i els representants de la nova direcció del gènere, com ‘Bayonetta’ o ‘Devil May Cry’. És evident que es tracta d’una rara avis a la qual val la pena jugar de tant en tant, fent l’enriquidor exercici d’imaginar què hagués passat si Capcom no hagués llançat ‘Devil May Cry’ i hagués transformat el gènere per sempre… Potser no és tan difícil d’imaginar una vegada hem provat ‘Die Hard Arcade’, no?

T'ha agradat? Comparteixe-ho!

Potser també t'agradarà…

6 Comments

  • Reply
    Syd
    4 jul., 2016

    Per mi un juegazo amb totes les lletres, encara que vaig disfrutar especialment més el dynamite dekka 2 de Dreamcast. Jo crec que si que justifica la seva existencia, era una epoca de experimentació i en aquest cas la cosa va sortir bé

    • Reply
      Ayate
      4 jul., 2016

      Em referia a que no justifica en sí les tres dimensions, encara que tota innovació sempre es benvinguda (al menys en el meu cas). No he probat el 2, així que li donaré un ull i potser m’animo amb entrada de la sequela 🙂

  • Reply
    Scroll
    4 jul., 2016

    Molt bona entrada Soci!
    La veritat he sentit sempre a parlar molt bé d’aquest joc però no l’he provat mai, així que no tinc massa res a dir, a part que els teus texts sempre em fan ganes de jugar immediatament als jocs que comentes. S’haurà de provar doncs! Gràcies! 🙂

    • Reply
      Ayate
      5 jul., 2016

      Serà que sóc un vendemotos professional xD. Com que sóc venedor :). Gràcies pel comentari.

  • Reply
    Salore
    5 jul., 2016

    Gran entrada, sí senyor!

    Del joc poc te’n puc dir perquè no l’he jugat, no vaig veure mai la recreativa i al seu dia no vaig tenir la Saturn, encara que després del que ens expliques segur que si mai el jugo m’agradarà; també sóc un amant dels beat’em up’s. A veure si Un dia em poso a jugar-lo a fons 🙂

    El que sí et puc comentar és que el joc no el va desenvolupar el AM1 en solitari, sinó que també va participar en el seu desenvolupament el STI (Sega Technical Institut) en tasques de disseny, art i animació. Aquest joc va ser l’últim que el STI va desenvolupar, ja que poc després del fallit Sonic X-treme, també per a Saturn, es va dissoldre l’estudi.

    Enhorabona per l’entrada, m’ha agradat moltíssim 🙂

    Salut!

    • Reply
      Ayate
      5 jul., 2016

      Doncs mira, mai aniràs al llit sense saber alguna cosa nova. Gràcies per l’apunt, i encantat que t’hagi agradat l’entrada 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Verified by ExactMetrics